Fa poc més d’un any va arribar a les meues mans una col.lecció de fotografies de gran qualitat fetes per l’anglés Thomas Wood (1892-1950), compositor,  professor de la Universitat d’Oxford, durant un viatge per algunes poblacions del Mediterrani hispànic a bord del vaixellde càrrega “M.V. Ponzano” l’any 1936. Wood havia nascut cec d’un ull i amb greus lessions a l’altre. Aquesta minusvalia, de fet ho veia tot borrós, va fer d’ell un fotògraf “amateur”, perquè només sobre el paper, i amb l’ajuda d’una lupa, era capaç de veure bé els llocs i personatges que retratava. Tenia una càmera “Leica” i sabem que ell mateix revelava els seus negatius. En aquest viatge l’acompanyà la seua muller Osyth, una dona alta i prima, amb una retirada a l’actriu Geraldine Paige.

Thomas Wood va escriure obres musicals de cert renom a l’època com “Chanticlear”,  sobre un text de Chaucer, i “Rainbow”, per a veus masculines i orquestra. La seua cançó “Walzing Mathilda” el va fer molt popular. És autor d’alguns llibres, com “Cobbers”, on descriu el viatge des d’Essex a Austràlia, Tasmània i algunes illes de la Mar del Corall entre 1930 i 1932. També va escriure una autobiografia titulada “True Thomas”. Fill del capità d’un vaixell que feia la ruta de la mar del Nord, entre Escandinàvia i Anglaterra, estimava la mar i el món mariner, cosa ben evident en moltes fotografies d’aquest recull.

Al dors de la primera fotografia, presa la port de Londres, tenim la data de començament del seu viatge: el 12 de febrer de 1936. Wood tenia quaranta-dos anys i seria poc més o menys com el veiem en la fotografia que publiquem. Febrer de1936 era un un temps carregat de presagis arreu del món. La Segona República Espanyola vivia moments de gran tensió. Les eleccions general del dia 16 d’aquell mes van donar el triomf al Front Popular i la reacció conspiraba en l’ombra. Wood arribà després dels comicis i d’aquell clima polític només retrata, de lluny, un “míting comunista”, segons escriu al dors de la fotografia, a la Rambla de Barcelona. Pel que veiem en la resta del reportatge la vida de carrer transcorria aparentment plàcida a tot arreu (de fet les Falles d’aquell anys se celebraren com sempre). Home metòdic, Wood anota al dors de cada fotografia una breu explicació a llapis  (localitat, subjecte, objectiu fotogràfic, condicions lumíniques, etc…)

L’última fotografia porta el número 281, però només en tenim 246. De la nº 1 a la 39 corresponen al port de Londres i a Gibraltar; fins la 66 són de Barcelona, amb les de Montserrat i  Sant Feliu de Guíxols; les 23 següents corresponen a Tarragona; les 22 que segueixen a València; Castelló de la Plana i Gandia n’ocupen 45 més; després en venen 22 que arrepleguen vistes de la mar, el vaixell i la tripulació o de la costa llunyana; i les 29 últimes són ja de Màlaga. Ens en manquen d’ací i d’allà, segons la numeració de la sèrie, 35.

Thomas Wood no és un professional, però és un fotògraf preocupat per l’enfocament i la llum. Té un gran interés pels paisatges mediterranis d’horta i secà, tan diferents dels del seu país. Li criden l’atenció els ambients i els oficis populars. I els ramats de cabres. Retrata, en general, els carrers estrets de les parts antigues de les poblacions (en una ocasió, a València, en qualifica un de “carreró dels assassins”); els mercats a l’aire lliure i l’animada vida del carrer de les nostres ciutats; els edificis antics; i menys els centres moderns. Als ports on atracaven retrata, dels del moll o des de la nau, els treballs de càrrega  de taronges, a Castelló i Gandia, o de vi, a Tarragona. I, naturalment, deixa testimoni del seu viatge per mar: el vaixell, d’altres amb els què es creuen, la tripulació, la costa, les ones, els núvols, les gavines…

Aquesta interessant col.lecció de fotografies me la van regalar el dia 5 de desembre de l’any 2000 l’escultor Joxé Alberdi i la seua muller Cynthia durant una visita a la seua casa-taller, a la Marina Alta. Alberdi és l’autor del monument dedicat al rei Jaume I que hi ha a Dénia, capital de la comarca. Quan l’escultor va exposar a la Galeria Alba Cabrera de València la tardor de l’any 1999 li vaig comprar un versió petita en bronze del monument al rei fundador del Regne de València. Vaig contactar amb ell i em vaig trobar amb un home obert i franc que em va convidar a visitar el seu estudi, situat enmig d’un bosc, a Jesús Pobre, on tothom el coneix com l’escultor “basc-anglés”.

Perquè Joxe Alberdi, nascut l’any 1922 a Aizcoitia, Guipúscoa, és un xiquet basc d’aquells  milers que el govern democràtic d’Euskadi va embarcar cap a Londres l’any 1937 per tal de protegir-los dels bombardeigs feixistes. Dotat d’un gran talent artístic, allà va fer carrera, esdevingué escultor d’èxit i es casà amb una anglesa, Cynthia, de la qual té tres fills. La delicada salut de la seua muller, necessitada d’un clima sec, va aconsellar la instal.lació a la Marina Alta, allà pels anys seixanta. Es van vendre les cases d’Anglaterra i Euskadi i se’n feren una, amb un gran estudi-taller, als peus del Montgó. La seua obra, sovint de caracter monumental, es troba repartida per mig món, especialment a diverses ciutats de la Gran Bretanya i del País Basc.

Mentre ens ensenyava la casa el feix de fotografies es trobava a la vista, damunt d’una taula. Em va cridar l’atenció veure  la façana de l’antiga parròquia de sant Andreu de València, presa des del desaparegut carrer on Frederic Martí, que m’acompanyava en la visita, havia nascut i viscut els seus primers anys, tal com conta en el seu llibre “El carrer de Rubiols” publicat per 3i4 de València. A la vista del meu entusiasme Joxe i Cynthia me les van regalar encantats tot dient-me que, sabent com sabien la importància documental de la sèrie, fins aquell moment no havien trobat ningú que se n’haguera interessant. A Joxe, que no va arribar a coneixer Thomas, li les havia donat, ja viuda, la senyora Othys Wood, amb qui sí va tenir una gran amistat (n’era una fan i va arribar a reunir una col.lecció de 27 obres d’Alberdi), després d’arrancar-les de l’àlbum on havien estat apegades.  La numeració final i alguns comentaris escrits als dors són d’aquesta dona i pense que copien els que el marit havia escrit a l’àlbum. Les 35 que en manquen potser eren més personals i van ser conservades per Mrs. Wood.

Les fotografies mostren un país molt pobre, sovint miserable, amb grans diferències socials i una fesomia encara marcadament menestral i rural. Uns trets que es mantingueren intactes fins la dècada dels seixantes quan, amb l’entrada del turisme, començaren les transformacions que han canviat de dalt a baix el nostre paisatge natural, social i cultural. Molta vida de carrer, carros i cavalleries per tot arreu, ramats de cabres, vies sense asfaltar o empedrades amb grans llambordes, mercats populars, instal.lacions portuàries sovint rudimentàries… A Barcelona, Tarragona, València, Castelló de la Plana i Gandia arreplega alguns indrets i monuments actualment desapareguts. A la capital catalana visitaren un cabaret, el “Kursaal”, i en retratà l’espectacle, que avui diríem d’”erotisme fi”.

