Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2015 » Agost

Monthly Archives: Agost 2015

El Parotet.

Estic content. Estic content perquè un amic de molts anys, Miquel Navarro, valencià de Mislata, ha aconseguit veure instal.lada a la ciutat de València, a la nostra capital, una altra de les seues estupendes escultures. La primera va ser la font de la plaça de Manuel Sanchis Guarner que la gent coneix com “la Pantera Rosa”. La segona, acabada d’instalar a la Plaça d’Europa, font a la Ciutat de les Arts i les Ciències d’un altre gran valencià de poble, de Benimàmet, Santiago Calatrava, és la que ja d’entrada es coneix amb el nom d”El parotet”.

És una escultura monumental, pensada i concebuda per a l’espai que ocupa, que dialoga de tu a tu amb la bona arquitectura que l’envolta pel sud i denuncia la vulgaritat de la lletja que asfixia l’aire de l’altre costat. Que recupera la vellíssima i fecunda relació entre l’arquitectura i l’escultura. És l’obra, doncs, d’un artista madur, que ha arribat al cim dels seus plantejaments jovenívols. Que sap què vol i com aconseguir-ho. Una obra que conjuga el més antic (la màscara africana) amb el més nou (la màquina, el robot). I vertical. Erecta. Un tòtem valencià que Miquel Navarro ha volgut pintat de blavet, el vell i humil color que, a més d’ajudar a blanquejar la roba obrera, alegrava les parets de les nostres cases llauradores i proletàries.

L’autor, home fidel al seu poble i per això universal, observador i caçador d’insectes, ha volgut que es diguera “El parotet”. Els castellans ho han traduït per “libélula”. Crec que no és totalment encertat. Perquè “parot”, nom d’insectes diversos i origen de les denominacions  “parot de bassa” i “parotet” (“Parotet parotet, que t’agarre del culet. Maroteta, maroteta, que t’agarre de l’aleta” cantàvem d’infants), és també “cresoler”, aquella andròmina que els fusters urbans de la ciutat València construïen amb fustes soltes i llistons per tal de penjar-hi els cresols que els il.luminaven durant els mesos foscos de l’hivern. Parot o cresoler que, en arribar la Primavera, cremaven davant dels tallers menestrals presisament la nit de sant Josep, patró del gremi, donant així origen a la festa de les Falles. Per tant “El Parotet” de Miquel Navarro és també, mireu-lo bé, un evident homenatge al “Parot” primigeni dels orígens de la festa. Esperant que ens il.lumine i guie fins que arribe la llum de la Primavera definitiva al nostre país, ja m’enteneu, tots tenim motius per a estar-ne contents. Jo, com he dit al principi, ho estic. I molt. Enhorabona, doncs, a l’autor, a Bancaixa, a la ciutat de València i a tots els valencians.

Toni Mestre. 22 d’octubre de 2003.

Camins.

Totes les vides són camins. Tots els camins són la vida. Camins , vida, on, com diu la dita popular: “anem anant, un darrere i altres davant”. Camins, llocs per anar i venir, per a trobar i descobrir i estimar el món, els altres; per a, si tenim sort, trobar-nos i descobrir-nos i perdonar-nos íntimament. Camins ignots, quanta aventura!, al nostre davant. Camins que hem calcigat lliures de càrrega o carregats. Camins que tenen tantes revoltes com dies l’any. Camins que ens oculten malvestats o joies. Camins fàcils que avancen amples sobre la plana o que s’endinsen serpentejant entre les serres. Camins arbrats o desolats. Camins on queda, quan els passem, el nostre pas fet ja passat. Camins, vides, que caminem sempre amb aquell vertigen fet a l’ensems d’impuls i por, d’inconsciència i velocitat.

I aquesta caminada no podem fer-la sols. Éssers socials,  busquem sempre companyia. És a dir, compartir, participar, contrastar, dialogar, intercanviar: complementar-nos. Al capdavall busquem qualsevol cosa que ens faça més suportable la idea, la consciència, de saber que el camí, un dia o altre, s’acabarà. I nosaltres amb ell! I és a partir d’ací, i per això, que l’home crea les arts. Primitivament una invenció, escut o defensa, que l’alleugeria de la gran por de veure’s feble, limitat. De saber-se mortal. Primerament va ser la pintura. I després les altres arts. L’última la literatura. I amb aquest pa i aquest vi la humanitat ha fet, fa i farà el vell camí que li marca la Natura. Amb les arts, tan belles sempre, per amigues i companyes el viatge se li ha fet més suportable. Tant, que de vegades fins i tot esdevé amable.

Rosa Torres, pintora, i Marc Granell, poeta, han reflexionat sobre el tema i han arribat a la conclusió que teniu entre les mans. O a les conclusions, perquè en són sis i sis. Acarades, enfrontades, es complementen, dialoguen, raonen, intercanvien  experiències i ens les ofereixen cordialment, talment un ramell perfumat de vida fet amb les flors que han anat collint cadascú d’ells a la vora dels seus respectius camins. Tot un regal al que només podem correspondre amb la vella, i ací ben lleial i sincera, fòrmula de sempre…  Moltes gràcies, amics!

Toni Mestre. Nadal 2002

FESTES D´ESTIU

El temps d’estiu és temps de festes arreu del País Valencià. Els valencians, que tenim justa fama de festers, en celebrem tot l’any, però és ara, en el temps de les collites tradicionals ben arreplegades, que la festa sembla que envaeix tots el racons del nostre país i de les nostres vides. Festa, com cantà Ausiàs March, va unida a alegria, a goig de viure, a joiosa celebració col.lectiva. Les nostres festes populars estan dedicades a sants o misteris de la religió cristiana, però la majoria d’aquestes celebracions són molt anteriors al cristianisme. Aquesta religió semita vinguda dels deserts de Llevant no va fer sinó adaptar-se a un calendari festiu més antic, el de la vella religió greco-romana, el paganisme, que havia nascut seguint el pas de l’any i de les estacions, dels treballs agrícoles típics de la gran regió mediterrània. Un cicle festiu que responia a les necessitats d’una societat agrícola nascuda al llarg del Neolític i desapareguda durant la segona meitat del segle XX.

Així, la majoria de les nostres festes, han quedat reduïdes a una closca buida de sucs i de sentit. Conservem el continent, però hem perdut el contingut. Ja no ens venen de la terra, de la història, i, ignorants, ens dediquem a repetir mecànicament rites i cerimònies que no entenem. Una ignorància que ens porta a la mistificació, a la falsificació de la festa. Així, n’exagerem uns trets i en negligim uns altres. Mesclem el que no s’adiu i separem el que anava junt. Oblidem el fonament  i ens perdem en adorns totalment innecessaris. Pensem, folls, que amb més diners i més ajuda oficial seran millors. I ens equivoquem completament. Festa popular, entre altres coses, vol dir imaginació, espontaneitat, llibertat. I això difícilment ho trobarem al redòs del poder. El poder només promociona allò que li convé. Allò que no li  agrada o ho prohibeix o ho tergiversa i manipula.

Per això massa festes han aconseguit, com ha escrit Joan Corbella, “que molts no ens hi sentim còmodes i que ens n’alluyem; no per un suposat eleitisme, tan sols per la incapacitat de compartir actes amb els quals resulta impossible sentir-se mínimament identificat”. No caldrà donar exemples ara i ací, però a les grans capitals tenim proves evidents de l’horror que pot arribar a ser una festa popular en mans de juntes o col.lectius antipopulars. També tenim exemples positius de festes tradicionals ben portades. Fetes i viscudes pel poble amb la mínima intervenció institucional. Celebracions que han aconseguit salvar el temps i la història que s’ofereixen avui amb la mateixa virginitat de fa segles. La Nit de Sant Joan a València, el Misteri d’Elx, les Danses de Guadassuar, les de Bocairent, les festes d’Algemesí... Busqueu i en trobareu. Encara hi ha suc i memòria en moltes manifestacions festives del nostre poble. Encara hi ha valencians que celebrem “amb alegria festes”.

Toni Mestre. 2003

SICÍLIA: EL SOL I LES OMBRES (III)

El centre de Sicília, a més d’Enna i la seua veïna Caltacibetta, edificada pels àrabs durant el setge de la primera, i de l’esmenta’t llac de Pergusa, el Prosèrpina i Plutó, malauradament inaccessible darrere una tanca de filferro, amaga, si baixem cap al sud, una joia de l’art tard-romà: les ruïnes de la vil·la del Casale, amb més de tres mil cinc-cents metres quadrats de paviment de mosaic perfectament restaurats i magníficament presentats als visitants. Sembla que es tracta de la vil·la d’estiu de la família de l’emperador Maximià, amo d’Itàlia després de la divisió de l’Imperi feta per Dioclecià. Les escenes de caça d’animals africans, amb rinoceronts i tot, les cambres dels infants, el peristil i el famós mosaic de les esportistes en biquini aconsellen una visita reposada. Piaza Armerina, la ciutat actual i veïna de les ruïnes és una deliciosa població barroca on podem dinar en l’acollidora “Tavernetta dil Duomo”. Oliveres, ametlers, garroferes, així com murteres, llorers, codonyers i altra flora mediterrània alternen amb els camps de blat segat i amb valls fèrtils de regadiu durant tota la ruta que, a través dels “Monti Iblei” us portarà a la costa oriental de Sicília, a Noto, la ciutat destruïda pel terratrèmol de 1693 i reconstruïda alguns quilòmetres més enllà. Ara estan restaurant la Noto Vella, però la interessant és la nova, la barroca, situada sobre l’esperó rocós que domina la plana i la mar de lluny. A Noto Marina, la zona turística, hi ha hotels còmodes on fruir de la netedat de les aigües de la Mar Jònica.

I pel camí de la costa arribem a la perla de Sicília, a Siracusa. Entre l’illa d’Ortígia, seu de la fundació grega, i la plana i pujols litorals s’estén aquesta ciutat ideal, de menys de vint-i-cinc mil habitants, que mereix al menys dos dies de sojorn. Al nord de la ciutat, en un paratge deliciós, voltada de jardins, una antiga vil·la ha estat restaurada i transformada en un confortable hotel de noranta habitacions: el Vil·la Politi. L’afegit d’una piscina al seu darrere, entre xiprers, fa d’aquest lloc el punt ideal per a descobrir Siracusa. Si les ruïnes greco-romanes de la zona de les “latomie” (pedreres) amb la meravella de “l’orella de Dionís” són impressionants jo us recomane perdre-vos per Ortígia, pels seus carrers que fan olor a mar, per la plaça de la Catedral, el temple d’Atenea reutilitzat pels bizantins amb una fastuosa façana barroca, el “lungomare” enjardinat sobre el port gran des d’on els capvespres no tenen rival al món. Menjareu molt bé, com per tota l’illa, però no us atureu en la pasta, exploreu els menús i decidiu-vos sense risc pel peix. Us enamorarà. El museu arqueològic és una meravella d’instal·lació moderna, però el de Belles Arts, que amaga el “Soterrar de santa Llúcia” del Caravaggio entre altres meravelles, està tancat a causa de l’últim terratrèmol.

Sicília és un país on els déus antics encara estan vius, igual que els gegants, soterrats per aquell sota l’immensitat de les serralades i que encara respiren pels volcans. Ens acostem a l’Etna. Catània va ser també una de les víctimes de 1693 i com Noto va ser reconstruïda de nova planta a començaments del segle XVIII. Encara conserva aquell caràcter. La Via Etnea és un magnífic decorat on la catedral, dotzenes de palaus i convents i el famosíssim teatre Bellini, que era d’allí, fan d’aquest carrer el més suntuós, i de trànsit més caòtic, de tota l’illa. És una ciutat ideal per a visitar-la i passejar-la en diumenge. Però seguim autopista, que hem retrobat, amunt perquè ens espera Taormina. El verger al peu del volcà, estació turística d’hivern, de luxe, amb seues vil·les i hotels sobre els penyasegats i allà a dalt de tot les ruïnes perfectament conservades del teatre grec. La platja d’Isola Bella, als seus peus és un altre lloc ideal per fer un bell bany. Una passejada pel Parc Natural Regional de l’Etna, en erupció sempre, és imprescindible encara que durant l’estiu les calitges impedeixen gaudir plenament dels paisatges.

