Fa poc més d’un any va arribar a les meues mans una col.lecció de fotografies de gran qualitat fetes per l’anglés Thomas Wood (1892-1950), compositor,  professor de la Universitat d’Oxford, durant un viatge per algunes poblacions del Mediterrani hispànic a bord del vaixellde càrrega “M.V. Ponzano” l’any 1936. Wood havia nascut cec d’un ull i amb greus lessions a l’altre. Aquesta minusvalia, de fet ho veia tot borrós, va fer d’ell un fotògraf “amateur”, perquè només sobre el paper, i amb l’ajuda d’una lupa, era capaç de veure bé els llocs i personatges que retratava. Tenia una càmera “Leica” i sabem que ell mateix revelava els seus negatius. En aquest viatge l’acompanyà la seua muller Osyth, una dona alta i prima, amb una retirada a l’actriu Geraldine Paige.

Thomas Wood va escriure obres musicals de cert renom a l’època com “Chanticlear”,  sobre un text de Chaucer, i “Rainbow”, per a veus masculines i orquestra. La seua cançó “Walzing Mathilda” el va fer molt popular. És autor d’alguns llibres, com “Cobbers”, on descriu el viatge des d’Essex a Austràlia, Tasmània i algunes illes de la Mar del Corall entre 1930 i 1932. També va escriure una autobiografia titulada “True Thomas”. Fill del capità d’un vaixell que feia la ruta de la mar del Nord, entre Escandinàvia i Anglaterra, estimava la mar i el món mariner, cosa ben evident en moltes fotografies d’aquest recull.

Al dors de la primera fotografia, presa la port de Londres, tenim la data de començament del seu viatge: el 12 de febrer de 1936. Wood tenia quaranta-dos anys i seria poc més o menys com el veiem en la fotografia que publiquem. Febrer de1936 era un un temps carregat de presagis arreu del món. La Segona República Espanyola vivia moments de gran tensió. Les eleccions general del dia 16 d’aquell mes van donar el triomf al Front Popular i la reacció conspiraba en l’ombra. Wood arribà després dels comicis i d’aquell clima polític només retrata, de lluny, un “míting comunista”, segons escriu al dors de la fotografia, a la Rambla de Barcelona. Pel que veiem en la resta del reportatge la vida de carrer transcorria aparentment plàcida a tot arreu (de fet les Falles d’aquell anys se celebraren com sempre). Home metòdic, Wood anota al dors de cada fotografia una breu explicació a llapis  (localitat, subjecte, objectiu fotogràfic, condicions lumíniques, etc…)

L’última fotografia porta el número 281, però només en tenim 246. De la nº 1 a la 39 corresponen al port de Londres i a Gibraltar; fins la 66 són de Barcelona, amb les de Montserrat i  Sant Feliu de Guíxols; les 23 següents corresponen a Tarragona; les 22 que segueixen a València; Castelló de la Plana i Gandia n’ocupen 45 més; després en venen 22 que arrepleguen vistes de la mar, el vaixell i la tripulació o de la costa llunyana; i les 29 últimes són ja de Màlaga. Ens en manquen d’ací i d’allà, segons la numeració de la sèrie, 35.

Thomas Wood no és un professional, però és un fotògraf preocupat per l’enfocament i la llum. Té un gran interés pels paisatges mediterranis d’horta i secà, tan diferents dels del seu país. Li criden l’atenció els ambients i els oficis populars. I els ramats de cabres. Retrata, en general, els carrers estrets de les parts antigues de les poblacions (en una ocasió, a València, en qualifica un de “carreró dels assassins”); els mercats a l’aire lliure i l’animada vida del carrer de les nostres ciutats; els edificis antics; i menys els centres moderns. Als ports on atracaven retrata, dels del moll o des de la nau, els treballs de càrrega  de taronges, a Castelló i Gandia, o de vi, a Tarragona. I, naturalment, deixa testimoni del seu viatge per mar: el vaixell, d’altres amb els què es creuen, la tripulació, la costa, les ones, els núvols, les gavines…

Aquesta interessant col.lecció de fotografies me la van regalar el dia 5 de desembre de l’any 2000 l’escultor Joxé Alberdi i la seua muller Cynthia durant una visita a la seua casa-taller, a la Marina Alta. Alberdi és l’autor del monument dedicat al rei Jaume I que hi ha a Dénia, capital de la comarca. Quan l’escultor va exposar a la Galeria Alba Cabrera de València la tardor de l’any 1999 li vaig comprar un versió petita en bronze del monument al rei fundador del Regne de València. Vaig contactar amb ell i em vaig trobar amb un home obert i franc que em va convidar a visitar el seu estudi, situat enmig d’un bosc, a Jesús Pobre, on tothom el coneix com l’escultor “basc-anglés”.

Perquè Joxe Alberdi, nascut l’any 1922 a Aizcoitia, Guipúscoa, és un xiquet basc d’aquells  milers que el govern democràtic d’Euskadi va embarcar cap a Londres l’any 1937 per tal de protegir-los dels bombardeigs feixistes. Dotat d’un gran talent artístic, allà va fer carrera, esdevingué escultor d’èxit i es casà amb una anglesa, Cynthia, de la qual té tres fills. La delicada salut de la seua muller, necessitada d’un clima sec, va aconsellar la instal.lació a la Marina Alta, allà pels anys seixanta. Es van vendre les cases d’Anglaterra i Euskadi i se’n feren una, amb un gran estudi-taller, als peus del Montgó. La seua obra, sovint de caracter monumental, es troba repartida per mig món, especialment a diverses ciutats de la Gran Bretanya i del País Basc.

Mentre ens ensenyava la casa el feix de fotografies es trobava a la vista, damunt d’una taula. Em va cridar l’atenció veure  la façana de l’antiga parròquia de sant Andreu de València, presa des del desaparegut carrer on Frederic Martí, que m’acompanyava en la visita, havia nascut i viscut els seus primers anys, tal com conta en el seu llibre “El carrer de Rubiols” publicat per 3i4 de València. A la vista del meu entusiasme Joxe i Cynthia me les van regalar encantats tot dient-me que, sabent com sabien la importància documental de la sèrie, fins aquell moment no havien trobat ningú que se n’haguera interessant. A Joxe, que no va arribar a coneixer Thomas, li les havia donat, ja viuda, la senyora Othys Wood, amb qui sí va tenir una gran amistat (n’era una fan i va arribar a reunir una col.lecció de 27 obres d’Alberdi), després d’arrancar-les de l’àlbum on havien estat apegades.  La numeració final i alguns comentaris escrits als dors són d’aquesta dona i pense que copien els que el marit havia escrit a l’àlbum. Les 35 que en manquen potser eren més personals i van ser conservades per Mrs. Wood.

Les fotografies mostren un país molt pobre, sovint miserable, amb grans diferències socials i una fesomia encara marcadament menestral i rural. Uns trets que es mantingueren intactes fins la dècada dels seixantes quan, amb l’entrada del turisme, començaren les transformacions que han canviat de dalt a baix el nostre paisatge natural, social i cultural. Molta vida de carrer, carros i cavalleries per tot arreu, ramats de cabres, vies sense asfaltar o empedrades amb grans llambordes, mercats populars, instal.lacions portuàries sovint rudimentàries… A Barcelona, Tarragona, València, Castelló de la Plana i Gandia arreplega alguns indrets i monuments actualment desapareguts. A la capital catalana visitaren un cabaret, el “Kursaal”, i en retratà l’espectacle, que avui diríem d’”erotisme fi”.

A Mr. Wood, en general, li interessen poc els centres urbans moderns, només fa una fotografia de la plaça d’Emilio Castelar de València i una altra de la Plaça de Catalunya, però el captiven els carrers dels barris vells. A Barcelona s’enamora del barri gòtic i de la dreta de la Rambla, però ignora el modernisme, mentre a Tarragona,ciutat que presenta un aspecte descurat i abandonat, s’interessa, a més dels treballs portuaris, pel barri de la Seu i les muralles. A la capital valenciana capta el llit sec del Túria, amb un campament de gitanos sota del pont dels Serrans; dos interiors de la Llotja amb la gent mercadejant; les parades de ferralla de sant Joan del Mercat; els carrer de Nàquera i dels Serrans, amb una vista de la desapareguda parròquia de sant Bertomeu i les cases de la placeta adjacent, on ara s’alça la torre nova de la Generalitat; la plaça Redona, tan animada sempre; la veïna de Lope de Vega; i alguns mercats a l’aire lliure. En general veiem un centre antic pletòric de vida social i comercial. Una vida que li van arrabassar definitivament la riuada de 1957 i  l’abandonament posterior.

A Castelló de la Plana fotografia sobretot el Grau, amb interessants escenes de l’embarcament de taronja, i menys la ciutat, d’on tenim el parc, una porta gòtica de la desapareguda Santa Maria i el mercat. A Gandia, amb carrers sense asfaltar i on va coincidir amb els dies de Carnestoltes, retrata sobretot la vida quotidiana del Grau; la muntanyeta del castell de Bairén des de la marjal, avui ocupada per un polígon; diverses vistes des del riu Serpis; i algunes de la Seu i les desaparegudes porxades gòtiques de la “Plaça de la República” on s’alçava el Mercat.

El conjunt de fotografies del viatge de Thomas Wood al nostre país, del què enguany fa 66 anys, té un evident interés artístic, social i paisatgístic. I caldia editar-lo per tal de posar a l’abast dels historiadors, urbanistes, sociòlegs i arxivers, així com del públic en general, una documentació de gran qualitat i  raresa i que ens ajudarà a conéixer millor la nostra gent i el nostre país en una data com va ser l’hivern de l’any 1936 quan encara no se sabia que aquell mateix estiu la guerra s’emportaria sense remei, i per a sempre, tantes i tantes coses.

Toni Mestre. Gener de 2002.