Pàgina d'inici » Arxius
Category Archives: Arxius
Verinosos.
Jo em vaig formar sota el nacionalcatolicisme franquista en un col.legi religiós on, a més de les asignatures normals, se´ns intentava inculcar, velis nolis, la moral dominant d´aquells anys inmorals. Se´ns parlava molt del sisé manament, però quasi gens dels altres: ni del quint, la pena de mort era oficial, ni del seté, allò de “no robaràs”, ni del vuité, el que fa “no diràs llevantances ni mentiràs”, per exemple. Era un col.legi de rics, jo hi estudiava becat, i no era prudent parlar de certes coses. Vull dir que, des de ben petits, se´ns va inocular una moral castradora i hipòcrita. Entre els alumnes hi havia odis, sevícies, enveges, abusos, etc.., però allò no era pecat. El pecat era “la impureza”. Feien feredat cada matí les cues davant dels confessionaris per a “netejar-se” del pecat mortal de la masturbació de la nit.
Haig de dir que, potser per haver nascut a un barri de València a la vora de l´horta i haver passat les vacances a una partida rural d´Altea, la meua educació sexual va ser precoç i natural. Adàmica, diríem. Xiquets i xiquetes féiem entre nosaltres allò que feien els animals que ens envoltaven. Sense la més mínima consciència de pecat. Quin pecat era estimar-se i donar-se plaer?Així, els anys del col.legi, mai em vaig confessar, no en veia el perquè, d´uns actes quedeien que eren “impurs”. Allò va alçar una barrera entre la religió i jo que als setze anys es va fer muralla. L´evidència del frau em va alliberar completament d´un veríque ha destrossat l avida de moltes persones mal educades pels frares. Des de llavors que sóc lliure. Només sotmés a la màxima popular valenciana que diu. “Fes bé, no faces mal i altre sermó no et cal”. Vull dir que no he necessitat mai l´Esglèsia. Més aviat m´ha fet nosa sovint la seua constant ingerència política farisea. Gossos del poder dretà, sempre verinosos i enverinadors, els bisbes, ara, ens acusen als pobres laics d´insultar i atemorir els cristians. Tindran barra!.
Toni Mestre (30.01.05)
Foto: Carmen Calvo.
l´Institut
La setmana passada vaig visitar l’IES de Campanar invitat pel professor Alexandre Bataller. Una hora i mitja llarga davant d’un nombrós grup d’alumnes de segon de batxillerat, més de setanta, que l’any vinent majoritàriament entraran a la Univesitat. Joves que han estudiat moltes de les meues columnes, que les han treballat a classe, les han discutides i volien conéixer-ne l’autor. Més xiques que xics. Valencians de sempre, fills d’immigrants de dos o tres generacions i algun nouvingut recent, de l’Uruguai, per exemple. Tots de classe mitjana, d’aquells que han fet sempre l’ensenyament a centres públics.Una bona oportunitat, pense que per a les dues bandes, de conéixer-nos i dialogar generacions tan allunyades. Separades per la ideologia-publicitat que baveja i segrega aquest sistema capitalista ferotge que ens vol ben dividits per a explotar-nos millor.
La primera sorpresa és que són estupends. Que estan desperts i oberts. Que pensen, reflexionen i dialoguen. Que busquen. Atenen el meu discurs i després fan moltes preguntes, ben pensades, que exigeixen respostes precises. O discrepen, fruit d’interpretacions personals, de plantejaments meus. Hi veus com és de difícil escriure i fer-te entendre. O llegir correctament. Dialoguem sobre moltes coses: els paranys del sistema, la manipulació política, els mitjans de comunicació, les relacions personals, els pares, el país i la llengua… Són joves i naturalment vehements. Però són de bona pasta. No estan malvats per l’ensenyament privat, religiós o no. No tenen pors. Tenen curiositat. I volen ser valencians honrats, ciutadans conscients de la seua història, de la responsabilitat de mantenir viva i rica l’herència cultural i lingüística del nostre poble. Ho seran. No són criatures, són ja homenets i donetes que maduren com cal, que inspiren confiança. Amb joves com aquests el nostre futur nacional està assegurat. Fa, si més no, cara de bona salut.
Toni Mestre
(Publicat diumenge 22.05.05)
El jardí botànic de València
Si bé el primer Jardí Botànic que s’instal·là a València data de 1567, i durant els anys del Barroc i de la il·lustració els catedràtics d’Herbes i Simples aconseguiren diversos jardins per a explicar les seues classes, no va ser sinó a primers del segle XIX que la Universitat de València, I’any 1802, va crear l’actual Jardí a I’antic Hort de Tramoyeres, situat al carrer de Quart de Fora, vora el convent de sant Sebastià. El primer director fou Vicenç Lorente, catedràtic d’Herbes de la Facultat de Medicina, qui l’organitzà segons el sistema de Linné i va establir relacions amb altres jardins similars, sobretot amb el de Madrid.
El Jardí Botànic de València va viure des de la fundació una etapa de gran activitat científica interrompuda per la primera invasió de les tropes napoleòniques, el 1808, durant la qual el seu director, que havia participat en la defensa de les instal·lacions, va ser empresonat i condemnat a mort, de la que se salvà gràcies a la mediació del botànic francés Léon Dufour. Com a conseqüència de la segona estada dels francesos, 1812-1813, el Jardí restà en un estat lamentable fins que el 1829 fou nomenat director José Pizcueta, el qual inicià un període d’intensa activitat científica, eixamplà la superficie del Jardí i va canviar la distribució de l’Escola Botànica. S’hi va construir un hivernacle de fusta, un gran umbracle, estufes d’aclimatació i un hivernacle de ferro i vidre, conservat actualmente, que va constituir un capítol inportant no només per la historia del Jardí Botànic, sinó també per a la de l’arquitectura del ferro i el desenvolupament de Nous materials constructius a l’estat espanyol. En aquells anys es van arribar a conrear al Jardí més de 6.000 espècies diferents, a mès d’instal·lar-s’hi un herbari.
L’any 1843, durant el regnat d’Isabel II, es va crear la Facultat de Ciències i el Jardì Botánic passà a dependre’n, per la qual cosa els catedràtics de botànica deixaren de ser metges de professió. Mort Pizcueta el 1867, va ser substituït per Rafael Cisneros, qui va millorar les instal·lacions i va començar la publicació del catàleg anual -per a bescanvi amb altres jardins semblants- que encara avui es publica. El 1876, va agafar la dirección José Arévalo Baca, qui va ser-hi al front durant dotze anys, fins que va ser reeplaçat per Eduard Boscà Casesnoves. La segona meitat del segle XIX va veure l’augment de les activitats relacionades amb l’Escola de Botànica, així com el caràcter pràctic i experimental de les plantacions com a resposta a l’impuls que pren l’agricultura valenciana en aquests anys amb la introducció de Nous conreus, aclimatació d’espècies, etc. La importancia del Jardí Botànic exigí el seu eixamplament fins arribar a l’extensió actual. Va ser aleshores quan s’hi van construir diverses estufes i l’hivernacle anomenat “de la bassa”. D’aquest momentés l’umbracle projectat en temps d’Arévalo Baca, darrera construcció del Jardí.
L’any 1913, és nomenat director Francesc Beltran Bigorra, gran entusiasta de la botànica, qui no obstant això va trovar-se amb unes circunstàncies històriques, com la guerra civil de 1936-39, que limitaren l’impuls que calia donar tant al Jardí Botànic com a les cències naturals a València. Mès tard, a l’octubre de 1957, es va produir la trágica riuada del Túria que va assolar al ciutat de València i quasi va destruir el mateix Jardí Botànic, del qual es van perdre l’herbari, reculls de plantes, arxius històrics, etc. Malgrat tot, Beltran va aconseguir d’augmentar notablement les col·leccions i establí nombroses relacions arreu del món. A ell es deu el primer sistema de documentació de les plantes del Jardí. Ignasi Docavo se’n va fer càrrec l’any 1961 i es trobà que només edificacions. És ara quan es refan la biblioteca, els planters, els laboratoris; es restaura l’estructura de l’unbracle, s’instal·la un aquari i un aviari i s’aconsegueix, en general, de dotar el Jardí amb una infrastructura mínima que en el permet el funcionament. De tota manera aquesta és una época de dacedència que no finalitza fins al nomenament de Manuel Costa l’any 1987, el qual enceta un programa de restauració i dinamització actualment en marxa. La restauració de les instal·lacions ha fet que el Jardí Botànic de València mostre avui una cara nova sense haver perdut res de la seua llarga historia. Si originàriament els jardins botànics apareixen a Europa con a centres per al conreu de plantes, destinades principalment a l’ús medicinal i amb fins docents i experimentals, actualment són en primer lloc una selecció i mostra, científica i rigorosa, de col·lecions de plantes que corresponen a espècies diferents, exhibides per les seues pròpies particularitats, i que comporten una visió de la diversitat vegetal tan ampla com siga possible. Al mateix temps són autèntics centres d’investigació que desenvolupen programes que aborden l’estudi de la flora i la vegetació al seu propi medi natural. Igualment treballen en la tasca de salva-guarda i conservació del patrimoni vegetal rar, amenaçat o en perill d’extinció.
Naturalment, el Jardí Botànic de la Universitat de València és per damunt de tot un centre d’educació que avui dia ha eixamplat el seu camp d’activitats educatives tradicionals: des del món universitari fins als nivells més elementals tot projectant-se sobre la societat en el seu sentit més ampli. La distribució del Jardí. Ací es tendeix a mantenir les espècies més representatives dels principals grups botànics. Hi ha exposades aquelles que posseeixen un major valor didáctic.
Peró la visita no ha fet més que conmençar. Pel jardí hi ha diverses basses i fonts on són exposades diverses plantes aquàtiques, mentre al bell mig del Botànic, adossat a l’edifici de direcció, es trova l’Hivernacle tropical, la construcció més important del Jardí, una estructura de ferro que sosté 465 metres quadrats de vidriera construïda entre 1860-62. L’umbracle, obra de l’arquitecte Artur Mèlida, és un projecte de 1897 que ha estat objecte d’una restauració integral. Són importants les col·leccions de plantes suculentes i de palmàcies. I no hi ha dubte que un dels majors valors i el principal atractiu del Botànic és l’arbreda que s’estén per quasi tota la seva extensió. La familia de les fagàcies está molt ben representada i podem trovar excel·lents exemplars de Zelkova crenata, Gingko Biloba, Chorisia speciosa i Carya olivaeformis, aquest últim l’arbre més gran de tot el Jardí.
TONI MESTRE. Revista Catalònia Culture January 1995. Num 40-
“EL CABISCOL”, VERSADOR DE CAMPANAR
Diuen alguns autors que el cant d’estil va néixer a l’Horta de València. Hi ha qui concreta més i diu que va ser a Campanar, un dels quartells en què la divideix, amb Russafa, Patraix i Benimaclet, Ascensio Duarte en el seu plànol l’any 1595. Campanar era el que més concentració de molins fariners i alqueries tenia. El cant d’estil és, era, la manera que tenien els llauradors d’expressar els seus sentiments. Una estampa urbana, i falsa, ens els presenta sempre de festa a la porta de l’alqueria o de la barraca, bevent , ballant i cantant. La realitat, com la dels esclaus negres americans, era ben diferent.
El cant d’estil naixia espontani de la gola d’una gent que igual que domesticava la terra treballava la veu per fer-ne intrument armoniós amb què expressar el seu món interior. Si el cantador/a era important el versador no ho era menys. Per causes socioculturals, la majoria de lletres gravades dels versadors antics no són genuines: es dediquen a glosar els tòpics burgesos valencians: la bellesa de la llauradora i la blanca barraca enmig d’una horta ideal que la ciutat contemplava de lluny. Aquell espai sociocultural sostenible ha desaparegut ja sota l’especulació més salvatge. Però aleshores encara habitat per un col.lectiu social homogeni.
Un personatge singular d’aquell món va ser Francesc López Cones, conegut com “El Cabiscol”. Nascut a Campanar l’any 1883 era cadirer d’ocupació. Va ser gran versador i va formar part dels millors grups de cantadors de l’època, com ara Evaristo, Maravelles, El Carabina, el Xiquet de Pedralba, Conxa Tamarit i el ceguet de Marjalenes. “El Cabiscol” tocava el guitarró i fou també cantador, però la mort el va sorprendre jove, el 1928, i no arribà a temps de deixar-nos cap gravació. Diuen que el que li mancava de veu ho suplia amb la saviesa dels seus versos, cosa per la qual era molt sol.licitat fins i tot a la mateixa ciutat, on sovint aquells grups eren cridats pels senyorets de la burgesia pet tal d’animar festes i cerimònies.
Si alguna cosa sorprén del Cabiscol, els quaderns manuscrits del qual he pogut consultar, ha estat la seua vessant més sincera i desimbolta. Aquells versos irreverents i càustics que dedicava a personatges coneguts del poble. Molts romanen inèdits, alguns van encara de boca en boca en tertúlies de bar. Home pla, segur del seu talent, es recorda que un dia, a la barberia de Carrasca, algú el va desafiar a fer una cobleta a cadascu dels presents. Acceptà la juguesca i la va guanyar. Li’n va fer una fins al gos. L’any 1921 el torero valencià Manolo Granero vingué a Campanar. Bevent a una taverna algú li va comentar al mestre que allí a prop vivia un cantador . El “Cabiscol” entusiasmà el mestre dedicant versos a les bones vesprades de bous que havia oferit. El torero li va donar cinc duros de l’època.
El Cabiscol, va ser un home del poble, sorneguer i vitalista, que, quan s’expressava amb llibertat, retratava la vida quotidiana de la seua classe social en els seus versos i cançons. Heus ací una mostra del seu enginy, tan de l’Horta, tan pròxim al primitiu esperit de les Falles.
Una nit plujosa i fosca, Esvarares i caigueres
anant a casa Barcelles, (1) i et vaig vore la milotxa,
entropessí en un cudol, animal pelut i negre
i em vaig fer la fava estelles. amb una cresta ben roja.
- “Ca Barcelles” era una taverna. Francesc Torres. Campanar 2002
BLASCO IBÁÑEZ TRAÏT
PENSAT I FET 2004
Fins ara, i malgrat els criteris que dominen la producció cinematogràfica i televisiva, l’obra del valencià Vicente Blasco Ibáñezs mai no havia estat víctima d’una traïció tan alevosa com que que s’ha comés recentment amb “Arroz y tartana”. La tergiversació ha estat total. Des de la desaparició de personatges cabdals al canvi del final que desvirtua la intenció de la novel.la tot passant per l’eliminació curosa de tot el component de crítica social, de classe, ben evident en l’escriptura de Blasco. Hi havia hagut adaptacions més o menys pintoresques d’obres de l’escriptor valencià, com aquella que col.locava l’acció de “Entre naranjos”, rebatejada “El torrente” a la República de Xile, però fins ara això sempre s’havia fet lluny de les nostres fronteres i la cosa havia anat a mans d’estrangers. Ara la cosa ha estat pitjor que mai, perquè la traïció l’ha perpetrat un valencià, José Antonio Escrivà i amb diners públics. “Arroz y tartana” és una de les novel.les més importants del nostre escriptor. En ella Blasco Ibáñez repassa de dalt a baix la botigueria de València, la classe dominant aleshores, la dècada de1890, a la ciutat. De fet en fa una vivisecció d’allò més crua, l’obre en canal i la deixa ben al descobert: amb tots els seus vicis i tares, la seua hipocresia, el seu tarannà profundament inmoral, la seua coentor, el seu manifest antivalencianisme, el seu sucursalisme nacional i la seua condició social paràsita. La peripècia familiar i ciutadana que conta el llibre es desenrotlla seguint l’any festiu valencià del moment: Nadal, Carnestoltes, les Falles, Setmana Santa, els Miracles de sant Vicent, la Fira de Juliol… De traïcions n’hi observem moltes, per exemple la convesió del dinar de Nadal en sopar, on tothom va naturalment de gala, de nit, però és en la festa de les Falles on la traïció televisiva d’Escrivà és més sangonosa D’ella m’ocuparé ara i ací.
El director de la sèrie, llagoter amb la dreta valenciana actualment en el poder i el “lobby” faller, fa de Doña Manuela i les seues filles unes “falleres” lliurades en cos i ànima a la festa, que es visten, fins i tot!, de “llauradores”, quan la dona no començaria a vestir-se a l’antiga, dins de la festa, fins la dècada dels trenta del segle XX. A més a més van mal vestides, van disfressades “d’indumentarista”, element pseudofolclòric aparegut a les acaballes del segle passat que ha desvirtuat totalment el vestit popular de l’Horta. Tot això contrasta amb el que retrata Blasco que descriu com en aquells anys la burgesia botiguera ciutadana menyspreava les Falles: “Las niñas de Doña Manuela despreciaban la fiesta que se preparava. Era una cursileria, como organizada por la gente ordinaria de la plazuela, buena únicamente para divertir a los de escaleras abajo”. Tanmateix quan veuen el monument ja plantat enmig de la plaça i l’ambient festiu que l’envolta consideren que: “No estaba mal aquello, para ser obra de gente tan ordinaria como el cafetinero i sus cofrades”. I fins i tot organitzen un ball la vesprada-nit de la crema, però als salons de la casa, ni pensament de baixar al carrer, a barrejar-se amb “la chusma”.
El moment suprem de la nit és l’hora de la crema, amb la plaça de gom a gom, quan la gent reclama música i la banda ataca “La Marsellesa”, l’himne republicà per excel.lència: “¡Sí, La Marsellesa… y el gobierno en la hoguera!” escriu Blasco fent-se ressò del sentiment general de la gentada. Comença a cremar el cadafal i, diu Blasco, “la música seguia rugiendo la Marsellesa, y en la multitud, alguno de los ardorosos, trastornado por la ilusión y por el himno, creyendo que la cosa ya estaba, gritaba a todo pulmón: “¡Viva la República!”, lo que azoraba a los pobres municipales y les hacía mirar en derredor, buscando un hueco en el gentio por donde escapar”. Naturalment tota aquesta escena, plena de vida i de veritat, és omitida completament pel traïdor Escrivà en honor al PP regnant i al seu monarquisme de conveniència.
Però hi ha un altre moment de la festa que Blasco retrata amb particulars sarcasme, crueldat i realisme: la ocurrència i el finançament de la falla. La idea inicial naix, olorant el negoci de begudes, xocolatades i bunyols, “del dueño del cafetín establecido frenta a la casa de doña Manuela, un sujeto panzudo y flemático que gozaba en el barrio de fama de chistoso”, el qual, “asocióse a dos zapateros y un carpintero, que, por tratarse de san José, se creía con derecho propio, y todos juntos formaron algo que bien podía llamarse Comité de Vecinos, teniendo por principal objeto dar sablazos en todo en barrio para el arreglo de la falla. Como doña Manuela era la vecina más encopetada y su casa la mejor de la plazuela, los pedigüeños pusiéronse bajo su protección, y elogiaron rastreramente su riqueza, la belleza de las niñas y hasta la suya propia: todo para sacarle cinco duros”. Res de tot açò, l’interés comercial particular i la mesquinesa fallera, tan incorrectament polítics des del punt de vista de la dreta actual, apareix en la trista versió que l’Escrivà ha perpetrat en contra d’una de les obres mestres de Blasco Ibáñez.
Davant la tergiversació de què parlem, que desfigura totalment la novel.la, si voleu tenir una visió justa i descarnada d’aquella València de finals del XIX, acosteu-vos al llibre i en les seues pàgines la trobareu. Per cert, hi ha algunes obres de Blaso Ibáñez traduïdes al valencià, com és el cas de “Flor de maig” o “La barraca”, que, és la meua opinió, guanyen moltíssim en la llengua en què foren pensades i que parlaven la majoria dels seus personatges. Però no en conec cap d”Arroz y tartana”. Per a quan una versió valenciana d’aquesta novel.la bàsica per a conéixer de primera mà una etapa fonamental de la societat de la capital del País Valencià, del nostre passat col.lectiu recent, on assistim al naixement de molts dels vicis, dèries, prejudicis i tics que neguitegen els valencians actuals?
Toni Mestre. Falles de 2004.
“Cartes Meridionals”
FAVA I “CAPULLO”
És un plaer encetar aquesta correspondència que ens mantindrà sis mesos en contacte. Contacte, quin concepte tan rar! Vivim tancats en els nostres egoismes. I, nacionalment, empresonats en un provincianisme suicida. Molta autonomia, però en això de la recuperació d’un punt de vista nacional, dels Països Catalans, anem arrere. I això passa perquè cada país va per la seua banda. Si tenim uns interessos comuns perquè no tenim una idea de poble més sòlida que ens els defense? Per què? Perquè vivim de cara a Madrid. Al poder. Ja sé que aquesta dependència sovint ens ve imposada. El poder és la força. I la força sempre és bruta. Però moltes vegades l’hàbit de mirar cap a ponent ens porta a situacions sempre pernicioses i, moltes voltes, ridícules.
El títol d’aquesta columna l’he triat com exemple del que estic comentant. “Fava”, en les accepcions que m’interessen d’“extrem del membre viril” i “persona beneitona, aturada, que no se sap desfer de les dificultats”, és paraula d’ús vivíssim al País Valencià com arreplega el DCVB. Però pel que es veu no es diu a Barcelona. I la capital de Catalunya, provincianament obsessionada amb Madrid, no només futbolísticament, quan necessita el mot no mira cap a València, com seria natural. El pren del castellà, “capullo”, i es queda més ampla que llarga. Això sí: el catalanitza barroerament i diu “capullu”. Ho diu tothom perquè ho diuen els escriptors, o viceversa? Tant li fa. Mireu el “Diccionari de la Llegua Catalana” de la Fundació Enciclopèdia Catalana. “Fava” només és la “llavor o fruit de la favera” o la mateixa favera. De les accepcions corrents al País Valencià i a les Illes ni notícia. I “favada” en el sentit de “feta pròpia d’una persona fava, beneitota, vanament ostentosa o exagerada” tan popular entre valencians i illencs, el DLLC només diu que és “menjada de faves”. Desencontres com aquests en trobarem a cabassades. I així ens va la fira!
Cal un gir copernicà que acoste les tres capitals del nostre país en tots els aspectes, però especialment en el camp lingüístic, tan significatiu, o acabarem donant raons, la raó!, als tenaços secessionistes que Madrid alimenta i conrea des de sempre. No siguem faves! O volem acabar sent uns “capullus”?
Capgirament i Substitució
Fa 297 anys va començar al nostre país, al País Valencià, un procés de capgirament i substitució nacionals que encara no ha acabat, però està a punt de fer-ho. L’eliminació política violenta del Regne de València l’any 1707 i la reducció del vell territori foral a “provincia” de Castella en van ser el començament. S’encetava un llarg camí, de fet un calvari, en el qual el poble valencià, amb el vist i plau de les seues classes dominants, aleshores la noblesa i l’Església, ara les forces polítiques i socials que les han substituit, ha estat humiliat, venut, escarnit, torturat, exhibit en la picota, vexat, ridiculitzat, explotat, alienat, etc. amb la decidida intenció d’eliminar-lo, d’esborrar-lo del mapa. Un crim que s’ha intentat, i s’intenta, ocultar a base de desmemòria. La fi del procés és el genocidi total, amb la impossibilitat d’una futura ressurrecció. Fa quasibé tres segles i encara resistim! Som forts, però fins les roques més dures són vençudes pels embats entercs de l’oratge.
Després de 1707 se’ns va capgirar el món. De ser un poble mediterrani, obert i abocat a la mar que des de sempre passejàvem a través del “pont de la mar blava” (les illes Balears, Sardenya, Sicília, Nàpols, Atenes i les escales de Llevant) ens vàrem veure obligats a mirar cap a Ponent, cap a la Castella usurpadora del vell nom d’Hispania, per a ells “España”. Érem, i som, en mans del vell enemic secular, l’altre ho va ser França, amb qui només havíem tingut relacions hostils. Els nostres aliats de sempre a Europa havien estat Portugal, Anglaterra i l’Imperi dels Habsburg. Aquest capgirament político-cultural, nacional, inicià, com he dit, un obscé procés que aviat portarà a la substitució total del poble valencià històric, el nascut amb Jaume I, per un altre de nou, de nom “levantino” o “comunitario”, format per ex-valencians ja castellanitzats del tot i per castellans no assimilats. A més d’altres forasters que no s’hauran pogut integrar en res que no siga la falsificació actual.
En tenim exemples ben concrets. Oriola, ara Orihuela, catalanoparlant fins al segle XVIII. Alacant, Alicante després de 1939 . Castelló de la Plana, Castellón després dels seixantes. Elx, Elche ja des dels setantes. I la Ciutat de València, ara Valencia sense accent, antic cap i casal del Regne del seu nom, que està culminant el procés. El valencià, el nostre gloriós català medieval original, arribà al segle XX igual que va arribar el nostre poble:orfe, inerm, ruralitzat, cec, subordinat, menyspreat, violat per un poder criminal. Ni nom ni bandera ni política. Com podien salvar-lo unes minories cultes i un mosaic de poblacions petites? En cent anys els habitants de les nostres grans capitals s’han desvalencianitzat definitivament. I aixó vol dir que no hi ha cap futur. O que vivim el lúcid present d’un futur ben cert: la substitució. Perquè en questions de país no actuar és retrocedir. I ja no ens queden ni temps ni espai. Només l’abisme de la desaparició. No? Un exemple: per a la majoria del nostres polítics, i dels habitants de “la Comunidad”, el 2007 és l’any de la copa de l”Amèrica”, no el tercer centenari dels fets d’Almansa. Seguim o no capgirats?
TONI MESTRE. 2004.
Invisibles.
Una de le característiques més visibles dels valencians moderns, entenent per “modernitat” els anys transcorreguts des de 1868, és la seua invisibilitat. Sembla una paradoxa, però no ho és. Perque més enllà d’allò tan suat del caràcter festiu, del tòpic agrícola, de l’amor a la pólvora, del barroquisme indígena i quatre bajanades més la veritat és que com a país i com a poble els valencians no tenim imatge. Ni borrossa ni desenfocada. Cap imatge. I no tenir-ne, ser un negatiu velat, un forat negre en el mapa, no tenir personalitat política reconeguda, ni un respecte guanyat a colps de mantenir la dignitat, és el pitjor que li pot passar a un poble. Perquè el primer veí espavilat que passe s’apressarà a ocupar i repartir-se el territori, el pintarà amb els seus colors, el dirigirà com li convinga i l’explotarà sense pietat. En un mot: el colonitzarà. I les colònies, a banda de pintoresques i patètiques, són invisibles. L’important, qui en dona la imatge, és la metròpoli.
He escrit la data de l’any 1868 perquè és la de la “creació” de l’España una i jacobina actualment en ús, i abús. Sí. És ben sabut que abans no existí res de semblant. En el cas dels valencians hi hagué, mes o menys des del 9 d’actubre de 1238 fins el 25 d’abril de 1707, el Regne de València dins la Corona d’Aragó o Confederació catalano-aragonesa (Catalunya i Aragó són, en distinta proporció, favorable a la primera, “la mare pàtria” dels valencians). Un regne lliure, un estat sobirà amb fronteres, lleis, duanes, moneda, mesures, etc. pròpies, amb el català, que ací anomenaren per tan nostre “valencià”, com única llengua oficial, que amb els Àustries entra a formar part de la bigarrada i dispersa monarquia hispànica, igual que Sicília, Milà o Flandes, tal com es pot veure als escuts reials d’aleshores.
A partir de 1707 perdem la llibertat, la independància, a mans dels exèrcits de Felipe de Borbón, V de Castella, que ens redueixen a la trista condició de “provincia” ( territori vençut) castellana. I comencem a desdibuixar-nos. A esvaïr-nos. Desapareixem de l’escut de la monarquia borbònica, tot ell ja només de castells i lleons i les tres floretes de lis aquelles. Sense institucions polítiques pròpies, sense capacitat de govern, sense lleis (el dret civil encara no l’hem recuperat!), sense possibilitat d’un ensenyament en llengua pròpia, maltractats i castellanitzats per capitans generals, bisbes jutges i mestres, sempre amb l’aplaudiment de la classe dominant local, entrem en el túnel fosc en el que encara romanem. La revolució que foragità per primera vegada els Borbons, dita “la Gloriosa” va canviar poc les coses. Les quatre barres, el nostre senyal nacional, tornaren a l’escut dels Saboia i de la I República, i després al de la Restauració i fins ara, però, alerta!, en un lloc sotmés, subordinat, no pas al costat dels castells i lleons, com quan “el tanto monta” aquell, sinó davall d’ells. Quedava clar que des d’aleshores els castellans “montan mucho más”.
Després ni la Restauració, ni la II República, ni per suposat la terrible i llarguíssima dictadura del Franquisme, ni la pansida Transició no han volgut, de cap manera, replantejar-se a fons el model d’Estat. Uns règims han estret el llaç fins a l’asfíxia, d’altres l’han afluixat una mica, però, com ha cantat molt bé Al Tall, la situació és la de la cobla: “Una mà molt generosa / deixà lliure el rossinyol. / Obrí la porta a la gàbia / i lligà el pardat del coll”. I el pardal, la classe dominant local, refila que refilaràs per tal d’alegrar el seu amo, de qui espera sempre l’ajut en forma d’exèrcit salvador quan els seus camperols i obrers se li revolten i amenacen els seus curts poders de cap de sucursal. D’aquell cant, l’any 1909, va fer un himne absurd i llastimós. El mateix que, prop de cent anys després, encara tenim i alguns canten emocionats. Un himne que és tot un programa polític subaltern, vicari, llepacrestes i genuflexe, a més de ridícul, allò de la guitarra mora! Un programa regional, suicida, que amara dretes, com és natural, i esquerres, que ja no ho és. Una no-política que ens fa difusos des de tots els punts de vista: nacional, social, cultural i sobretot econòmic. No pintem fava. Des de Madrid fan de nosaltres, los levantinos, el que els dóna la gana. I alguns encara va i s’en sorprenen. Perquè? Dos i dos sempre n’han fet quatre. I la suma de les nostres pors i indignitats, llagoteries i traïcions ens fa no sols invisibles, sinó risibles. Som tan festers, tan divertits!
Toni Mestre. 9 d’ctubre de 2004.
El Camp.
El camp, nom que rebia fins fa poc la Natura, cada dia està més lluny. La societat valenciana cada dia és més urbanícola i fins i tot els habitants de poblets ben allunyats de les capitals ignoren coses que per als seus avis eren fonamentals. Ara ho confonen tot. Els arbres i les herbes són això, arbres i herbes, quan fins fa quatre dies, o quatre dècades, tothom distingia un llorer d’una olivera o el cascall del ravanell. Potser perquè aleshores hi havia, per exemple en el món de la medicina, una gran precarietat i calia conéixer bé l’ús terapèutic dels vegetals que ens envoltaven. O, degut a la manca d’aliments, el seu interés gastronòmic.
Hem oblidat el camp, sí, però en conservem la nostàlgia. Els qui per edat l’hem vist encara pletòric de gent i de saviesa, perquè forma part de la nostra vida i de la nostra cultura. Els més joves, perquè la mateixa societat que ha allunyat la Natura, quan no l’ha destruïda completament, ha comercialitzat la seua manca i ha inventat urbanitzacions, parcs naturals i altres galandaines que no són sinó la catifa davall de la qual s’amaga la merda. Però el que en les generacions de més de cinquanta anys és la necessitat de recuperar un membre amputat, en la gent més jove no és sinó una moda. Arriben al camp i, com que no l’entenen, s’avorreixen. La Natura no els diu res i necessiten animar-la, per exemple, amb música atabaladora o rallis destructius mentre generen tones de deixalles.
Aquests dies de vacances ciutats i pobles tornen a buidar-se. La gent busca, pels motius abans esmentats, el camp, la Natura. I no els troba. Si de cas els venen, a preu d’or, les horroroses aglomeracions de Benidorm, Cullera o Peníscola. Només uns pocs savis trobaran, i respectaran, aquells indrets intactes on floreixen l’espí, el romer i les argelagues. On brolla alguna font incontaminada. On només se sent el cant amorós dels ocells i la remor del vent primaveral entre les branques. Ah, el vell camp!
Toni Mestre
( Diumenge 22.04.01)
Toni Mestre 