El centre de Sicília, a més d’Enna i la seua veïna Caltacibetta, edificada pels àrabs durant el setge de la primera, i de l’esmenta’t llac de Pergusa, el Prosèrpina i Plutó, malauradament inaccessible darrere una tanca de filferro, amaga, si baixem cap al sud, una joia de l’art tard-romà: les ruïnes de la vil·la del Casale, amb més de tres mil cinc-cents metres quadrats de paviment de mosaic perfectament restaurats i magníficament presentats als visitants. Sembla que es tracta de la vil·la d’estiu de la família de l’emperador Maximià, amo d’Itàlia després de la divisió de l’Imperi feta per Dioclecià. Les escenes de caça d’animals africans, amb rinoceronts i tot, les cambres dels infants, el peristil i el famós mosaic de les esportistes en biquini aconsellen una visita reposada. Piaza Armerina, la ciutat actual i veïna de les ruïnes és una deliciosa població barroca on podem dinar en l’acollidora “Tavernetta dil Duomo”. Oliveres, ametlers, garroferes, així com murteres, llorers, codonyers i altra flora mediterrània alternen amb els camps de blat segat i amb valls fèrtils de regadiu durant tota la ruta que, a través dels “Monti Iblei” us portarà a la costa oriental de Sicília, a Noto, la ciutat destruïda pel terratrèmol de 1693 i reconstruïda alguns quilòmetres més enllà. Ara estan restaurant la Noto Vella, però la interessant és la nova, la barroca, situada sobre l’esperó rocós que domina la plana i la mar de lluny. A Noto Marina, la zona turística, hi ha hotels còmodes on fruir de la netedat de les aigües de la Mar Jònica.
I pel camí de la costa arribem a la perla de Sicília, a Siracusa. Entre l’illa d’Ortígia, seu de la fundació grega, i la plana i pujols litorals s’estén aquesta ciutat ideal, de menys de vint-i-cinc mil habitants, que mereix al menys dos dies de sojorn. Al nord de la ciutat, en un paratge deliciós, voltada de jardins, una antiga vil·la ha estat restaurada i transformada en un confortable hotel de noranta habitacions: el Vil·la Politi. L’afegit d’una piscina al seu darrere, entre xiprers, fa d’aquest lloc el punt ideal per a descobrir Siracusa. Si les ruïnes greco-romanes de la zona de les “latomie” (pedreres) amb la meravella de “l’orella de Dionís” són impressionants jo us recomane perdre-vos per Ortígia, pels seus carrers que fan olor a mar, per la plaça de la Catedral, el temple d’Atenea reutilitzat pels bizantins amb una fastuosa façana barroca, el “lungomare” enjardinat sobre el port gran des d’on els capvespres no tenen rival al món. Menjareu molt bé, com per tota l’illa, però no us atureu en la pasta, exploreu els menús i decidiu-vos sense risc pel peix. Us enamorarà. El museu arqueològic és una meravella d’instal·lació moderna, però el de Belles Arts, que amaga el “Soterrar de santa Llúcia” del Caravaggio entre altres meravelles, està tancat a causa de l’últim terratrèmol.
Sicília és un país on els déus antics encara estan vius, igual que els gegants, soterrats per aquell sota l’immensitat de les serralades i que encara respiren pels volcans. Ens acostem a l’Etna. Catània va ser també una de les víctimes de 1693 i com Noto va ser reconstruïda de nova planta a començaments del segle XVIII. Encara conserva aquell caràcter. La Via Etnea és un magnífic decorat on la catedral, dotzenes de palaus i convents i el famosíssim teatre Bellini, que era d’allí, fan d’aquest carrer el més suntuós, i de trànsit més caòtic, de tota l’illa. És una ciutat ideal per a visitar-la i passejar-la en diumenge. Però seguim autopista, que hem retrobat, amunt perquè ens espera Taormina. El verger al peu del volcà, estació turística d’hivern, de luxe, amb seues vil·les i hotels sobre els penyasegats i allà a dalt de tot les ruïnes perfectament conservades del teatre grec. La platja d’Isola Bella, als seus peus és un altre lloc ideal per fer un bell bany. Una passejada pel Parc Natural Regional de l’Etna, en erupció sempre, és imprescindible encara que durant l’estiu les calitges impedeixen gaudir plenament dels paisatges.
Messina és la segona ciutat de Sicília. Domina el seu estret i és des de sempre la porta de l’illa. Destruïda pels terratrèmols molt sovint, el de començaments de segle, l’ha privada de gran part del seu patrimoni antic, però paga la pena una visita al seu Museu de pintura i escultura per a contemplar dos quadres magistrals del Caravaggio: l’adoració dels pastors i la resurrecció de Llàtzer instal·lats de manera magistral. Però Messina té, a pocs quilòmetres, a l’altra part de l’estret Reggio di Calabria, i seria un pecat no travessar les seues inquietes aigües per a fer una visita al Museu Arqueològic local i saludar els portentosos guerrers de Riace, dos bronzes grecs d’època clàssica rescatats de la mar.
Els sicilians són un poble noble i honrat. El tòpic ens el presenta com a sanguinaris, venjatius i traïdorencs. No sé si mai foren així. Jo els he trobat oberts i amables. Afectuosos amb el foraster. Mai han intentat enganyar-nos ni timar-nos. Quan hem perdut alguna cosa, fins i tot una cartera amb diners, sempre ho hem recuperat. “Som pobres però honorables” em va dir en tornar-me una bossa de viatge que havíem oblidat en un quiosc de Palerm la dona, humil, que l’atenia. Ell vell pescador que ens passejà en la seua barca per les illes Eòlines durant unes hores és una de les persones més dignes, amables i discretes que he conegut. Li encantà la nostra llengua que trobava pròxima i molt alegre. Aquesta excursió per les illes de Lípari, Vulcano, que encara fumeja, i Strómboli, en plena erupció, no us la deveu perdre per res del món. Des de Milazzo, en la costa nord, hi ha viatges i serveis a qualsevol hora.
I ens resta Cafalú, sota la seua gran penya coronada per un castell i amb la seua catedral normanda amb l’absis monumental decorat amb mosaics bizantins germans dels de Palerm i Monreale. La ciutat entra ja dins el radi d’influència de Palerm i és lloc d’estiueig dels seus habitants. Sol i ombres. Tarantel·la i serenata. Sicília!
Toni Mestre. 1992