Pàgina d'inici » Posts tagged 'TONIMESTRE' (Pàgina 3)
Tag Archives: TONIMESTRE
A cals amics.
Divendres dia 23 vaig tenir la satisfacció de presentar una nova edició, la tercera, del Premi “Bernat Capó” de Difusió de la Cultura Popular que patrocina Bancaixa i promou l’activa família Sendra des d’Edicions del Bullent. L’acte, que ja havia presentat fa dos anys, ajunta el bo i millor del món de la cultura del País Valencià, amb una presència majoritària de gent de les comarques centrals, a la carpa del Tossalet del Carme de Dénia. Una nova ocasió de trobar amics vells i de fer-ne de nous, d’assistir al naixement d’una nova obra d’investigació i de veure com el nostre país es mou i avança gràcies a noves generacions d’escriptors. Va guanyar Ruth dela Puerta amb un llibre oportuníssim. “El llenguatge del vestit valencià. Segles XVIII i XIX”. La nit era freda, però, malgrat alguna ventada que vàrem poder capejar, resultà d’allò més càlida. Érem majoria els amics dels llibres, de la cultura i de la llibertat, i es notava.
A l’endemà, dia 24, per Gandia i la Vall d’Albaida vàrem pujar a l’Olleria, on uns altres amics, la Banda Escola Musical “Santa Cecília”, m’havien convidat a participar en el concert de diumenge dia 25 a migdia en honor de la seua patrona, en el qual, entre altres peces, hi havia “Pere i el llop” de Sergei Prokofiev on jo faria de narrador. Vàrem anar a dinar a al restaurant “J.Casanova. Menjars” del carrer sant Roc, 16. La cassola d’arròs al forn fou memorable. Però més memorable va ser el contacte de dos dies amb aquella colla d’ollerians que presideix Nazari Vayà i que dona vida al Centre Musical. Em vaig emocionar col.laborant amb aquella banda de 73 músics, una mitjana de vint anys, dirigida pel mestre Aureli Chorro. Si a Dénia ens aixoplugava el Montgó a l’Olleria ens protegia el Benicadell. Però tan important o més que el paisatge físic va ser el paisatge humà. A tots dos llocs em vaig sentir a casa, culturalment i lingüística. A tots dos llocs em vaig trobar a cals amics.
Toni Mestre, 02.12.2001.
Tirant lo Blanc.
Avui, 20 de novembre de 2005, fa 515 anys que van eixir de l’impremta valenciana de Nicolau Spindeler els 715 exemplars de l’edició príncep del “Tirant lo blanc” dels valencians Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, de qui encara es discuteix l’autoria. Però allò que ens interessa als valencians actuals és que del nostre país va eixir la que, parla el mestre Martí de Riquer, “és una de les grans novel.les europees -ja ho afirmà Cervantes– tant pel seu contingut com per la seua forma i té la primacia entre la novel.lística catalana”. Un llibre cabdal per a tota la nostra nació que conta les aventures valencianíssimes del cavaller Tirant, la princesa Carmesina, Plaerdemavida, Estefania, Diafebus, l’emperador, l’emperadriu i l’Hipòplit i tots els personatges que viuen aventures èpiques, heròiques, eròtiques i domèstiques. Aventures valencianíssimes, sí. Perquè encara que l’acció té llocsa des d’Anglaterra fins a Constantinoble, passant per Sicília, Anatòlia o Berberia i no xafa mai l’antic Regne de València, tot i que en fa una referència, l’esperit valencià de l’autor/s, la manera catalana local de veure el món, flueix a cada línia.
Un llibre, traduït a moltes llengües, que no pot faltar a cap llar valenciana. Tenim edicions des de les medievals a les d’avui mateix. Ara, d’entre totes, n´hi ha una molt recomanable que us farà gaudir sense els entrebancs de la llengua antiga. És l’edició a càrrec dels professors de la Universitat de València Rosa Giner i Joan Pellicer que edità l’any passat 3i4. Una versió fiel, però modernitzada, que ha merescut de la Generalitat Valencina el premi, atorgar ahir al Saló del Llibre, al millor llibre editat l’any 2004. L’enhorabona cordial als autors de l’actualització del text medieval i a tots els valencians que han obert o obriran les portes de sa casa al cavaller Tirant lo Blanc i companyia.