Messina és la segona ciutat de Sicília. Domina el seu estret i és des de sempre la porta de l’illa. Destruïda pels terratrèmols molt sovint, el de començaments de segle, l’ha privada de gran part del seu patrimoni antic, però paga la pena una visita al seu Museu de pintura i escultura per a contemplar dos quadres magistrals del Caravaggio: l’adoració dels pastors i la resurrecció de Llàtzer instal·lats de manera magistral. Però Messina té, a pocs quilòmetres, a l’altra part de l’estret Reggio di Calabria, i seria un pecat no travessar les seues inquietes aigües per a fer una visita al Museu Arqueològic local i saludar els portentosos guerrers de Riace, dos bronzes grecs d’època clàssica rescatats de la mar.

Els sicilians són un poble noble i honrat. El tòpic ens el presenta com a sanguinaris, venjatius i traïdorencs. No sé si mai foren així. Jo els he trobat oberts i amables. Afectuosos amb el foraster. Mai han intentat enganyar-nos ni timar-nos. Quan hem perdut alguna cosa, fins i tot una cartera amb diners, sempre ho hem recuperat. “Som pobres però honorables” em va dir en tornar-me una bossa de viatge que havíem oblidat en un quiosc de Palerm la dona, humil, que l’atenia. Ell vell pescador que ens passejà en la seua barca per les illes Eòlines durant unes hores és una de les persones més dignes, amables i discretes que he conegut. Li encantà la nostra llengua que trobava pròxima i molt alegre. Aquesta excursió per les illes de Lípari, Vulcano, que encara fumeja, i Strómboli, en plena erupció, no us la deveu perdre per res del món. Des de Milazzo, en la costa nord, hi ha viatges i serveis a qualsevol hora.

I ens resta Cafalú, sota la seua gran penya coronada per un castell i amb la seua catedral normanda amb l’absis monumental decorat amb mosaics bizantins germans dels de Palerm i Monreale. La ciutat entra ja dins el radi d’influència de Palerm i és lloc d’estiueig dels seus habitants. Sol i ombres. Tarantel·la i serenata. Sicília!

Toni Mestre. 1992

SICÍLIA: EL SOL I LES OMBRES (II)

Palerm és una gran ciutat. Com tantes altres ciutats italianes ha anat creixent lateralment, deixant darrere els barris antics medievals i barrocs pràcticament intactes, abandonats simplement a la pesantor dels anys i dels canvis socials. Esglésies, convents, palaus i monuments mostren sovint les empremtes de l’oblit o de la incúria. Els nous habitants de les velles mansions són menestrals, gent d’ofici, immigrants. No saben, ni poden, mantenir-les. Caldria una autèntica croada per tal de salvar aquests barris encara dempeus, però greument malalts, de la desaparició per enderrocament natural o a mans dels especuladors. Una especulació que s’ha menjat ja pràcticament tota l’antiga “Conca d’oro”, dita així pel color dels fruits dels seus tarongers.

A pocs quilòmetres del centre de Palerm, a un extrem de la “Conca d’oro”, sobre un pujol, ben encimbellada,  l’abadia de Monreale ens mostra, entre altres escenes de la Bíblia que decoren en mosaics d’or les parets de la seua església, el menú de la Cena de Jesucrist: l’anyell pasqual, sí, però també peix, una de les glòries gastronòmiques de Sicília; i de postres, taronges. El claustre extraordinari d’aquesta abadia, panteó de reis normands i d’emperadors de la casa de Suabia, és possiblement el claustre del Cel imaginat per un mediterrani. Les vistes des de Monreale sobre la comarca, com les del santuari de Monte-pellegrino sobre la capital de Sicília són inoblidables. Podeu repetir l’experiència colossal dels mosaics bizantins recobrint l’arquitectura gòtica sota un enteixinat del més pur estil àrab, entreu a la Capella Palatina, també del segle XII, però més íntima, més humana, més refinada encara. Edificada pel rei Roger, és el joiell normand de Palerm.

Però si voleu fer el “giro” de l’illa no podeu aturar-vos només a la capital. És millor fer-lo en sentit contrari a les sagetes del rellotge. Deixeu de banda Modello, la platja de Palerm, i per autopista arribareu en poc menys d’una hora a Segesta, amb el seu temple grec intacte enmig d’una natura que cobreix clement i verdejant les restes de l’antiga ciutat. Ara estan desenterrant el teatre des de les grades del qual la vista s’allarga fins la mar i el golf que presideix Castellamare. L’autopista us duu ràpidament a Tràpani, ciutat des de la qual podreu fer un viatge molt agradable a les Illes Egades, visibles des de la costa, on us espera un món encara més “illenc” que el de l’illa gran. I Érice, a pic sobre Tràpani, a més de set-cents metres d’altura, és un mirador sobre la costa, les illes i l’interior. Pugeu a la posta del sol (no oblideu que ens trobem sobre la costa occidental i el ponent cau sobre la mar). Us trobareu per damunt dels núvols. El poblet és una meravella. Allà dalt fa frescor i l’ambient i el decorat recorden poblets francesos de la Bretanya. Tot està net, endreçat, polit. Les senyalitzacions són abundants i correctes i ha papereres per tot arreu. Hi ha també molt de comerç especialitzat, bons restaurants i un teatret deliciós que fa espectacles tot l’estiu. El cap “di San Vito”, que recorda el nostre penyal d’Ifach tanca la vista des del nord. Nit. A l’endemà les salines de Tràpani us acompanyen una estona en el vostre viatge cap al sud, cap a Marsala, l’antic “Port de Déu” dels àrabs, sobre el cap Lilibeu, bressol d’uns vins que, com en els casos de Porto, Madeira i Xerès, són fruit del sol meridional i l’enginy britànic. La ciutat té un centre bonic i un mercat ple de colors i dels crits dels venedors, homes la majoria. Ací s’acaba l’autopista, però per bones carreteres generals, tot passant per Mazzara del Vallo, arribem a Salinunte a mitjan matí i ens aturem a visitar una de les estrelles del viatge: les ruïnes de Selinunte. Amb els seus temples, acròpolis i platges verges d’aigües transparents, amb els seus restaurants arran de mar, sota les pedres nobilíssimes d’època grega i romana és un lloc ideal per a fer un bany i menjar-nos, per exemple, un bon plat “d’espaghetti alle vongole”. Sempre entre la mar i la muntanya arribem a Sciacca, penjada sobre el seu port, tota d’escales i terrasses, plena de tendes de ceràmica. Sopar en una pizzeria-terrassa, plena de plantes, a setanta metres sobre la mar i amb la lluna plena de front no necessita comentari. A pocs quilòmetres cap a l’est de Sciacca hi ha un hotel-club, amb platja “attrezzata” molt recomanable.

A l’endemà, seguint el nostre viatge, ja cap a orient, podem fer un bany en la platja d’arenes blanques de l’antiga Eraclea Minou, una cosa com el Saler abans del franquisme, i seguir fins Agrigento, on visitarem la Vall dels Temples, amb el conjunt de temples grecs més impressionant del món entre els que destaca el de la Concòrdia, quasi intacte. Des de les ruïnes, perfectament conservades, contemplarem els estralls que una especulació ferotge pot fer en una ciutat que degué ser bellíssima. Ara, com diria Josep Piera, és només “un cadàver barroc” amb cucs de cases barates i altes per tot arreu. Us sona? Al País Valencià sabem molt bé quin origen té aquest mal. Ací abandonem la costa per endinsar-nos en la Sicília interior, les terres de blat que donaren a l’illa el nom de graner de Roma i temps a venir també de València. Enna, a gairebé mil metres d’altura és el nostre destí. Aquesta ciutat, mig Conca, mig Morella, és el punt de guaita de tota la Sicília central, el món cereal per excel·lència. No debades, fins els segles alt-medievals els seus camperols adoraven Ceres, la Deméter grega, i encara es conserva la roca, “la roca de la Dea”, on s’alçava la seua estàtua gegantina, al costat mateix del castell català.

Parlant de Deméter, la germana de Zeus, dea de l’agricultura i de la Terra, cal dir que a pocs quilòmetres d’Enna trobareu el llac a la vora del qual collia narcisos Prosèrpina, la seua filla, quan d’una cova encara existent va eixir Plutó, déu de l’Infern i la va raptar per tal de fer-la la seua muller. Avui, una pista de curses de bòlids, voreja el llac on, naturalment, ja no creixen els narcisos.

Toni Mestre.

%d bloggers like this: