“Deixe açí un altre text de Toni Mestre evocant aquesta manera de viure que tenim a la mediterrànea, evocant llocs comuns, paratges que sovint semblen distants i llunyans però son mes a prop del que ens  pensem”

Va ser a mitjan dècada dels vuitanta que vaig poder anar a l’Alguer. El país català d’Itàlia m’havia atret des de que  allà pels primers seixanta, quasi al mateix temps que “Nosaltres els valencians”, vaig descobrir el llibret “Ressonàncies de l’Alguer”, que Ricard Sanmartin havia escrit en record d’un viatge que gent d’arreu de la nostra nació havia fet a Sardenya. Eren versos senzills, de caire popular, però ben plens de patriotisme. També per aquell temps vaig comparar un parell de discs menuts que Edigsa va traure amb cançons d’aquells catalans d’Itàlia. Aquelles veus, aquelles músiques, aquella fidelitat a la llengua per damunt i més enllà dels canvis de la història i de la política en van enamorar. Va ser un amor adolescent, d’aquells que duren tota la vida, vull dir. Però va haver d’esperar més de vint anys.

Rafael Caria, poeta i activista cultural de l’Alguer, i Matilde Salvador, la valenciana, de Castelló de la Plana, que més estima els algueresos, van fer possible la meua anada a Barceloneta, el nom que els seus habitants li diuen a la que l’uniformisme italià s’entesta en dir Alghero. Van ser uns dies d’amics i d’emocions. Fins i tot la gent desconeguda et parava pel carrer en sentir-te parlar com ells, et convidava, et feien descompte a les botigues… I preguntaven. Volien saber coses dels altres països catalans, de la resta de “la nostra terra”, com els anomenen ells.

Era el mes de juliol. De dia anàvem a les platges, magnífiques i intactes, encara!, que envolten la ciutat. De nit ens ajuntàvem sovint a la plaça que hi ha mig amagada darrere d’una de les torrasses del mur antic i després de sopar xerràvem i xerràvem fins la matinada amb els vells i nous amics algueresos. Alguna nit hi acudia un guitarrista amic de Matilde Salvador i davall la lluna i les estrelles ens adelitàvem amb la música i la nostra companyonia es feia més íntima. Perquè l’Alguer és una ciutat que estima la música. I que canta. I canta molt bé. Són nombroses les corals i els cantants que mantenen viu el seu ric folklore i augmenten cada dia el cabal de cançons que són la saba de la llengua. Sense la cançó potser el català seria ja només memòria a l’Alguer.

I és d’una cançó que vull parlar ací. La vaig sentir una nit d’aquelles, a la fi d’un sopar que celebràrem a una casa de camp dels afores de la ciutat. Cal dir que l’Alguer és una illa de verdor i de riquesa enmig de la sequedat cerealista, castellana diríem, de la resta de Sardenya. La seua catalanitat queda palesa també, a més de la llengua, en la seua industriositat. Doncs, bé, era una casa de camp que em recordava les que jo havia viscut de petit a Altea, en la Marina Baixa, on el menys important era l’edifici mig amagat entre una selva de tarongers, magraners, palmeres, parres i murteres arborescents. I flors, les típiques flors casolanes de l’estiu mediterrani.

            I va ser a la fi del sopar, un sopar amb més de trenta amics, quan Rafael Caria va traure una guitarra i l’amic Antoni Martinelli, amb una veu popular, natural, d’aquelles que esgarrifen, entonà la cançó de “La Cardenera”, feta sobre un poema del general alguerès, a Itàlia hi havia generals que escrivien en català, Rafael Catardi. És una història senzilla, d’aquelles de sempre, però contada amb paraules noves i justes. És una cançó que parla de llibertat. Millor, de la pèrdua de la llibertat. És la història d’un ocellet, d’una “cardenera” com diuen allí, que cantava alegre per les bardisses i “un dia de negra malaüra” cau en un parany de l’home.

                                   “I t’ha tancat a una presó de canya

                                    que canta i fa alegria, diu la mestressa,

                                    que no coneix el teu dolor de cor:

                                    hi ha gent que riu on no hi ha més que plor”.

            La veu de l’amic Martinelli, acompanyada pel punteig de la guitarra i el cant dels grills, ens va fer emmudir a tots. Els versos del general Catardi, magníficament musicats per Josep Loi, ens emocionaren. A mi, que sentia la cançó per primera vegada, em van eixir les llàgrimes. Allí, en aquella cançó, estava tot el meu país. La meua llengua, la meua visió del món, la nostra manera de veure’l i d’interpretar-lo. “Perfum de murta tendra i de donzell” feia la cançó, i tu el senties. “La fulla del llorer a l’alba clara / de gotetes de plata era pintada”, i tu la veies. Continuava: “i tu seguies cuejant alegre / acaçant el pinçà de mata en mata”, i recordaves l’escena. La història, com he dit, acaba malament, i això potser la fa més intensa, més humana. La privació de la llibertat comporta la desaparició de l’alegria.

                                    “Mai més no cantaràs, oh cardenera,

                                    de les bardisses fresques de rosada.

                                    No cantaràs mai més, no cantaràs,

                                    del camí l’alegria se n’és anada”.

            Fa pocs dies Rafael Caria m’ha portat la gravació d’aquesta cançó corprenedora feta per la “Coral Barceloneta” de l’Alguer que dirigeix Natalino Leone. El record d’aquella nit, d’aquells amics, d’aquella part del nostre poble m’ha vingut de sobte i he escrit açò per tal de fer-vos partícips.  Perdoneu-me la confiança.

                                                                                              Toni Mestre.