Toni Mestre. Diumenge 20.11.05
Tradicions i hipocresia.
Els musulmans practicants celebren aquests dies el més del Ramadà. Hem vist famílies immigrants que respecten aquest manament de la seua religió que els veda de menjar, beure, fumar o practicar el sexe mentre el sol és al cel. Una tradició aliena a la nostra cultura que seria allò que, entre nosaltres, era la Quaresma. Un dies d’abstinències i dejunis que, a hores d’ara, només segueix una mínima part de la població. La nostra societat s’ha laïcitzat. Ja no és obligatori seguir una tradició que els més joves ni coneixen però que marcà, i de quina manera!, els qui patírem el franquisme.
El que em conten amics d’educació musulmana que viuen a Europa em trasllada als anys de repressió i hipocresia del nacional-catòlicisme. Són gent lliure que, sense renegar de la seua cultura, han adoptat pràctiques i maneres laiques. S’han alliberat, em diuen, de la hipocresia peudoreligiosa que domina unes societats on el Ramadà, que sovint només conserva el seu caràcter festiu tradicional, se segueix de cara al veïnat, però es vulnera sistemàticament en privat. El director d’un hotel a Algèria em diu que aquests dies troba a tot arreu cuiners i servei fumant o menjant d’amagat. I molts clients, que mai beuen alcohol al bar, es fan pujar tota mena de begudes a l’habitació. Hipocresia viva.
Un amic turc, que viu a Astúries casat amb una asturiana, em contava el seu cas amb la carn de porc, prohibida per l’Islam i que per tradició no havia tastat mai. La primera favada que li van servir li va causar repugnància, com ens causaria a nosaltres menjar gos, però a la segona s’hi va apuntar i… fins ara. A una altra amiga algeriana li va passar el mateix amb les botifarres. Les trobà excel.lents, però quan va saber que es feien amb sang, prohibida per la religió i aliena a la seua tradició cultural, quasi li van entrar basques. Ara n’és una addicta. Tradicions mortes.
Toni Mestre. Diumenge 25.11.01
Els Altres.
Fins fa uns mesos, per raons de treball, anava sempre al cinema a les sessions nocturnes de dies feiners. Això, i l’elecció de les pel.lícules, sovint minonitàries, em permetia gaudir dels l’espectacles en un ambient de respecte. Poca gent i gent que sabia què anava a veure. Si el film que m’interessava el passaven a uns multicinemes i la gent s’agombolava a l’entrada no hi havia perill: la majoria del públic anava a les sales on projectaven grans èxits comercials americans,que mai no m’han interessat, tot i que la meua curiositat és bastant ampla.
Ara vaig de vegades a les sessions de vesprada i he descobert un món nou. L’altre dimecres vaig veure “Los otros”, de l’hàbil Amenábar, on ix la Nicole Kidman, una actriu, una dona, intensa, que m’interessa especialment. La passaven a la sala més gran d’uns multicinemes del centre, amb més de mil places. Jo ignorava que era el dia de l’espectador. Un públic heterogeni, però majoritàriament jove, omplia les fileres de la primera a la última. Tot i l’hora, no eren encara les cinc, molts d’ells semblava que no havien dinat. Entraven fornits d’enormes poals de crispetes i de botelles de refrescos que devoraven i engolien amb frenesí. Tots parlaven a l’hora. Cridaven. Es bellugaven sense parar. Entraven i eixien de les localitats cada dos per tres. Em vaig armar de paciència. I va començar la projecció.
No parlaré de la pel.lícula perquè l’autèntic espectacle va ser el públic. Des del primer fotograma, amb aquell crit de la Kidman víctima d’un malson, va començar el desgavell. La gent sabia que anava a veure “una de por” i tots els esforços del director per crear un clima s’estavellaren implacablement contra la mala educació cinematogràfica general. Bromes, crits, rialles, pets, rots…. de tot. Vaig sentir frases tòpiques que feia dècades que no sentia. Només va faltar allò tan castís de “Aposentador, que me magrean”. Potser perquè ja no hi ha aposentadors ni la gent va al cinema a magrejar-se. Per cert: a què van?
Toni Mestre
Diumenge 30.09.01
Collonades.
Collonada” és “feta o dita estravagant, enutjosa o poc important”. També és acció pròpia d’un home, dit “colló”, curt d’enteniment o mancat d’energia. Cal dir que “colló” a més és sinònim de covard. D’ací “acollonir-se”. Dit açò tractaré de dues “collonades” antivalencianes que, com a poble, patim, segons sembla, sense remei a la vista.
El nostre país va ser, des de la seua fundació per Jaume I, un estat independent dins la Corona d’Aragó de la que ja formaven part aleshores tres països: Catalunya, Aragó i les Illes, a més de la senyoria de Montpeller. Aquell regne, independent no ho oblidem, desaparegué conquistat, i reduït a província de Castella, l’any 1707. Perdudes les llibertats va conservar, per inèrcia, el nom, Regne de València, com hem vist en el mapes que ha publicat aquest diari. Però ja des del segle XVII apareix “país” i “país valencià” per a denominar el territori. Nom que prosperà durant el segle XVIII i primers del XIX on és molt abundant en la documentació. Retrocedí durant la Renaixença, enyoradissa de les glòries regnícoles i reviscolà durant el primer terç del s.XX amb el republicanisme majoritari dels nostres intel.lectuals. A més, amb la divisió provincial, l’afegitó de Requena i Villena i l’amputació de Cabdet, allò de “regne” patinava.
El neocentralisme castellano-espanyol del segle XIX i del XX imposaren, des de la dreta i des de l’esquerra, cas dels anarquistes, l’enutjosa collonada de “Levante”. I el pseudo-autonomisme de l’Estatut de 1982 rematà el treball amb l’estravagant collonada de “Comunidad Valenciana”, que de seguida quedà en “La Comunidad” (Ave Maria puríssima!). Mireu sinó qualsevol diari. En aquest mateix, l’1 de setembre, Rafael Torres, en l’article “Terrores de agosto”, escrivia “Galicia, Levante, Andalucia…”. Els italians saben que no hi ha res pitjor que ser “cornuto e coglione”. Tanmateix, ací, molts viuen tan feliços.
Toni Mestre. Diumenge 5.09.04.
Barbers.
L’altre dia vaig sentir dir a un valencià de la meua edat, demà faig seixanta-un anys, un refrany que no coneixia però que, com la majoria de les dites populars de la nostra llengua, té força raó. Parlant amb un altre, i recordant que tota acció necessita d’una bona preparació, va dir: “El bon barber arremulla primer”. Potser la “nostra” gent jove, el “nostre” futur nacional, no sap ni que era un barber, ni amb què arremullava ni perquè arremullava abans d’afaitar.
He posat entre cometes “nostra-e” perquè no tinc gens clar que la joventut valenciana, en conjunt, siga nostra, ni nostre el futur que anuncia. Hi ha excepcions magnífiques, esperançadores, heroiques… Però així, generacionalment vista, al menys a la ciutat de València, i en general a les grans poblacions del País Velencià, la cosa pinta d’allò més negre. Naixen, creixen, es desenrotllen, o millor s’enrotllen, en uns ambients més aviat negatius. I no només nacionalment, sinó des de qualsevol punt de vista. Destructius col.lectivament i individual. Amorrats al piló de televisions terroristes i encegats pels aparadors enganyosos del consum pugen torts, sense guia ni poda que els prepare per aguantar les ventades del futur. Diàleg no tant imaginari: “Però què és el futur?”. “El futuret, el futurot” que cantà amb ironia l’Ovidi Montllor. “Qui era aqueix Montllor?”. “Un cantant”. “D’Operación Triunfo”?. “Això, va triomfar tant que no va cantar mai a Canal 9, la seua, en teoria, televisió”.
Les escoles, algunes, fan el que poden, però la dura realitat s’imposa. El nostre futur, el futur dels valencians, està en mans d’enemics mortals del nostre poble. De barbers assassins que arremullen arterosament el nostre jovent per tal d’afaitar-li no la barba, sinó el cervell. I ausades que ho estan aconseguint. El futur, tal com ens va la fira, és un forat negre. I pudent. És això el que volem?
Toni Mestre. Diumenge 21.09.03
Desolacions.
