Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2015 » Juliol

Monthly Archives: Juliol 2015

SICÍLIA: EL SOL I LES OMBRES. (I)

“Deixe ací una sèrie de tres articles que va escriure sobre Sicília i la seua història. Dona ganes de visitar.la desprès de llegir les seues paraules”

No és pas tan difícil anar a Sicília. Per poc més de cinquanta sis mil pessetes Alitàlia us porta (anada i tornada) des de València a Palerm, això sí, via Milà. Son poques hores de vol i algunes més d’espera a la capital de la Lombardia i us trobeu a l’illa més mítica, i per això més fascinant, de tota la Mediterrània. I la més gran. Necessitareu al menys dues setmanes per ha fer-hi un “giro” quasi complet. Sicília té deu mil kilòmetres quadrats menys que la Catalunya administrativa, però, alerta, li dobla amb escreix l’edat amb tot el que això suposa de riquesa, misèria, esplendor i desídia. En poques paraules de sol i d’ombres.

L’arribada a Palerm de nit és espectacular. La “Conca d’oro” es dibuixa amb les llumetes que retallen la costa: platges i muntanyes distribuïdes amb un desordre bellament ordenat. Se m’ha agradat les ciutats planes que tenen ben a prop muntanyoles d’entre dos cents i tres cents metres. Trieu un bon hotel; la ciutat és gran (més de 800.000 h.) i força calorosa en temps d’estiu. I al carrer! La calor no fa sinó avivar els colors i els habitants d’aquesta ciutat que va ser capital del món durant mig segle XIII, precisament quan els valencians naixíem. Perdeu-vos per la part antiga, descobriu el sincretisme normand (una quarta de francès, una quarta musulmà fatimita, una quarta bizantí i la resta autòcton, mig grec mig romà); admireu les mostres del gòtic català, tan familiar, que s’escampa per tot arreu, esglésies i palaus, fent-vos creure que us trobeu en un carrer o una plaça de Girona, Tortosa, Barcelona, Morella, Xàtiva o València. Per exemple: el finestral gòtic del palau arquebisbal que dona a la plaça de la Seu, del més fi gòtic quatrecentista, és cosí germà dels de les llotges de Palma o de València.

Però allò que dona to general a Palerm, i a la resta de Sicília, és el Barroc. Com ací, als altres regnes de la corona catalano-aragonesa, el Renaixement és allà com un polsim ple de gràcia que no arriba a apagar les lluentors del gòtic i deixa pas esporuguit a un barroc abassegador que domina el panorama quasi dos cents cinquanta anys. La plaça Pretorio i els Quatri Canti (Quatre Cantons), a més d’una trentena d’esglésies i oratoris (visiteu el de santa Zita) i dos centenars llargs de palaus fan de Palerm una ciutat cent per cent barroca. Com ho són quasi totes les altres ciutats sicilianes, especialment Noto i Catània, reconstruïdes de nova planta a primeries del segle XVIII després del terrible terratrèmol de 1693 i concebudes com una escenografia gegant on la gent són pures comparses. Siracusa és un altra cançó: la primera colònia grega de l’illa manté encara l’esperit clàssic intacte. Només us diré que la catedral és l’antic temple grec d’Atenea amb les columnes unides per un mur i la cel·la perforada per arcades on en lloc de l’antiga dea, però amb la mateixa magnificència i el mateix misteri, es venera avui santa Llúcia, la de la vista, que era siracusana. La façana, això sí, és un extraordinari afegitó barroc que domina una de les places més belles del mediterrani. El mateix esperit ens corprèn des de les grades del teatre grec de Taormina, el luxe de Sicília, on la temporada alta és l’hivern, quan l’Etna nevat contrasta amb la temperatura càlida, la vegetació luxuriant i les vil·les aristocràtiques que des de finals del segle XVIII es feren construir pels seus vessants i penya-segats les famílies més notables d’Europa. Érica, en la costa occidental, a set-cents cinquanta metres d’altura i a cinc kilòmetres de la mar és un altre dels punts màgics de l’univers sicilià.

