Trobe, com qui diu al fem, un exemplar de la revista “El magisterio valenciano” del 30 de juliol de 1938. Només un plec, quatre planes de paper roí. Temps de guerra i patiments, però encara amb un bri d’esperança. La redacció era al carrer de Martínez Cubells, 5, principal. La dirigia Rafael Giner Daroca. Arreplega notícies i temes del món de l’ensenyament. I a la  primera pàgina, baix, a la dreta, hi ha un “Credo del trabajo”, signat per J. Martínez Martí, un document ple de l’esperit i la mentalitat de l’època. L’he traduit a la llengua en què, crec, va ser pensat i us el presente ara i ací en homenatge als ensenyants valencians d’aleshores i d’ara mateix.

                “Crec en el treball totpoderós, creador de la vida, de la reputació i de la pau, del que prové tota mena de béns i virtuts, que va ser concebut per obra de la moral, del dret i de la confraternitat universal. Nasqué de la necessitat que l’ésser humà ha tingut de complir la seua missió i ajudar els altres quan arriben al món, posat que sense el treball no podria conservar la seua vida ni propagar-la.

                Ha patit sota el poder de tots els vicis i va ser crucificat per la ignorància, la peresa, l’ambició i la maldat; però no ha mort, perquè els pobles lliures, ardits i dignes han consagrat totes les seues energies per tal de conservar-lo incòlume al taller, a les fàbriques i a l’escola. Ha baixat als inferns a què les guerres inhumanes i fratricides l’han portat amb la pretensió de destruir-lo; però ha tornat al món de les ciències, de les arts, de la indústria i del comerç més fort i valent per a ressucitar l’esperit dels pobles caiguts que jeien en l’esclavitud i aconseguir emancipar-los i que es declaren independents.

                Està assegut a la dreta de tots els progressos i avanços i des d’un lloc tan eminent ens ensenya que només ell podrà conduir-nos a la felicitat que tots desitgem”. I diga tot el poble: Amén!

                                                    Toni Mestre. Diumenge 26.09.04

Sempre m’han fet riure els cosmopolites. Els he trobat, amb aquella desimboltura displicent als aeroports o als hotels, ridículs. Gent grotesca que sovint amaga complexos i petitesa davall de vestits de moda, de conductes afectades i del domini de llengües pretesament superiors. Però també n’hi ha que no han eixit pràcticament del seu barri i van per la vida de cosmopolites. D’aquests últims al País Valencià en tenim un fum, sobretot a les tres capitals provincials i provincianes. No es tracta d’una malaltia només local, però la condició vicària del nostre poble en propicia el desenrotllament i contagi.

                      Tot açò ve perquè he llegit un llibre d’Ed. Afers, curt d’extensió però llarg i ample d’intencions, que es diu ”El parany cosmopolita”. És del periodista i escriptor valencià Jordi Sebastià, qui hi diu la seua sobre un tema de gran interés i actualitat. Perquè resulta que, si això del “cosmopolitisme”, que ara alguns diuen “globalització”, és antiquíssim i ve, com quasi tot, dels grecs, en el sentit actual naix amb l’expansió colonialista europea dels segles XVIII- XIX. Com diu l’autor “el cosmopolitisme, la major màquina d’homologació cultural mai vista, és una invenció occidental exportada –a sang i foc- a la resta de la Humanitat”.

                       Un assaig, discutible però oportú, ben estructurat i d’una gran claredat expositiva, d’un valor universal, però com diria Joan Fuster “dedicat, sobretot, a valencians”. Sí, a nosaltres, víctimes  seculars d’una política imperialista veïna que s’ens presenta, des de l’escola, com oberta, mundana, cosmopolita, integradora i plural (?) en clara oposició als “tancats nacionalismes”. Alerta, doncs, amb aquest parany cosmolpolita-globalitzador, de mortífera eficàcia, que “és en realitat la cobertura per a la destrucció del gran valor antropològic que representa la diversitat de les societats humanes”. Deixar de llegir aquest llibre seria, si més no, suicida.

                                                        Toni Mestre. Diumenge 19.09.04