Visc al barri del Botànic de València des del 22 de setembre de 1952. ho recorde perfectament perquè va ser el dia del meu desè aniversari que ens vam traslladar des del carrer de Joan de Salaia, al barri de la Creu Coberta on havia nascut, fins el carrer del Dr. Zamenhof. El nom del carrer era d’allò ben rar, però algú, de seguida, em va dir que es tractava d’un metge polonès que havia inventat un llenguatge universal: l’esperanto. Tant em va fer. Jo ja tenia prou llengües amb la que parlaven a casa els majors, i jo quan anava de vacances a Altea, i la que estudiava a diari al veí col·legi de Sant Josep. Des de feia ja dos anys que hi anava i venia cada dia des de la Creu, amb dos tramvies, el nº 20 i el nº 10, fins el carrer Beat Gaspar Bono, on llavors es trobava l’entrada principal. Quatre viatges al dia, fins que es vam traslladar i tenia el col·legi només travessar la gran via. Hi vaig fer tot el batxillerat i vaig abandonar el 1960. nou anys de la meua vida, quasi tota la infància i tota l’adolescència, són anys de jesuïtes.

Des de les finestres del nou pis es veia, es veu encara, una part del gran edifici del col·legi, un tros de pati i al fons un fragment de l’arbreda del Botànic. L’Hort del Botànic, que en deien els veïns del barri llavors. Un hort secret amb una llarga tanca coronada d’enredraderes sobre la qual emergien les altes copes d’uns arbres gegantins. Aquest carrer, sempre tranquil, amb la cúpula de Sant Sebastià al fons, em recordava la Florència, la de Cronaca familiare, de V. Pratolini. Abans de l’obertura del pont d’Ademús, el riu era una barrera entre la ciutat i l’horta. Llavors a l’altre costat del vell Túria s’alçaven els edificis i els camps del Patronat de la Joventut Obrera que pertanyien  també als jesuïtes. Amb l’arribada del bon temps, alguna vesprada, els capellans ens treien en ordenades fileres per la porta de ferro que donava al riu, i que no s’obria quasi mai, el travessàvem per un pontet de fusta, que s’emporta la riuada de 1957, i passàvem unes hores d’esplai en contacte amb la naturalesa que a nosaltres ens semblaven el cap de caps de l’aventura. Sobre aquell solar ara hi ha l’embalum de Nou Centre.

Els edificis del col·legi ocupaven tota l’illa urbana formada pels carrers de Quart, Beat Gaspar Bono, passeig de la Petxina i gran via de Ferran el Catòlic. Hi havia també les escoletes, el centre de formació professional dels jesuïtes amb el qual, els col·legials de dins, no teníem cap contacte, i algunes restes del claustre i edificacions de l’antic convent de Sant Sebastià. El nostre món era un regne privilegiat. El cos de les edificacions prenia la forma d’una hac gegantina sobre el travesser de la qual emergien, al sud, el saló d’actes i, al nord, la capella. Tot envoltat de jardins, recorde especialment el de la part de clausura amb el seu estany ple de peixets de colors, i de patis de joc ombrejats per grans plàtans, pins i palmeres. I com a teló de fons de tot el conjunt, sobre el galliner i les cuines, sobre les casetes baixes dels servidors de la gran casa, que vorejaven tot el carrer de Gaspar Bono, l’orgia vegetal, sumptuosa i magnifica del jardí Botànic. L’hort tancat se’ns obria tots els anys quan, gràcies a un permís del pare Sala, el professor de ciències naturals, hi anàvem cada setmana a per fulles de morera per als cucs de seda. Un guardià ens atenia amablement i allò que entreveiem ens evocava la selva de les pel·lícules de Tarzan.

Quan vaig acabar el batxillerat, als disset anys, ja es parlava de la venda del col·legi i de l’estafa que, alguns antics alumnes vinculats a la banca, li havien fet al pare rector de llavors, Butler de nom. Tot això es deia a mitja veu i ens ho comentaven, als majors, alguns jesuïtes de la casa. Després van construir el despersonalitzat col·legi nou d’Ademús. I sobre el solar de les escoletes s’alçaren unes finques excessives de volum i pensades per a ser crescudes sobre la resta del solar, cosa que comportava la desaparició del col·legi vell. De fet s’enderrocà tota l’ala de llevant, amb les cuines, els menjadors i els dormitoris dels interns. Recorde una nit d’estiu de l’any 1959 que hi vaig dormir allà amb motiu d’un encontre d’alumnes de jesuïtes de diversos països europeus que se celebrava a València. Recorde que les grans finestres s’obrien sobre les frondes del Botànic i que tota la nit vaig estar sentint un pantaix paorós que a l’endemà algú ens va dir que era el crit nocturn de l’òbila.

I ara tot aquest trist fulletó d’especulacions i cobdícia que ha estat el cas de l’illa dels jesuïtes sembla que arriba al capítol final. Però en compte de descobrir l’assassí i restablir la justícia, resulta que els autor d’aquella novel·leta de lladres (i lladrons), les autoritats valencianes (?) han decidit matar el que resta del col·legi, destrossar la volumetria del barri i furtar la llum i l’aire del Botànic, permetent que els malfactors s’alcen victoriosos amb el sant i la peanya. Quina història tant trista! Quin final tan lleig i vergonyós, valencians! Però encara hi som a temps de desfer la conxorxa municipio-capitalista i salvar el futur del doble espai jesuïtes-Botànic per a la ciutat. Dissabte, dia 17, hi ha organitzada una gran moguda a la zona per tal d’evitar la construcció de tres torres de vint pisos a l’indret: L’abraçada verda al voltant del Botànic, organitzada per la coordinadora cívica Salvem el Botànic. Recuperem la Ciutat. Serà una gran abraçada verda en la que tots els braços són, una vegada més, necessaris. No hi faltem!

Toni Mestre. 16 de juny de 1995.