Però un país son, per damunt de tot, les seues gents. Us sorprendran els sicilians. Ens assemblem molt. Però ells tenen mil cinc-cents anys d’història més que els valencians. A més a més no han travessat un segle dinou tan dinàmic, renovador i devastador, com nosaltres. Ja he dit que viuen a ciutats que nosaltres ja no tenim, que hem destruït o transformat sense pietat. Això ens ha alliberat del pes del passat, però també ens ha deixat sense arrels. El País Valencià està al cap de moltes coses dins l’Estat Espanyol mentre Sicília es troba a la cua. La unitat italiana de 1860, acollida en principi com una gran passa endavant, prompte es va revelar una colonització del nord pura i dura sobre el sud feudal i no industrialitzat. Lampedusa ho va escriure molt bé en la seua novel·la “El guepard”. El fenòmen de la Màfia, sempre d’actualitat, cal entendre’l  des d’aquesta perspectiva històrica: la resposta a una agressió. Coppola ho conta ben clarament en la seua saga “El padrino”. L’enverinament posterior no és sinó paral·lel a la corrupció generalitzada de la política italiana. Sota el sol sicilià les ombres, interiors sobre tot, són negríssimes. I un vel de tristesa llarga i antiga sura per damunt les ciutats i les gents que, encara, viuen immersos en el món d’or i vellut, de vida arran de la mort, dels segles del barroc. A les portes del segle XXI.

Toni Mestre. 1992.

UN PAÍS SENSE NORD?

“artícle escrit al 1995. Han canviat molt les coses a aquest país i esperem que continúen canviant. S´ha obert la magrana i hem de començar a construir el nostre futur”

 

Fa poques setmanes Joan Francesc Mira escrivia, amb saviesa i encert al seu espai “El temps que corre”, sobre “cultura popular” al País Valencià. I davant l’allau d’andalusisme tronat, humorisme carpetovetònic i espanyolisme descarat que conformen el programa de la immensa majoria de les nostres festes “populars” no podia estar-se d’assenyalar: “No és normal una invasió tan perfecta. No és normal un ofegament tan complet, una substitució i una anihilació tan absoluta de la pròpia etnicitat. Nosaltres no som normals”. Te raó, no és normal. No som normals. Els valencians vivim al marge de la normalitat des de fa segles. I allò que és normal a qualsevol indret “normal” del món, no ho es pas al nostre país i entre el nostre poble “anormals”.

O pot ser caldria dir-los “subnormals”? Es evident que n’estem per davall del que es considera normal arreu del món. Pocs pobles hi hauran tan envilits i miserables culturalment parlant. Tan alienats nacionalment. I que ho siguen tan agust. No sempre hem estat així, però el procés invasor ve de lluny. Som un poble relativament jove si es comparem amb el veïnat mediterrani. Només tenim 750 anys. Set segles i mig és un instant. Vinguérem del Nord, però l’evolució política del Regne de València va fer que molt prompte, massa prompte, perdérem l’orientació correcta. La que ens arrelava amb Catalunya, la nostra vella Mare Pàtria juntament amb Aragó. La que ens feia hereus d’un passat mil·lenari que es perdia en la nit de la Història. I començàrem a desorientar-nos a causa de l’agressió, de primer militar, després política i cultural del poble de ponent. Fins a perdre, definitivament potser, el Nord. I així ens hem anat maleducant. Estudiant a l’escola el “nostre” naixement nacional a Covadonga, celebrant un “Descubrimiento” del que fórem exclosos i lamentant-nos per la “pèrdua” de Gibraltar a mans estrangeres.