A Mr. Wood, en general, li interessen poc els centres urbans moderns, només fa una fotografia de la plaça d’Emilio Castelar de València i una altra de la Plaça de Catalunya, però el captiven els carrers dels barris vells. A Barcelona s’enamora del barri gòtic i de la dreta de la Rambla, però ignora el modernisme, mentre a Tarragona,ciutat que presenta un aspecte descurat i abandonat, s’interessa, a més dels treballs portuaris, pel barri de la Seu i les muralles. A la capital valenciana capta el llit sec del Túria, amb un campament de gitanos sota del pont dels Serrans; dos interiors de la Llotja amb la gent mercadejant; les parades de ferralla de sant Joan del Mercat; els carrer de Nàquera i dels Serrans, amb una vista de la desapareguda parròquia de sant Bertomeu i les cases de la placeta adjacent, on ara s’alça la torre nova de la Generalitat; la plaça Redona, tan animada sempre; la veïna de Lope de Vega; i alguns mercats a l’aire lliure. En general veiem un centre antic pletòric de vida social i comercial. Una vida que li van arrabassar definitivament la riuada de 1957 i  l’abandonament posterior.

A Castelló de la Plana fotografia sobretot el Grau, amb interessants escenes de l’embarcament de taronja, i menys la ciutat, d’on tenim el parc, una porta gòtica de la desapareguda Santa Maria i el mercat. A Gandia, amb carrers sense asfaltar i on va coincidir amb els dies de Carnestoltes, retrata sobretot la vida quotidiana del Grau; la muntanyeta del castell de Bairén des de la marjal, avui ocupada per un polígon; diverses vistes des del riu Serpis; i algunes de la Seu i les desaparegudes porxades gòtiques de la “Plaça de la República” on s’alçava el Mercat.

El conjunt de fotografies del viatge de Thomas Wood al nostre país, del què enguany fa 66 anys, té un evident interés artístic, social i paisatgístic. I caldia editar-lo per tal de posar a l’abast dels historiadors, urbanistes, sociòlegs i arxivers, així com del públic en general, una documentació de gran qualitat i  raresa i que ens ajudarà a conéixer millor la nostra gent i el nostre país en una data com va ser l’hivern de l’any 1936 quan encara no se sabia que aquell mateix estiu la guerra s’emportaria sense remei, i per a sempre, tantes i tantes coses.

Toni Mestre. Gener de 2002.

La Bèrnia, la majestuosa serra  que tanca pel nord la Marina Baixa, és el teló de fons de la meua infantesa, de les vacances de Pasqüa i d’estiu que passàvem a cals avis, a la partida alteana de Cap Negret. D’ella ens venia, de la Font del Garroferet, l’aigua de cisterna que bevíem. I dels seus boscos baixava, en carros carregats a caramull, la llenya  per a les cuines, forns i llars de la zona. Les nit clares d’estiu, des de casa, s’endevinava, més negra que el cel, l’alta silueta de la serra  animada per alguns punts de llum. Són els focs dels pastors, ens deien els majors.

L’estiu que vaig fer quinze anys, el meu pare va proposar-nos, al meu germà  i a mi, de pujar al  Forat de Bèrnia, un túnel natural que en travessa la cresta. Ens acompanyà Pepet Rostoll, un veinet de dotze anys que ja hi havia pujat a fer llenya per al forn de la teuleria de son pare. A sol ixent passàrem per Altea la Vella i enfilàrem els primers tossals de la falda. La senda, pedregosa però ben conservada, devia de ser antiquíssima. A mitjan matí ens aturàrem a fer un mos. Seguírem amunt i a poc trobàrem una família que habitava durant el bon temps una de les poques casetes disperses que hi havia. Beguérem un got d’aigua fresca, ens indicaren el camí i seguírem penyes amunt.

El paisatge es feia més feréstec, el camí més empinat. Suàvem. De sobte ens va acollir el vell Pinar de Calces que, des de casa, era com una taca allargada sobre el gris de la serra. El travessàrem envoltats pel cant forestal dels pins Ja érem prop del cim. Una fonteta, amb un abeurador per als ramats, ens forní d’aigua. Un últim esforç i al davant nostre vàrem veure la boca triangular d’una cova. Era l’entrada del Forat, un estret passadís de roca viva que en alguns trams no tenía més de mig metre d’ample. Per això se’l coneix també com “el comptador de cabres”. La panoràmica sobre la comarca era sublim. A l’esquerra la mar, la bella badia d’Altea, i a la dreta el circ de les serres de l’Aixortà, el Ponoch, el Puig Campana, l’Aitana i la Serra Gelada. Travessàrem el túnel, amb un fort vent que ens eixia a l’encontre, i a l’altre costat albiràrem l’ombria de la serra, Benissa i gran part de la Marina Alta.

Hora de dinar. Retornàrem a la fonteta de l’abeurador i de sobre sentírem uns forts lladrucs i el dring de moltes esquelletes. A poc se’ns presentaren tres gossarros salvatges i al seu darrere un ramat de cabres blanques i de grans banyes, les mateixes dels quadres que representen l’expulsió dels moriscos el 1609. El xiulit del pastor, un xicot jovenàs que aparegué de seguida, va calmar l’exitació dels gossos i ens va retornar la calma. Era callosí i només baixava al poble cada quinze dies. Pasturava un ramat de cent animals que de nit tancava a alguna paridera a la porta de la qual encenia una foguera..

Es va acomiadar, el silenci tornà a ensenyorir-se dels cims i nosaltres, després d’un breu descans, començàrem la devallada. Si pujar ens havia costat vora quatre hores no convenia retardar el descens. La part més abrupta del camí calia fer-la amb bona llum. De fet a posta de sol ja érem a casa, cansats i satisfets. L’excursió ens havia posat en contacte amb un món gairebé natural i intacte. Ben diferent del d’ara, més de quaranta cinc anys després, quan els cotxes poden arribar ben amunt i la Bèrnia és víctima de parcelacions i urbanitzacions que estan posant en greu perill  el seu ecosistema. La seua bellesa. La seua existència!

Toni Mestre. Febrer de 2004

Senyores i senyors, amigues i amics: ens hem reunit aquest nit oratjosa per tal de presentar “La e-tapa negra”, un llibre antològic d’acudits dibuixats per Juli Sanchis Aguado, valencià de Picassent, que signa els seus magnífics treballs, premiats arreu del món, amb el nom d’”Harca”. Si en primer lloc cal felicitar l’autor per l’altíssima qualitat de l’antologia, en segon lloc cal que ens felicitem per la sort de tindre’l com a conciutadà i amic i ja a títol personal em felicite perquè m’haja donat la possibilitat de presentar aquest llibre, que promou l’Associació “Cristòfor Aguado”, ací, al seu poble.

Semblarà una paradoxa però potser a Picassent molta gent el coneix com l’home, el veí, amb qui us creueu cada dia al carrer, a qui haveu conegut des de sempre. Però potser molts picassentins, molts valencians, no saben que dibuixa acudits, que els publica ací i allà, que en rep premis internacionals. La pèssima condició dels nostres mitjans de comunicació de masses, especialment dels públics,  fa possible que molts talents valencians siguen ignorats pel poble al qual serveixen i pertanyen. Potser n’hi ha d’altres, n’estic segur, que l’han seguit i admirat des de sempre. Ara bé, en les pàgines d’aquest llibre magnífic que presentem, podran els uns i els altres descobrir qui és de veritat Harca en tota la seua dimensió humana i artística. I podran valorar com cal el seu gran talent, la seua dedicació, el seu quefer quotidià d’observador, de cronista de la realitat pròxima i llunyana a través d’uns dibuixos i uns textos, d’uns acudits, que són tot un testimoni agredolç a través dels quals retrata, com en un espill a penes deformant, la doble condició de l’home: l’animal capaç de les majors generositats i de les baixeses més abjectes.

I ho fa des de l’únic punt de vista possible per al nostre poble: des d’una perspectiva valenciana. Sembla absurd, però no és fàcil ser valencià, tenir una perspectiva, una visió nacional, pròpia del món. La nostra condició de poble subaltern, secularment vençut o venut, al capdavall privat d’autèntic autogovern, mancat d’una escola a la què li puguem dir nostra, sense mitjans de comunicació no sucursalistes que formen, que orienten i guien el nostre poble, amb la llengua perseguida o marginada… la nostra condició, dic,  de país sense política pròpia, ho fa molt difícil, sovint quasi impossible. Només ens ha quedat sovint l’arma de l’humor per tal de canviar les coses. No tenint la força, la força sempre és bruta, hem hagut d’utilitzar una arma molt més subtil: la ironia, més negra o més lluminosa, però quant més fina més destructora.

Una ironia que en primer lloc cal utilitzar contra el tòpic. Perquè allò que tradicionalment s’ens ven, o imposa, com a “caràcter o personalitat valenciana” no és sinó una caricatura creada pels qui ens dominen i ens volen sempre subjectes i submissos als seus interessos, sempre  aliens als del país. L’autèntica “personalitat valenciana” s‘ens amaga sistemàticament i cal que cadascú la busque amb tenacitat més enllà del tòpic, de la falsificació. Com la mona de la faula els valencians que volem ser-ho amb tots els ets i els uts, cal que mosseguem i llancem lluny la corfa amarga, coenta, de la nou verda que ens ofereixen des de certes instàncies sotmeses a interessos forasters per tal d’arribar, amb esforç i treball, sovint amb grans dificultats, a l’interior del fruit, on ens espera el premi dolç de l’autenticitat nacional: una veritat que ens permet saber qui som, d’on venim i  poder decidir lluirement cap a on volem anar.

Els valencians tenim arreu del món, si més no allà on ens coneixen, fama d’alegres, de festers, d’amables i vividors. D’humoristes. I en certa mesura és una fama justa que compartim amb altres territoris de la nostra nació. Des dels temps dels classics fins ara, al costat d’altres, hi ha un fort corrent satíric, constant en la nostra literatura, que proclama el nostre vitalisme d’arrel catalana i mediterrània, ben allunyat del “sentimiento tràgico de la vida” dels castellans, per exemple. Menjar, beure, donar gust als sentits i no creure són lels quatre petges de la nostra filosofia vital. I burlar-nos del cel i de l’infern, inclosos  nosaltres mateixos i de les nostres humanes febleses sense acritud, amb condescendència, però amb mordacitat.

Les nostres festes actuals més populars són les Falles.  Unes festes de carrer  muntades al voltant del monument que els dona nom. La falla creix  en un món analfabet i ésdevé ràpidament un codi on un sector del poble urbà, la menestralia, posa en evidència la seua visió del món a través de la crítica mordaç dels vicis de la societat al sí de la qual naix. No cal dir que els criticats, les classes dominants i la seua moral hipòcrita, reaccionen amb virulènia i durant algun temps les falles són perseguides i fins i tot prohibides. Quan vàren veure que no podien amb elles les atacaren des de dins. Així “premis” i “categoria artística” van ser els cavalls de Troia que la classe dominant va introduir en les Falles i que, sembrant una competivitat errada i una coentor general, quasi han matat aquesta manifestació festiva tan valenciana, tan nostra i tan sana, fins transformar alguns fallers en autèntics inquisidors.

La Inquisició va ser un instrument d’opressió que va intentar matar la dissidència, la llibertat de consciència i d’expressió així com la llibertat sexual. En la seua segona etapa, quan va estar governada pels castellans, va ser a més a més una arma per tal de matar l’esperit del nostre poble. Els valencians, malgrat tot, malgrat els turments i les fogueres en la plaça pública, vàrem saber resistir i així com salvàrem la llengua de la feroç persecusió a què va estar sotmesa, vàrem poder conservar el nostre esperit, la nostra manera pròpia de viure i veure la vida. El nostre sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que, donades les circumstàncies històriques per les què hem passat, s’ha fet una mica més negre, més sarcàstic, més carregat d’ironia i de mordacitat, com el l’amic “Harca”, qui ha triat un pseudònim d’allò més bel.ligerant.

L’humor, segons el diccionari Fabra és “la facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes”. No cal dir que només en temps de llibertats, més o menys vigilades, vàrem poder fer manifestació pública d’aquest tarannà franc i obert les manifestacions escrites del qual poden ser revisades i consultades a les  hemeroteques i biblioteques de tot arreu. Els col.loquis populars de l’últim terç del segle XVIII i pimeries dell XIX, les col.leccions de revistes com les que va animar Josep Bernat i Baldoví mitjançat el segle XIX,  les publicacions de Blai Bellver a Xàtiva, setmanaris més recents com “La Traca” o “La Xala” entre altres durant la primera part del segle XX i la gran plèiade d’humoristes valencians que es donà a conéixer a partir de la fi del franquisme en són una bona mostra.

I és entre aquesta última generació on destaca el nostre amic Juli Sanchis Aguado “Harca”. Com el de tants i tants humoristes gràfics, el seu treball de cada dia té, com sol passar en moltes manifestacions humorístiques, un caràcter efímer. Va unit a la curta vida del diari o revista on es publica l’acudit i a l’actualitat que retrata. Allò que ens ha colpit per la seua agudesa, punteria o enfocament desapareix amb el suport que l’aguanta. Després s’oblida. Per això és tan important l’edició de llibres com el que avui presentem. Perquè ens retorna del fons del poal del fem un autèntic tresor de gràcia, observació i reflexió que haviem llançat imprudentment.

La gràcia és un do que no tothom té. És privilegi d’uns pocs, un talent. En un humorista és allò que ens plau i ens atrau per l’originalitat, pel caràcter amb què mira i plasma allò que ens envolta. Això  ens porta a parlar de l’observació, un altre do de l’humorista que el col.loca en un punt de mira personal, diferent del de la resta de la societat, que fa que el seu retrat traspasse les aparences i d’endinse en les essències. I així, del seu treball, fill directe de la gràcia i de l’observació es deriva sempre, indefectiblement, una reflexió intel.ligent, que serà més dolça o més amarga, però que per això, perquè és intel.ligent,  sempre ens serà agradable per enriquidora i ens farà venir un somriure, una rialleta per la barra catxa o una riallada franca i oberta. De la mà de l’humorista  entrem a formar part d’un joc. No oblidem que homorístic és sinònim de jocós.

I això és el que ens proposa l’amic “Harca”com a humorista: que juguem, que ens divertim. Però alerta! Es tracta d’un joc de risc en el què podem eixir ferits o escaldats. Tothom riu amb la gepa d’altri, però molts pocs son capaços d’admetre bromes amb la pròpia. Molts no admetem ni que en tenen. D’ací el caràcter higiènic del’humor. I de l’humor de Juli Sanchis Aguado especialment. En les pàgines del llibre que avui presentem “La e-tapa negra”, un títol de doble sentit que ens anuncia què ens hi espera, trobarem un ventall complet del seu talent prodigiós. I una mostra antològica de la seua bonhomia. Perquè Juli és un home bo. Un ciutadà que coneix els seus defectes i els retrata, que mira el seu poble, el seu país, el món… i no li agraden. Que vol millorar i millorar-nos. Vol que siguem més justos, més lliures, més honestos, més tolerants . I no té més armes que les del seus dibuixos, els seus acudits, el seu humorisme. Un humorisme d’arrel valenciana que, com és autèntic, com no és coent, té un valor universal i arreu del món ha estat reconegut i premiat.

Els sis apartats en què es divideix l’obra (la família, el sexe dels àngels, l’eròtica del poder, som europeus, ser o no ser i colonitzadors) fan un repàs bastant complet de l’home i de les seues glòries, misèries i contradiccions. Hi trobarem doncs innocència i filldeputisme; dominats i dominants; pobres i rics ; famolencs i farts;  dones i homes; pares i fills; colonitzats i colonitzadors; víctimes i botxins… En poques paraules: ens trobarem. I una vegada trobats, retrobats, acceptem la visió, la lliçò de l’autor. Acceptem-nos. I riguem. Ens trobarem millor. Serem més feliços. Tal com digué Joan Fuster parlant de l’obra de Cesc, un altre gran humorista nostre, tant com “fer-nos riure”, els dibuixos en qüestió, els d’Harca,per exemple, solen “fer-nos veure”. Gràcies a ells podem veure més i més clar. Enhorabona doncs a l’autor, als editors, l’Associació Cristòfor Aguado, pel llibre que tenim a les mans. I a tots vostés gràcies per la seua amable assistència.

Toni Mestre

15 de novembre de 2001.