Senyores i senyors, amigues i amics: ens hem reunit aquest nit oratjosa per tal de presentar “La e-tapa negra”, un llibre antològic d’acudits dibuixats per Juli Sanchis Aguado, valencià de Picassent, que signa els seus magnífics treballs, premiats arreu del món, amb el nom d’”Harca”. Si en primer lloc cal felicitar l’autor per l’altíssima qualitat de l’antologia, en segon lloc cal que ens felicitem per la sort de tindre’l com a conciutadà i amic i ja a títol personal em felicite perquè m’haja donat la possibilitat de presentar aquest llibre, que promou l’Associació “Cristòfor Aguado”, ací, al seu poble.

Semblarà una paradoxa però potser a Picassent molta gent el coneix com l’home, el veí, amb qui us creueu cada dia al carrer, a qui haveu conegut des de sempre. Però potser molts picassentins, molts valencians, no saben que dibuixa acudits, que els publica ací i allà, que en rep premis internacionals. La pèssima condició dels nostres mitjans de comunicació de masses, especialment dels públics,  fa possible que molts talents valencians siguen ignorats pel poble al qual serveixen i pertanyen. Potser n’hi ha d’altres, n’estic segur, que l’han seguit i admirat des de sempre. Ara bé, en les pàgines d’aquest llibre magnífic que presentem, podran els uns i els altres descobrir qui és de veritat Harca en tota la seua dimensió humana i artística. I podran valorar com cal el seu gran talent, la seua dedicació, el seu quefer quotidià d’observador, de cronista de la realitat pròxima i llunyana a través d’uns dibuixos i uns textos, d’uns acudits, que són tot un testimoni agredolç a través dels quals retrata, com en un espill a penes deformant, la doble condició de l’home: l’animal capaç de les majors generositats i de les baixeses més abjectes.

I ho fa des de l’únic punt de vista possible per al nostre poble: des d’una perspectiva valenciana. Sembla absurd, però no és fàcil ser valencià, tenir una perspectiva, una visió nacional, pròpia del món. La nostra condició de poble subaltern, secularment vençut o venut, al capdavall privat d’autèntic autogovern, mancat d’una escola a la què li puguem dir nostra, sense mitjans de comunicació no sucursalistes que formen, que orienten i guien el nostre poble, amb la llengua perseguida o marginada… la nostra condició, dic,  de país sense política pròpia, ho fa molt difícil, sovint quasi impossible. Només ens ha quedat sovint l’arma de l’humor per tal de canviar les coses. No tenint la força, la força sempre és bruta, hem hagut d’utilitzar una arma molt més subtil: la ironia, més negra o més lluminosa, però quant més fina més destructora.

Una ironia que en primer lloc cal utilitzar contra el tòpic. Perquè allò que tradicionalment s’ens ven, o imposa, com a “caràcter o personalitat valenciana” no és sinó una caricatura creada pels qui ens dominen i ens volen sempre subjectes i submissos als seus interessos, sempre  aliens als del país. L’autèntica “personalitat valenciana” s‘ens amaga sistemàticament i cal que cadascú la busque amb tenacitat més enllà del tòpic, de la falsificació. Com la mona de la faula els valencians que volem ser-ho amb tots els ets i els uts, cal que mosseguem i llancem lluny la corfa amarga, coenta, de la nou verda que ens ofereixen des de certes instàncies sotmeses a interessos forasters per tal d’arribar, amb esforç i treball, sovint amb grans dificultats, a l’interior del fruit, on ens espera el premi dolç de l’autenticitat nacional: una veritat que ens permet saber qui som, d’on venim i  poder decidir lluirement cap a on volem anar.

Els valencians tenim arreu del món, si més no allà on ens coneixen, fama d’alegres, de festers, d’amables i vividors. D’humoristes. I en certa mesura és una fama justa que compartim amb altres territoris de la nostra nació. Des dels temps dels classics fins ara, al costat d’altres, hi ha un fort corrent satíric, constant en la nostra literatura, que proclama el nostre vitalisme d’arrel catalana i mediterrània, ben allunyat del “sentimiento tràgico de la vida” dels castellans, per exemple. Menjar, beure, donar gust als sentits i no creure són lels quatre petges de la nostra filosofia vital. I burlar-nos del cel i de l’infern, inclosos  nosaltres mateixos i de les nostres humanes febleses sense acritud, amb condescendència, però amb mordacitat.

Les nostres festes actuals més populars són les Falles.  Unes festes de carrer  muntades al voltant del monument que els dona nom. La falla creix  en un món analfabet i ésdevé ràpidament un codi on un sector del poble urbà, la menestralia, posa en evidència la seua visió del món a través de la crítica mordaç dels vicis de la societat al sí de la qual naix. No cal dir que els criticats, les classes dominants i la seua moral hipòcrita, reaccionen amb virulènia i durant algun temps les falles són perseguides i fins i tot prohibides. Quan vàren veure que no podien amb elles les atacaren des de dins. Així “premis” i “categoria artística” van ser els cavalls de Troia que la classe dominant va introduir en les Falles i que, sembrant una competivitat errada i una coentor general, quasi han matat aquesta manifestació festiva tan valenciana, tan nostra i tan sana, fins transformar alguns fallers en autèntics inquisidors.

La Inquisició va ser un instrument d’opressió que va intentar matar la dissidència, la llibertat de consciència i d’expressió així com la llibertat sexual. En la seua segona etapa, quan va estar governada pels castellans, va ser a més a més una arma per tal de matar l’esperit del nostre poble. Els valencians, malgrat tot, malgrat els turments i les fogueres en la plaça pública, vàrem saber resistir i així com salvàrem la llengua de la feroç persecusió a què va estar sotmesa, vàrem poder conservar el nostre esperit, la nostra manera pròpia de viure i veure la vida. El nostre sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que, donades les circumstàncies històriques per les què hem passat, s’ha fet una mica més negre, més sarcàstic, més carregat d’ironia i de mordacitat, com el l’amic “Harca”, qui ha triat un pseudònim d’allò més bel.ligerant.

L’humor, segons el diccionari Fabra és “la facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes”. No cal dir que només en temps de llibertats, més o menys vigilades, vàrem poder fer manifestació pública d’aquest tarannà franc i obert les manifestacions escrites del qual poden ser revisades i consultades a les  hemeroteques i biblioteques de tot arreu. Els col.loquis populars de l’últim terç del segle XVIII i pimeries dell XIX, les col.leccions de revistes com les que va animar Josep Bernat i Baldoví mitjançat el segle XIX,  les publicacions de Blai Bellver a Xàtiva, setmanaris més recents com “La Traca” o “La Xala” entre altres durant la primera part del segle XX i la gran plèiade d’humoristes valencians que es donà a conéixer a partir de la fi del franquisme en són una bona mostra.

I és entre aquesta última generació on destaca el nostre amic Juli Sanchis Aguado “Harca”. Com el de tants i tants humoristes gràfics, el seu treball de cada dia té, com sol passar en moltes manifestacions humorístiques, un caràcter efímer. Va unit a la curta vida del diari o revista on es publica l’acudit i a l’actualitat que retrata. Allò que ens ha colpit per la seua agudesa, punteria o enfocament desapareix amb el suport que l’aguanta. Després s’oblida. Per això és tan important l’edició de llibres com el que avui presentem. Perquè ens retorna del fons del poal del fem un autèntic tresor de gràcia, observació i reflexió que haviem llançat imprudentment.

La gràcia és un do que no tothom té. És privilegi d’uns pocs, un talent. En un humorista és allò que ens plau i ens atrau per l’originalitat, pel caràcter amb què mira i plasma allò que ens envolta. Això  ens porta a parlar de l’observació, un altre do de l’humorista que el col.loca en un punt de mira personal, diferent del de la resta de la societat, que fa que el seu retrat traspasse les aparences i d’endinse en les essències. I així, del seu treball, fill directe de la gràcia i de l’observació es deriva sempre, indefectiblement, una reflexió intel.ligent, que serà més dolça o més amarga, però que per això, perquè és intel.ligent,  sempre ens serà agradable per enriquidora i ens farà venir un somriure, una rialleta per la barra catxa o una riallada franca i oberta. De la mà de l’humorista  entrem a formar part d’un joc. No oblidem que homorístic és sinònim de jocós.

I això és el que ens proposa l’amic “Harca”com a humorista: que juguem, que ens divertim. Però alerta! Es tracta d’un joc de risc en el què podem eixir ferits o escaldats. Tothom riu amb la gepa d’altri, però molts pocs son capaços d’admetre bromes amb la pròpia. Molts no admetem ni que en tenen. D’ací el caràcter higiènic del’humor. I de l’humor de Juli Sanchis Aguado especialment. En les pàgines del llibre que avui presentem “La e-tapa negra”, un títol de doble sentit que ens anuncia què ens hi espera, trobarem un ventall complet del seu talent prodigiós. I una mostra antològica de la seua bonhomia. Perquè Juli és un home bo. Un ciutadà que coneix els seus defectes i els retrata, que mira el seu poble, el seu país, el món… i no li agraden. Que vol millorar i millorar-nos. Vol que siguem més justos, més lliures, més honestos, més tolerants . I no té més armes que les del seus dibuixos, els seus acudits, el seu humorisme. Un humorisme d’arrel valenciana que, com és autèntic, com no és coent, té un valor universal i arreu del món ha estat reconegut i premiat.

Els sis apartats en què es divideix l’obra (la família, el sexe dels àngels, l’eròtica del poder, som europeus, ser o no ser i colonitzadors) fan un repàs bastant complet de l’home i de les seues glòries, misèries i contradiccions. Hi trobarem doncs innocència i filldeputisme; dominats i dominants; pobres i rics ; famolencs i farts;  dones i homes; pares i fills; colonitzats i colonitzadors; víctimes i botxins… En poques paraules: ens trobarem. I una vegada trobats, retrobats, acceptem la visió, la lliçò de l’autor. Acceptem-nos. I riguem. Ens trobarem millor. Serem més feliços. Tal com digué Joan Fuster parlant de l’obra de Cesc, un altre gran humorista nostre, tant com “fer-nos riure”, els dibuixos en qüestió, els d’Harca,per exemple, solen “fer-nos veure”. Gràcies a ells podem veure més i més clar. Enhorabona doncs a l’autor, als editors, l’Associació Cristòfor Aguado, pel llibre que tenim a les mans. I a tots vostés gràcies per la seua amable assistència.

Toni Mestre

15 de novembre de 2001.