Cal tenir en compte que més de la meitat de la nostra història l’hem viscuda sota governs al servei d’una nacionalitat que no era la nostra. Que allò que va inventar Jaume I, un Regne on els nobles depenien totalment del rei, ens va resultar funest quan el rei va ser un no-nacional i es comportà com a tal. Que allò d’”una llengua, un imperio, una espada” ens va ser aplicat amb mà de ferro. Que encara se’ns està aplicant des de les instàncies del poder, de qualsevol poder. Que ens té igual que hi haja monarquia, república o dictadura. Que manen esquerres o dretes. L’odi a tot allò que ens identifica i ens fa diferents a “ells” és tan gran que no “són” sinó contra nosaltres. N’han esmerçat tants cabals, en anorrear-nos, que ens han amerat d’autoodi. Ens odiem perquè, encara que ens esforcem, mai serem com ells. Cosa que, a més a més de ser impossible, ells no ens tolerarien mai. Som patètics. “Indesinenter”, llepem la mà dels qui ens volen subjectes. Sucursalitzats. Explotables.

Ataquen per tots els flancs. L’ensenyament, que no només es fa a l’escola, és un arma de les més mortíferes. Els mitjans de comunicació en són un altra. Especialment aquells que utilitzen l’idioma del país, però amb voluntat antinacional. Aquests serien la típica punyalada per l’esquena. L’església ha estat fonamental en aquesta guerra. Fa segles que no tenim arquebisbes valencians a la seu de València i els nostres rectors són, en general, excel·lents agents al servei de l’invasor. I les festes. Si en algun moment foren populars la pressió dels altres estaments de la societat valenciana les ha transformades en bombes d’efectes destructius. I la majoria dels partits polítics que ens demanen de tant en tant el vot. No cal anar-se’n molt arrere en el temps. Els anys de la transició en són un bon exemple.

Durant aquells anys, il·lusos, vam creure que arribava el moment de tenir de bell nou veu pròpia. En la política i en la cultura. Què enganyats estàvem!. La democràcia ens desmuntà en quatre dies el feble engraellat bastit contra la dictadura. La majoria dels valencians votà partits espanyolistes i antinacionals. La Cançó va ser substituïda pel allò de la “movida madrileña” (Victor i Ana inclosos). Els grups de teatre independent no pogueren amb la competència de les companyies castellanes. Els espectacles fets sobre la recuperada cultura folklòrica valenciana van ser deixats de banda en benefici de les folklorades pseudoandaluses de pandereta. Ja no manaven el franquistes; manaven, i ordenaven, els socialistes espanyols. Tanto monta. I el poble valencià, que majoritàriament se sent més “español” que cap altra cosa, encantat de la vida. Ha estat un episodi més de la bonica història titulada “Vivan las caenas”, però en versió regional, que els últims anys ha comptat amb la decidida col·laboració de RTVV (?), que, si l’altre dia per Canal 9 emetia un “Especial Rocío Jurado” que va escandalitzar, justificadament, Joan Francesc Mira, home de gust elegant, la setmana següent tenia la barra de repetir la insídia amb un “Especial Manolo Escobar” que començava amb una falsa andalusa arrancant-se amb allò que fa: “De Espanya vengo, soy española…” i arremata dient que “a mí lo madrileño me vuelve loca”, un gran èxit.

