Palerm és una gran ciutat. Com tantes altres ciutats italianes ha anat creixent lateralment, deixant darrere els barris antics medievals i barrocs pràcticament intactes, abandonats simplement a la pesantor dels anys i dels canvis socials. Esglésies, convents, palaus i monuments mostren sovint les empremtes de l’oblit o de la incúria. Els nous habitants de les velles mansions són menestrals, gent d’ofici, immigrants. No saben, ni poden, mantenir-les. Caldria una autèntica croada per tal de salvar aquests barris encara dempeus, però greument malalts, de la desaparició per enderrocament natural o a mans dels especuladors. Una especulació que s’ha menjat ja pràcticament tota l’antiga “Conca d’oro”, dita així pel color dels fruits dels seus tarongers.

A pocs quilòmetres del centre de Palerm, a un extrem de la “Conca d’oro”, sobre un pujol, ben encimbellada,  l’abadia de Monreale ens mostra, entre altres escenes de la Bíblia que decoren en mosaics d’or les parets de la seua església, el menú de la Cena de Jesucrist: l’anyell pasqual, sí, però també peix, una de les glòries gastronòmiques de Sicília; i de postres, taronges. El claustre extraordinari d’aquesta abadia, panteó de reis normands i d’emperadors de la casa de Suabia, és possiblement el claustre del Cel imaginat per un mediterrani. Les vistes des de Monreale sobre la comarca, com les del santuari de Monte-pellegrino sobre la capital de Sicília són inoblidables. Podeu repetir l’experiència colossal dels mosaics bizantins recobrint l’arquitectura gòtica sota un enteixinat del més pur estil àrab, entreu a la Capella Palatina, també del segle XII, però més íntima, més humana, més refinada encara. Edificada pel rei Roger, és el joiell normand de Palerm.

Però si voleu fer el “giro” de l’illa no podeu aturar-vos només a la capital. És millor fer-lo en sentit contrari a les sagetes del rellotge. Deixeu de banda Modello, la platja de Palerm, i per autopista arribareu en poc menys d’una hora a Segesta, amb el seu temple grec intacte enmig d’una natura que cobreix clement i verdejant les restes de l’antiga ciutat. Ara estan desenterrant el teatre des de les grades del qual la vista s’allarga fins la mar i el golf que presideix Castellamare. L’autopista us duu ràpidament a Tràpani, ciutat des de la qual podreu fer un viatge molt agradable a les Illes Egades, visibles des de la costa, on us espera un món encara més “illenc” que el de l’illa gran. I Érice, a pic sobre Tràpani, a més de set-cents metres d’altura, és un mirador sobre la costa, les illes i l’interior. Pugeu a la posta del sol (no oblideu que ens trobem sobre la costa occidental i el ponent cau sobre la mar). Us trobareu per damunt dels núvols. El poblet és una meravella. Allà dalt fa frescor i l’ambient i el decorat recorden poblets francesos de la Bretanya. Tot està net, endreçat, polit. Les senyalitzacions són abundants i correctes i ha papereres per tot arreu. Hi ha també molt de comerç especialitzat, bons restaurants i un teatret deliciós que fa espectacles tot l’estiu. El cap “di San Vito”, que recorda el nostre penyal d’Ifach tanca la vista des del nord. Nit. A l’endemà les salines de Tràpani us acompanyen una estona en el vostre viatge cap al sud, cap a Marsala, l’antic “Port de Déu” dels àrabs, sobre el cap Lilibeu, bressol d’uns vins que, com en els casos de Porto, Madeira i Xerès, són fruit del sol meridional i l’enginy britànic. La ciutat té un centre bonic i un mercat ple de colors i dels crits dels venedors, homes la majoria. Ací s’acaba l’autopista, però per bones carreteres generals, tot passant per Mazzara del Vallo, arribem a Salinunte a mitjan matí i ens aturem a visitar una de les estrelles del viatge: les ruïnes de Selinunte. Amb els seus temples, acròpolis i platges verges d’aigües transparents, amb els seus restaurants arran de mar, sota les pedres nobilíssimes d’època grega i romana és un lloc ideal per a fer un bany i menjar-nos, per exemple, un bon plat “d’espaghetti alle vongole”. Sempre entre la mar i la muntanya arribem a Sciacca, penjada sobre el seu port, tota d’escales i terrasses, plena de tendes de ceràmica. Sopar en una pizzeria-terrassa, plena de plantes, a setanta metres sobre la mar i amb la lluna plena de front no necessita comentari. A pocs quilòmetres cap a l’est de Sciacca hi ha un hotel-club, amb platja “attrezzata” molt recomanable.

A l’endemà, seguint el nostre viatge, ja cap a orient, podem fer un bany en la platja d’arenes blanques de l’antiga Eraclea Minou, una cosa com el Saler abans del franquisme, i seguir fins Agrigento, on visitarem la Vall dels Temples, amb el conjunt de temples grecs més impressionant del món entre els que destaca el de la Concòrdia, quasi intacte. Des de les ruïnes, perfectament conservades, contemplarem els estralls que una especulació ferotge pot fer en una ciutat que degué ser bellíssima. Ara, com diria Josep Piera, és només “un cadàver barroc” amb cucs de cases barates i altes per tot arreu. Us sona? Al País Valencià sabem molt bé quin origen té aquest mal. Ací abandonem la costa per endinsar-nos en la Sicília interior, les terres de blat que donaren a l’illa el nom de graner de Roma i temps a venir també de València. Enna, a gairebé mil metres d’altura és el nostre destí. Aquesta ciutat, mig Conca, mig Morella, és el punt de guaita de tota la Sicília central, el món cereal per excel·lència. No debades, fins els segles alt-medievals els seus camperols adoraven Ceres, la Deméter grega, i encara es conserva la roca, “la roca de la Dea”, on s’alçava la seua estàtua gegantina, al costat mateix del castell català.

Parlant de Deméter, la germana de Zeus, dea de l’agricultura i de la Terra, cal dir que a pocs quilòmetres d’Enna trobareu el llac a la vora del qual collia narcisos Prosèrpina, la seua filla, quan d’una cova encara existent va eixir Plutó, déu de l’Infern i la va raptar per tal de fer-la la seua muller. Avui, una pista de curses de bòlids, voreja el llac on, naturalment, ja no creixen els narcisos.

Toni Mestre.