“Desolat”, segons els Diccionari Fabra, es diu “d’un indret inhabitat, desert, abandonat”. Com la capital valenciana aquests dies. L’adjectiu es pot interpretar en un sentit físic o moral i té, en principi, un toc negatiu, oposat a “viu, gojós, alegre”. He dit en principi, perquè si analitzem la situació amb una mica de rigor caldrà reconéixer que, en realitat, és ara quan, els pocs que hi quedem, podem gaudir-ne sense embussos, atropells, sorolls ni gentades. Sense els milers de vehicles i vianants que l’ofeguen i embruten la resta de l’any. Els carrers semblen més amples, les voreres més netes, els arbres més verds i acollidors.
Els arbres! Quin be tan escàs i tan poc valorat entre els valencians! Vull dir els arbres urbans, els que animen els carrers o formen parcs i jardins. La seua raresa fa de les ciutats i pobles valencians sense excepció indrets sempre desolats, especialment a l’estiu. Crida l’atenció quan viatgem per altres països, de molt menys sol que el nostre, veure la gran quantitats d’arbres que adornen aquelles poblacions. A molts llocs la gent viu a autèntiques ciutats-jardí. Ja als plànols antics de les nostres ciutats els jardins, cas d’existir, ocupaven sempre una proporció mínima. És veritat que el camp es trobava ben aprop. Però ara vivim voltats de ciment i asfalt per tot arreu. El camp, el verd, malgrat els parcs que s’han creat des de fa uns anys i encara són joves, és molt lluny. I encara n’ignorem els seus benèfics encants i delits. Potser per això la majoria dels habitants de València valoren tan poc l’horta que els envolta i es mostren indiferents a la seua destrucció a mans de l’avarícia. Un país ben estrany els dels valencians. La seua llum, magnífica, a causa de la carència d’espais verds densos i antics, sovint és, com digué Vicent Andrés Estellés, “exasperada”.
Siga com siga, l’amuntegament en què vivim, a les ciutats excepte agost, i a les costes durant l’estiu, tan agressiu, provoca incomoditats de tota mena. I condiciona el caràcter de la gent. El desola. Com demostren, si més no, les últimes declaracions del bisbe d’Oriola-Alacant quan diu que li fan “asco” fets molt punibles, que cal que valore la justícia, però que a ell deurien moure’l a la caritat i al perdó. Una desolació! Ho escric, aquests dies desolats d’agost, desoladament.
Toni Mestre
La Bassa.
A aquestes alçades de l’any, un colp acabat el curs, començaven a casa els preparatius per a les vacances d’estiu. El destí sempre era el mateix: cals avis materns, que vivien a la partida de Cap Negret d’Altea. Ma mare es retrobava amb els seus pares i el meu germà i jo teníem per davant dos mesos llargs en plena natura: una partida rural amb cases disperses i una platja verge a dos-cents metres de casa. El pare venia en agost, el seu més de vacances. Gran nadador, ens va ensenyar a nadar en aquella platja de pedres blanques i redones aportades pel riu Algar al llarg dels segles. Als dos o tres metres de la vora hi havia un escaló que marcava el límit entre els còdols i l’arena del fons, situada a tres o quatre metres de fondària, on creixien ja les praderes de posidònia, l’alga que en deia la gent. L’aigua era neta i transparent i encara avui, quan haig de suportar tractaments enutjosos, el meu pensament se’n va a aquelles profunditats on em capbussava amb el meu germà mentre em retorna a la boca un gust salat perdut per a sempre.
Hi passàvem tot el matí i en tornar a casa a dinar pel polsós Caminal del Marqués, si venien amb nosaltres alguns treballadors de la teuleria de Rostoll que baixàven a la platja a refescar-se i netejar-se de terra, ens atansàvem a una bassa redona i fonda que hi havia a la vora. Sols, hi teníem prohibit el bany. L’aigua era dolça i ens llevava la sal que portàvem a la pell. He recordat aquests moments de joia infantil en contemplar una fotografia de l’Índia publicada en una revista on hi ha un grup de xiquets i tres adults que es capbussen feliços en un estany del seu país. El goig del bany en temps de la calor, l’alegria de participar els uns i els altres en un joc gratificant per a tots, la innocència d’un acte social ple de gràcia i d’espontaneitat… L’aroma intens d’uns instants de felicitat recuperat més de mig segle després.
Toni Mestre. Diumenge 2 de juliol de 2006.
Alien 9.
No es tracta d’una nova aventura de l’alienígena que tan malament li ho fa passar a Sigourney Weawer. Él títol me l’ha suggerit la publicitat que emet ara Canal 9. Aquella que fa: “Canal 9, la televisió que portes dins”. No us ha recordat “Alien. El vuité passatger”? Sí, aquella història on una bestiola entra dins del cos d’un astronauta on creix fins que es transforma en un monstre que acaba amb tota la gent de la nau “Nostromo”. Doncs Canal 9 és “l’alien” que des de fa massa anys està creixent al si de la societat valenciana amb greu perill per a la nostra salut nacional, cultural i social. Un monstre que, des de la seua posada en marxa, representa una amenaça mortal per als valencians com a poble amb llengua, història i personalitat pròpies, distintes, posem per cas, de les dels castellano-manxecs.
Quan va nàixer se’ns vengué, i la pagàrem, com “la nostra televisió”. Ens enganyaven. Era una inoculació que de nostra no tenia res. En cap moment hi hagué la intenció política de crear una televisió i una ràdio nacionals valencianes. El sucursalisme radical del PSOE local, controlat llavors per un Lerma genuflexe davant Madrid i “Las Provincias”, ho va impedir. El nomenament del Director General en marcà la línia. Calia un mercenari, gos fer per als treballadors i alhora submís amb el poder, que impedira d’arrel la creació d’uns mitjans de comunicació que foren, més enllà de les divergències polítiques normals, l’autèntica veu i imatge dels valencians. S’optà pel regionalisme sucursal, per la censura, per la borda discriminació professional, pel sectarisme, pels continguts estúpids (festes i succesos tractats superficialment), pel castellanisme, per tractar televidents i oients com a gent curta de gambals… Un llit ben parat pel PSOE on després el PP s’hi ha rebolcat a pler. Ara l’Alien 9 es ja un gran monstre que no mereix que li concedim ni un minut d’atenció sinó és amb intenció d’eliminar-lo. O ell o nosaltres.
Toni Mestre
(Publicar diumenge 31.07.05)
Elogi de la llibertat.
Així es diu el llibre que Lluís Roda ha publicat en Bromera. Un poemari madur d’un poeta, nascut a València, que enguany arriba als quaranta anys, la transició cap a la maduresa. Un poemari en tres parts, dens, amb poemes que s’acosten sovint a l’aforisme, carregat, de reflexions i d’experiència. Una escriptura, doncs, fonda, d’aquella que fa pensar, un exercici cada dia més rar. Un llibre altament recomanable que comença amb un vers: ”Ës cert que fores, però a qui li interessa?”. I tot seguit en endinsem en la voràgine existencial del poeta on veiem, a cada pas, a cada pàgina, que d’ell ens interessa tot. Perquè parla de tots nosaltres. Allò que li passa, i sobre el què reflexiona i escriu, ens ha passat, o ens passarà.
Una veu poètica que ha perdut la inconsciència de la joventut i ha entrat en un escepticisme madur, però que no ha perdut l’afany de comunicar-se íntimament. Símplement ha canviat el to: “La poesia és una forma de matar el temps. Literalment”. I més avant: “No sé si morir deu ser deixar d’escriure, / sé que escriure és deixar de morir”. O aquest petit, i enorme, cant d’esperança: : “Moriré /amb la paraula en la boca”.
Vaig conéixer Lluís Roda quan era un adolescent. Va venir un dia per la “Llibreria Ausiàs Marc” Era un jovencell alt i ros, ple de llum i de generositat. Ens férem amics. He seguit de prop la seua intensa carrera poètica, des de “La fi de l’hemicicle”. Em vaig alegrar anunciant que havia guanyat el premi “Vicent Andrés Estellés”, els Octubre de de 1989. L’he llegit sempre amb afecte i admiració. Aquest “Elogi de la llibertat”, però, m’ha agradat especialment. I m’ha colpit a cada pàgina. Un exemple? Heus-lo ací: “M’he fet vell, ho sent. / La joventut no se sent”. La generació dels vuitanta arriba a la maduresa lúcida i creativa.
Toni Mestre. 27.05.01
Toni Mestre 