Però que no s’enganye l’amic Joan Francesc. Aquestes festes “populars” en directe o per televisió no les veurà mai ni a Burgos ni a Jaen. Allà son castellans o andalusos. Saben qui son i no necessiten falsificacions. “España” és açò. El País Valencià, vull dir. Només ací les places de toros tenen pintada a les contrabarreres la bandera espanyola, no a Andalusia, ni a Castella. Es ací on triomfa, des de sempre, la “canción española” que a Andalusia abominen perquè tenen la veritat del flamenc. El nostre país és l’únic lloc de l’Estat on els castellanitzats diuen “ajoaceite” en lloc del natural i admès “alioli”. Sempre més “españoles” que l’original. I només ací, entre totes les autonomies, tenim un himne, creat per la burgesia aterroritzada de 1909 que necessitava l’ajut de l’exèrcit espanyol contra el seu poble; fet “regional” després pel dictador Primo de Rivera; i “oficialitzat” pels socialistes del PSOE fa quatre dies, que parla d’”ofrenar noves glòries a Espanya” en el seu primer vers. Clar que aquest vers, que tant agrada als capitans generals que passen per València, com tanta “españolada” que li fan engolir al nostre poble dia rere dia, porta al seu si la prova evident de la nostra no-espanyolitat. Només qui “no és” Espanya, meravelles de inconscient, pot plantejar-se el fet d’oferir-li glòries. O, des d’un altre punt de vista, exigir-li la independència. Pur verí el d’un himne que volent dir una cosa, falsa, en diu un altra ben vertadera. Potser per això encara hi ha qui, ara i ací, pensa en la autodeterminació, en la independència, la cosa més natural del món, i se la conrea i se la va treballant. Seran una minoria, però ben activa. La invasió, pel que es veu, no ha estat tan perfecta com sembla a primera vista. Potser fa segles molt valencians perderen el Nord, però alguns encara tenen una brúixola a la butxaca que els assenyala l’únic camí que porta al futur.

Toni Mestre. Setembre 1995

El Cavaller del Cigne.

deixe açí una entrada d´aquest genial blog realitzat per el Sr Regí Vergara on trobareu un comentari sobre Toni Mestre.

 

https://rexvalrexblog.wordpress.com/2015/07/06/toni-mestre-la-veu-del-pais-que-volgueren-fer-callar/

RECORD DE L’ALGUER

“Deixe açí un altre text de Toni Mestre evocant aquesta manera de viure que tenim a la mediterrànea, evocant llocs comuns, paratges que sovint semblen distants i llunyans però son mes a prop del que ens  pensem”

Va ser a mitjan dècada dels vuitanta que vaig poder anar a l’Alguer. El país català d’Itàlia m’havia atret des de que  allà pels primers seixanta, quasi al mateix temps que “Nosaltres els valencians”, vaig descobrir el llibret “Ressonàncies de l’Alguer”, que Ricard Sanmartin havia escrit en record d’un viatge que gent d’arreu de la nostra nació havia fet a Sardenya. Eren versos senzills, de caire popular, però ben plens de patriotisme. També per aquell temps vaig comparar un parell de discs menuts que Edigsa va traure amb cançons d’aquells catalans d’Itàlia. Aquelles veus, aquelles músiques, aquella fidelitat a la llengua per damunt i més enllà dels canvis de la història i de la política en van enamorar. Va ser un amor adolescent, d’aquells que duren tota la vida, vull dir. Però va haver d’esperar més de vint anys.

Rafael Caria, poeta i activista cultural de l’Alguer, i Matilde Salvador, la valenciana, de Castelló de la Plana, que més estima els algueresos, van fer possible la meua anada a Barceloneta, el nom que els seus habitants li diuen a la que l’uniformisme italià s’entesta en dir Alghero. Van ser uns dies d’amics i d’emocions. Fins i tot la gent desconeguda et parava pel carrer en sentir-te parlar com ells, et convidava, et feien descompte a les botigues… I preguntaven. Volien saber coses dels altres països catalans, de la resta de “la nostra terra”, com els anomenen ells.

Era el mes de juliol. De dia anàvem a les platges, magnífiques i intactes, encara!, que envolten la ciutat. De nit ens ajuntàvem sovint a la plaça que hi ha mig amagada darrere d’una de les torrasses del mur antic i després de sopar xerràvem i xerràvem fins la matinada amb els vells i nous amics algueresos. Alguna nit hi acudia un guitarrista amic de Matilde Salvador i davall la lluna i les estrelles ens adelitàvem amb la música i la nostra companyonia es feia més íntima. Perquè l’Alguer és una ciutat que estima la música. I que canta. I canta molt bé. Són nombroses les corals i els cantants que mantenen viu el seu ric folklore i augmenten cada dia el cabal de cançons que són la saba de la llengua. Sense la cançó potser el català seria ja només memòria a l’Alguer.

I és d’una cançó que vull parlar ací. La vaig sentir una nit d’aquelles, a la fi d’un sopar que celebràrem a una casa de camp dels afores de la ciutat. Cal dir que l’Alguer és una illa de verdor i de riquesa enmig de la sequedat cerealista, castellana diríem, de la resta de Sardenya. La seua catalanitat queda palesa també, a més de la llengua, en la seua industriositat. Doncs, bé, era una casa de camp que em recordava les que jo havia viscut de petit a Altea, en la Marina Baixa, on el menys important era l’edifici mig amagat entre una selva de tarongers, magraners, palmeres, parres i murteres arborescents. I flors, les típiques flors casolanes de l’estiu mediterrani.

            I va ser a la fi del sopar, un sopar amb més de trenta amics, quan Rafael Caria va traure una guitarra i l’amic Antoni Martinelli, amb una veu popular, natural, d’aquelles que esgarrifen, entonà la cançó de “La Cardenera”, feta sobre un poema del general alguerès, a Itàlia hi havia generals que escrivien en català, Rafael Catardi. És una història senzilla, d’aquelles de sempre, però contada amb paraules noves i justes. És una cançó que parla de llibertat. Millor, de la pèrdua de la llibertat. És la història d’un ocellet, d’una “cardenera” com diuen allí, que cantava alegre per les bardisses i “un dia de negra malaüra” cau en un parany de l’home.

                                   “I t’ha tancat a una presó de canya

                                    que canta i fa alegria, diu la mestressa,

                                    que no coneix el teu dolor de cor:

                                    hi ha gent que riu on no hi ha més que plor”.

            La veu de l’amic Martinelli, acompanyada pel punteig de la guitarra i el cant dels grills, ens va fer emmudir a tots. Els versos del general Catardi, magníficament musicats per Josep Loi, ens emocionaren. A mi, que sentia la cançó per primera vegada, em van eixir les llàgrimes. Allí, en aquella cançó, estava tot el meu país. La meua llengua, la meua visió del món, la nostra manera de veure’l i d’interpretar-lo. “Perfum de murta tendra i de donzell” feia la cançó, i tu el senties. “La fulla del llorer a l’alba clara / de gotetes de plata era pintada”, i tu la veies. Continuava: “i tu seguies cuejant alegre / acaçant el pinçà de mata en mata”, i recordaves l’escena. La història, com he dit, acaba malament, i això potser la fa més intensa, més humana. La privació de la llibertat comporta la desaparició de l’alegria.

                                    “Mai més no cantaràs, oh cardenera,

                                    de les bardisses fresques de rosada.

                                    No cantaràs mai més, no cantaràs,

                                    del camí l’alegria se n’és anada”.

            Fa pocs dies Rafael Caria m’ha portat la gravació d’aquesta cançó corprenedora feta per la “Coral Barceloneta” de l’Alguer que dirigeix Natalino Leone. El record d’aquella nit, d’aquells amics, d’aquella part del nostre poble m’ha vingut de sobte i he escrit açò per tal de fer-vos partícips.  Perdoneu-me la confiança.

                                                                                              Toni Mestre.

La llengua.

Era un riu dolç que corria i saltava

per cases, bars, secans i regoletges,

que omplia forns, estancs i barberies,

barques, carrers, costeres i farmàcies.

 

Era un allau de càlida harmonia,

de sentiments pregons, de mans esteses,

de cors glatint a l’uníson, d’altius,

rotunds accents cavalcant les paraules.

 

Però aquell doll de poble i de nissaga

hi havia uns murs injustos que el negaven:

els del jutjat, l’escola i les parròquies.

 

I el que era mel els van tornar en odi.

I molta gent va assassinar la pàtria

tot escanyant el futur dels seus fills.

 

Toni Mestre. 21 de novembre de 1998.

EL FRANQUISME DE CADA DIA

Jo vaig nàixer el 22 de setembre de 1942. Fa cinquanta anys. Pura i negra post-guerra, com veieu. Vaig passar fam i privacions, m’han contat. El meu pare havia fet la guerra, tota, en el cos de transports. Algunes voltes contava anècdotes, evocava llocs, recordava companys. Era un home sense ideologia. Durant la guerra va conèixer la que és ma mare, filla d’un ugetista ferroviari de La Marina. El meu avi, que ha mort fa dos anys quasi centenari, era un home bo. Un socialista dels que ja no en queden. En acabar la guerra ningú li va dir res. Tothom el respectava. Però a casa s’hi respirava l’aire dels vençuts. Jo vivia tot el curs a València, mentre les vacances de Pasqua i les d’estiu les passàvem a Altea, en casa dels avis materns. A aquesta circumstància dec jo la llengua i la consciència de viure una situació injusta: el franquisme.

A València anava al col·legi dels jesuïtes on, a banda de turmentar-nos amb el sisè manament, del setè no ens parlaven mai, l’única informació política que ens donaven era la tristament famosa “Formación del espíritu nacional”. Tots els alumnes odiaven aquesta assignatura i els merda seca de bigotet que ens la donaven. Un estiu ens dugueren a un campament, allà per Iàtova, i els falangistes que el portaven ens obligaren a vestir la camisa blava i a fer de comparses en tot allò de pujar i baixar banderes, homenatges “a los caidos” i tota la bajocada de “Por el Imperio hacia Dios”. El jesuïta de torn resava les oracions pertinents i beneïa aquell desficaci. Així perdérem molts la fe, gràcies a Deu. Allí vaig entendre perquè el meu avi Joaquim, després del “parte”, apagava la ràdio abans dels himnes i dels crits d’exaltació franquista i el sentia sovint mormolar: “Marranos!”

Ja d’adolescent vaig ser conscient de la misèria en què vivia tantíssima gent, de l’opulència en que vivien els privilegiats “del règim”, de la injustícia que regnava per tot arreu, de la hipocresia total d’una Església vergonyosament col·laboracionista. I vaig veure molt clarament, gràcies al “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster, que em va regalar un jesuïta català nacionalista el mateix any 1962, l’opressió nacional del meu poble. Vaig entendre que era un privilegiat, que, tot i ser de classe obrera, havia estudiat amb una beca, i no podia mantenir-me al marge de la situació, que calia triar l’oposició a la Dictadura. A Franco. I vaig conèixer la por, la clandestinitat, les recomanacions de la família (“Tu no t’hi fiques”), la incomprensió dels amics, la soledat, la impotència, la ràbia… i la solidaritat!

Més avant, durant els primers setanta, vaig patir directament els atacs dels franquistes, del feixisme. Tres vegades atemptaren contra la llibreria “Ausiàs March” que des de 1966 havíem fundat Frederic Martí i jo al carrer de l’Ambaixador Vich, nº 11 de València. Dues vegades ens la cremaren del tot. Els qui ho feren, com els qui, segons recorda Joan Fuster en el llibre “Converses inacabades” li posaren les bombes a casa, encara deuen estar rient-se de nosaltres. Un altre dia, un miserable que treballava a Ràdio Nacional, un fill de sa mare “ex cautivo” ex-el que siga, em posà una pistola al coll i insultà greument el meu país i el meu poble. Els governadors civils, tots incivils per suposat, feien i desfeien al seu antull. El franquisme es moria amb el dictador, però moria matant, com havia nascut. Hi havia, això sí, l’esperança, la confiança de que allò no podia durar després de Franco, que moltes coses canviarien.

Ara, disset anys desprès de la mort del dictador, veig el franquisme pujar de bell nou per les parets de les nostres cases. Veig les il·lusions trencades, malmeses, prostituïdes. Veig una democràcia que ha heretat molts vicis de la dictadura. Veig injustícies, privilegis, fidelitats “increbrantables”, demagògia, espanyolisme a dojo, castellanització creixent… Tots els trets del franquisme, fins i tot les fitxes i les llistes negres, tornen a entreveures sota el maquillatge ja vell dels anys de la transició. I no oblidem el franquisme sociocultural, aquell que viu encara al cap de moltes generacions de valencians, on va ser introduït violentament durant anys i anys de pluja àcida feixista en escoles, seminaris i casernes, als jutjats i estadis de futbol, als mercats i als cinemes. Fins i tot el senyor que ocupa el molt honorable setial del president de la Generalitat Valenciana s’assembla cada dia més a un súper governador  franquista.

Cal avivar la memòria, educar els fills sense oblidar el passat si no volem que qualsevol dia ens el trobem, de matinada, al replà de l’escala. Cal recordar el malson del franquisme cada dia, a cada moment. No és pas un fantasma. És més aviat un perill que espera amagat el moment de saltar-nos al coll. Un perill que només la pràctica honrada de la democràcia farà impossible. Però per desgracia, disset anys després de la mort del dictador, els “demòcrates” que ens governen, i els que ens volen governar, no estan per la feina. A ells, i als franquistes vergonyants de totes les ideologies, cal plantar-los cara amb la conducta democràtica de cada dia i, com diu la propaganda del llibre de Manuel Vàzquez Montalban, recordant-los que “els seus enemics no els perdónen”

                                                                                 Toni Mestre. Nov. 1992

EL BOTÀNIC (anys de jesuïtes)

Visc al barri del Botànic de València des del 22 de setembre de 1952. ho recorde perfectament perquè va ser el dia del meu desè aniversari que ens vam traslladar des del carrer de Joan de Salaia, al barri de la Creu Coberta on havia nascut, fins el carrer del Dr. Zamenhof. El nom del carrer era d’allò ben rar, però algú, de seguida, em va dir que es tractava d’un metge polonès que havia inventat un llenguatge universal: l’esperanto. Tant em va fer. Jo ja tenia prou llengües amb la que parlaven a casa els majors, i jo quan anava de vacances a Altea, i la que estudiava a diari al veí col·legi de Sant Josep. Des de feia ja dos anys que hi anava i venia cada dia des de la Creu, amb dos tramvies, el nº 20 i el nº 10, fins el carrer Beat Gaspar Bono, on llavors es trobava l’entrada principal. Quatre viatges al dia, fins que es vam traslladar i tenia el col·legi només travessar la gran via. Hi vaig fer tot el batxillerat i vaig abandonar el 1960. nou anys de la meua vida, quasi tota la infància i tota l’adolescència, són anys de jesuïtes.

Des de les finestres del nou pis es veia, es veu encara, una part del gran edifici del col·legi, un tros de pati i al fons un fragment de l’arbreda del Botànic. L’Hort del Botànic, que en deien els veïns del barri llavors. Un hort secret amb una llarga tanca coronada d’enredraderes sobre la qual emergien les altes copes d’uns arbres gegantins. Aquest carrer, sempre tranquil, amb la cúpula de Sant Sebastià al fons, em recordava la Florència, la de Cronaca familiare, de V. Pratolini. Abans de l’obertura del pont d’Ademús, el riu era una barrera entre la ciutat i l’horta. Llavors a l’altre costat del vell Túria s’alçaven els edificis i els camps del Patronat de la Joventut Obrera que pertanyien  també als jesuïtes. Amb l’arribada del bon temps, alguna vesprada, els capellans ens treien en ordenades fileres per la porta de ferro que donava al riu, i que no s’obria quasi mai, el travessàvem per un pontet de fusta, que s’emporta la riuada de 1957, i passàvem unes hores d’esplai en contacte amb la naturalesa que a nosaltres ens semblaven el cap de caps de l’aventura. Sobre aquell solar ara hi ha l’embalum de Nou Centre.

Els edificis del col·legi ocupaven tota l’illa urbana formada pels carrers de Quart, Beat Gaspar Bono, passeig de la Petxina i gran via de Ferran el Catòlic. Hi havia també les escoletes, el centre de formació professional dels jesuïtes amb el qual, els col·legials de dins, no teníem cap contacte, i algunes restes del claustre i edificacions de l’antic convent de Sant Sebastià. El nostre món era un regne privilegiat. El cos de les edificacions prenia la forma d’una hac gegantina sobre el travesser de la qual emergien, al sud, el saló d’actes i, al nord, la capella. Tot envoltat de jardins, recorde especialment el de la part de clausura amb el seu estany ple de peixets de colors, i de patis de joc ombrejats per grans plàtans, pins i palmeres. I com a teló de fons de tot el conjunt, sobre el galliner i les cuines, sobre les casetes baixes dels servidors de la gran casa, que vorejaven tot el carrer de Gaspar Bono, l’orgia vegetal, sumptuosa i magnifica del jardí Botànic. L’hort tancat se’ns obria tots els anys quan, gràcies a un permís del pare Sala, el professor de ciències naturals, hi anàvem cada setmana a per fulles de morera per als cucs de seda. Un guardià ens atenia amablement i allò que entreveiem ens evocava la selva de les pel·lícules de Tarzan.

Quan vaig acabar el batxillerat, als disset anys, ja es parlava de la venda del col·legi i de l’estafa que, alguns antics alumnes vinculats a la banca, li havien fet al pare rector de llavors, Butler de nom. Tot això es deia a mitja veu i ens ho comentaven, als majors, alguns jesuïtes de la casa. Després van construir el despersonalitzat col·legi nou d’Ademús. I sobre el solar de les escoletes s’alçaren unes finques excessives de volum i pensades per a ser crescudes sobre la resta del solar, cosa que comportava la desaparició del col·legi vell. De fet s’enderrocà tota l’ala de llevant, amb les cuines, els menjadors i els dormitoris dels interns. Recorde una nit d’estiu de l’any 1959 que hi vaig dormir allà amb motiu d’un encontre d’alumnes de jesuïtes de diversos països europeus que se celebrava a València. Recorde que les grans finestres s’obrien sobre les frondes del Botànic i que tota la nit vaig estar sentint un pantaix paorós que a l’endemà algú ens va dir que era el crit nocturn de l’òbila.

I ara tot aquest trist fulletó d’especulacions i cobdícia que ha estat el cas de l’illa dels jesuïtes sembla que arriba al capítol final. Però en compte de descobrir l’assassí i restablir la justícia, resulta que els autor d’aquella novel·leta de lladres (i lladrons), les autoritats valencianes (?) han decidit matar el que resta del col·legi, destrossar la volumetria del barri i furtar la llum i l’aire del Botànic, permetent que els malfactors s’alcen victoriosos amb el sant i la peanya. Quina història tant trista! Quin final tan lleig i vergonyós, valencians! Però encara hi som a temps de desfer la conxorxa municipio-capitalista i salvar el futur del doble espai jesuïtes-Botànic per a la ciutat. Dissabte, dia 17, hi ha organitzada una gran moguda a la zona per tal d’evitar la construcció de tres torres de vint pisos a l’indret: L’abraçada verda al voltant del Botànic, organitzada per la coordinadora cívica Salvem el Botànic. Recuperem la Ciutat. Serà una gran abraçada verda en la que tots els braços són, una vegada més, necessaris. No hi faltem!

Toni Mestre. 16 de juny de 1995.

%d bloggers like this: