Toni Mestre

Pàgina d'inici » Arxius » UN PAÍS SENSE NORD?

UN PAÍS SENSE NORD?

“artícle escrit al 1995. Han canviat molt les coses a aquest país i esperem que continúen canviant. S´ha obert la magrana i hem de començar a construir el nostre futur”

 

Fa poques setmanes Joan Francesc Mira escrivia, amb saviesa i encert al seu espai “El temps que corre”, sobre “cultura popular” al País Valencià. I davant l’allau d’andalusisme tronat, humorisme carpetovetònic i espanyolisme descarat que conformen el programa de la immensa majoria de les nostres festes “populars” no podia estar-se d’assenyalar: “No és normal una invasió tan perfecta. No és normal un ofegament tan complet, una substitució i una anihilació tan absoluta de la pròpia etnicitat. Nosaltres no som normals”. Te raó, no és normal. No som normals. Els valencians vivim al marge de la normalitat des de fa segles. I allò que és normal a qualsevol indret “normal” del món, no ho es pas al nostre país i entre el nostre poble “anormals”.

O pot ser caldria dir-los “subnormals”? Es evident que n’estem per davall del que es considera normal arreu del món. Pocs pobles hi hauran tan envilits i miserables culturalment parlant. Tan alienats nacionalment. I que ho siguen tan agust. No sempre hem estat així, però el procés invasor ve de lluny. Som un poble relativament jove si es comparem amb el veïnat mediterrani. Només tenim 750 anys. Set segles i mig és un instant. Vinguérem del Nord, però l’evolució política del Regne de València va fer que molt prompte, massa prompte, perdérem l’orientació correcta. La que ens arrelava amb Catalunya, la nostra vella Mare Pàtria juntament amb Aragó. La que ens feia hereus d’un passat mil·lenari que es perdia en la nit de la Història. I començàrem a desorientar-nos a causa de l’agressió, de primer militar, després política i cultural del poble de ponent. Fins a perdre, definitivament potser, el Nord. I així ens hem anat maleducant. Estudiant a l’escola el “nostre” naixement nacional a Covadonga, celebrant un “Descubrimiento” del que fórem exclosos i lamentant-nos per la “pèrdua” de Gibraltar a mans estrangeres.

Cal tenir en compte que més de la meitat de la nostra història l’hem viscuda sota governs al servei d’una nacionalitat que no era la nostra. Que allò que va inventar Jaume I, un Regne on els nobles depenien totalment del rei, ens va resultar funest quan el rei va ser un no-nacional i es comportà com a tal. Que allò d’”una llengua, un imperio, una espada” ens va ser aplicat amb mà de ferro. Que encara se’ns està aplicant des de les instàncies del poder, de qualsevol poder. Que ens té igual que hi haja monarquia, república o dictadura. Que manen esquerres o dretes. L’odi a tot allò que ens identifica i ens fa diferents a “ells” és tan gran que no “són” sinó contra nosaltres. N’han esmerçat tants cabals, en anorrear-nos, que ens han amerat d’autoodi. Ens odiem perquè, encara que ens esforcem, mai serem com ells. Cosa que, a més a més de ser impossible, ells no ens tolerarien mai. Som patètics. “Indesinenter”, llepem la mà dels qui ens volen subjectes. Sucursalitzats. Explotables.

Ataquen per tots els flancs. L’ensenyament, que no només es fa a l’escola, és un arma de les més mortíferes. Els mitjans de comunicació en són un altra. Especialment aquells que utilitzen l’idioma del país, però amb voluntat antinacional. Aquests serien la típica punyalada per l’esquena. L’església ha estat fonamental en aquesta guerra. Fa segles que no tenim arquebisbes valencians a la seu de València i els nostres rectors són, en general, excel·lents agents al servei de l’invasor. I les festes. Si en algun moment foren populars la pressió dels altres estaments de la societat valenciana les ha transformades en bombes d’efectes destructius. I la majoria dels partits polítics que ens demanen de tant en tant el vot. No cal anar-se’n molt arrere en el temps. Els anys de la transició en són un bon exemple.

Durant aquells anys, il·lusos, vam creure que arribava el moment de tenir de bell nou veu pròpia. En la política i en la cultura. Què enganyats estàvem!. La democràcia ens desmuntà en quatre dies el feble engraellat bastit contra la dictadura. La majoria dels valencians votà partits espanyolistes i antinacionals. La Cançó va ser substituïda pel allò de la “movida madrileña” (Victor i Ana inclosos). Els grups de teatre independent no pogueren amb la competència de les companyies castellanes. Els espectacles fets sobre la recuperada cultura folklòrica valenciana van ser deixats de banda en benefici de les folklorades pseudoandaluses de pandereta. Ja no manaven el franquistes; manaven, i ordenaven, els socialistes espanyols. Tanto monta. I el poble valencià, que majoritàriament se sent més “español” que cap altra cosa, encantat de la vida. Ha estat un episodi més de la bonica història titulada “Vivan las caenas”, però en versió regional, que els últims anys ha comptat amb la decidida col·laboració de RTVV (?), que, si l’altre dia per Canal 9 emetia un “Especial Rocío Jurado” que va escandalitzar, justificadament, Joan Francesc Mira, home de gust elegant, la setmana següent tenia la barra de repetir la insídia amb un “Especial Manolo Escobar” que començava amb una falsa andalusa arrancant-se amb allò que fa: “De Espanya vengo, soy española…” i arremata dient que “a mí lo madrileño me vuelve loca”, un gran èxit.

Però que no s’enganye l’amic Joan Francesc. Aquestes festes “populars” en directe o per televisió no les veurà mai ni a Burgos ni a Jaen. Allà son castellans o andalusos. Saben qui son i no necessiten falsificacions. “España” és açò. El País Valencià, vull dir. Només ací les places de toros tenen pintada a les contrabarreres la bandera espanyola, no a Andalusia, ni a Castella. Es ací on triomfa, des de sempre, la “canción española” que a Andalusia abominen perquè tenen la veritat del flamenc. El nostre país és l’únic lloc de l’Estat on els castellanitzats diuen “ajoaceite” en lloc del natural i admès “alioli”. Sempre més “españoles” que l’original. I només ací, entre totes les autonomies, tenim un himne, creat per la burgesia aterroritzada de 1909 que necessitava l’ajut de l’exèrcit espanyol contra el seu poble; fet “regional” després pel dictador Primo de Rivera; i “oficialitzat” pels socialistes del PSOE fa quatre dies, que parla d’”ofrenar noves glòries a Espanya” en el seu primer vers. Clar que aquest vers, que tant agrada als capitans generals que passen per València, com tanta “españolada” que li fan engolir al nostre poble dia rere dia, porta al seu si la prova evident de la nostra no-espanyolitat. Només qui “no és” Espanya, meravelles de inconscient, pot plantejar-se el fet d’oferir-li glòries. O, des d’un altre punt de vista, exigir-li la independència. Pur verí el d’un himne que volent dir una cosa, falsa, en diu un altra ben vertadera. Potser per això encara hi ha qui, ara i ací, pensa en la autodeterminació, en la independència, la cosa més natural del món, i se la conrea i se la va treballant. Seran una minoria, però ben activa. La invasió, pel que es veu, no ha estat tan perfecta com sembla a primera vista. Potser fa segles molt valencians perderen el Nord, però alguns encara tenen una brúixola a la butxaca que els assenyala l’únic camí que porta al futur.

Toni Mestre. Setembre 1995


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: