Toni Mestre

Pàgina d'inici » Arxius » SICÍLIA: EL SOL I LES OMBRES. (I)

SICÍLIA: EL SOL I LES OMBRES. (I)

“Deixe ací una sèrie de tres articles que va escriure sobre Sicília i la seua història. Dona ganes de visitar.la desprès de llegir les seues paraules”

No és pas tan difícil anar a Sicília. Per poc més de cinquanta sis mil pessetes Alitàlia us porta (anada i tornada) des de València a Palerm, això sí, via Milà. Son poques hores de vol i algunes més d’espera a la capital de la Lombardia i us trobeu a l’illa més mítica, i per això més fascinant, de tota la Mediterrània. I la més gran. Necessitareu al menys dues setmanes per ha fer-hi un “giro” quasi complet. Sicília té deu mil kilòmetres quadrats menys que la Catalunya administrativa, però, alerta, li dobla amb escreix l’edat amb tot el que això suposa de riquesa, misèria, esplendor i desídia. En poques paraules de sol i d’ombres.

L’arribada a Palerm de nit és espectacular. La “Conca d’oro” es dibuixa amb les llumetes que retallen la costa: platges i muntanyes distribuïdes amb un desordre bellament ordenat. Se m’ha agradat les ciutats planes que tenen ben a prop muntanyoles d’entre dos cents i tres cents metres. Trieu un bon hotel; la ciutat és gran (més de 800.000 h.) i força calorosa en temps d’estiu. I al carrer! La calor no fa sinó avivar els colors i els habitants d’aquesta ciutat que va ser capital del món durant mig segle XIII, precisament quan els valencians naixíem. Perdeu-vos per la part antiga, descobriu el sincretisme normand (una quarta de francès, una quarta musulmà fatimita, una quarta bizantí i la resta autòcton, mig grec mig romà); admireu les mostres del gòtic català, tan familiar, que s’escampa per tot arreu, esglésies i palaus, fent-vos creure que us trobeu en un carrer o una plaça de Girona, Tortosa, Barcelona, Morella, Xàtiva o València. Per exemple: el finestral gòtic del palau arquebisbal que dona a la plaça de la Seu, del més fi gòtic quatrecentista, és cosí germà dels de les llotges de Palma o de València.

Però allò que dona to general a Palerm, i a la resta de Sicília, és el Barroc. Com ací, als altres regnes de la corona catalano-aragonesa, el Renaixement és allà com un polsim ple de gràcia que no arriba a apagar les lluentors del gòtic i deixa pas esporuguit a un barroc abassegador que domina el panorama quasi dos cents cinquanta anys. La plaça Pretorio i els Quatri Canti (Quatre Cantons), a més d’una trentena d’esglésies i oratoris (visiteu el de santa Zita) i dos centenars llargs de palaus fan de Palerm una ciutat cent per cent barroca. Com ho són quasi totes les altres ciutats sicilianes, especialment Noto i Catània, reconstruïdes de nova planta a primeries del segle XVIII després del terrible terratrèmol de 1693 i concebudes com una escenografia gegant on la gent són pures comparses. Siracusa és un altra cançó: la primera colònia grega de l’illa manté encara l’esperit clàssic intacte. Només us diré que la catedral és l’antic temple grec d’Atenea amb les columnes unides per un mur i la cel·la perforada per arcades on en lloc de l’antiga dea, però amb la mateixa magnificència i el mateix misteri, es venera avui santa Llúcia, la de la vista, que era siracusana. La façana, això sí, és un extraordinari afegitó barroc que domina una de les places més belles del mediterrani. El mateix esperit ens corprèn des de les grades del teatre grec de Taormina, el luxe de Sicília, on la temporada alta és l’hivern, quan l’Etna nevat contrasta amb la temperatura càlida, la vegetació luxuriant i les vil·les aristocràtiques que des de finals del segle XVIII es feren construir pels seus vessants i penya-segats les famílies més notables d’Europa. Érica, en la costa occidental, a set-cents cinquanta metres d’altura i a cinc kilòmetres de la mar és un altre dels punts màgics de l’univers sicilià.

Però un país son, per damunt de tot, les seues gents. Us sorprendran els sicilians. Ens assemblem molt. Però ells tenen mil cinc-cents anys d’història més que els valencians. A més a més no han travessat un segle dinou tan dinàmic, renovador i devastador, com nosaltres. Ja he dit que viuen a ciutats que nosaltres ja no tenim, que hem destruït o transformat sense pietat. Això ens ha alliberat del pes del passat, però també ens ha deixat sense arrels. El País Valencià està al cap de moltes coses dins l’Estat Espanyol mentre Sicília es troba a la cua. La unitat italiana de 1860, acollida en principi com una gran passa endavant, prompte es va revelar una colonització del nord pura i dura sobre el sud feudal i no industrialitzat. Lampedusa ho va escriure molt bé en la seua novel·la “El guepard”. El fenòmen de la Màfia, sempre d’actualitat, cal entendre’l  des d’aquesta perspectiva històrica: la resposta a una agressió. Coppola ho conta ben clarament en la seua saga “El padrino”. L’enverinament posterior no és sinó paral·lel a la corrupció generalitzada de la política italiana. Sota el sol sicilià les ombres, interiors sobre tot, són negríssimes. I un vel de tristesa llarga i antiga sura per damunt les ciutats i les gents que, encara, viuen immersos en el món d’or i vellut, de vida arran de la mort, dels segles del barroc. A les portes del segle XXI.

Toni Mestre. 1992.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: