Dins del nostre tradicional sistema hidrològic valencià, de hiverns més o menys plujosos i estius ressecs en general, les fonts són, eren! petits oasis que permetien l´abastiment de persones i ramats. A cada comarca els habitants en coneixien la situació, el cabal, el dret d´us, etc…La font era el lloc del repòs, de la verdor i la humitat, de l´aigua potable, del refresc…Era el lloc de la conversa després de la caminada, el del trobament amb desconeguts que acabaven sent amics. Solien ser llocs endreçats, nets, silenciosos, només animats pel soroll suau i enterc del doll de l´aigua inestroncable. Llocs que, en haver dinat, convidaven a una bona migdiada.

D´aquelles fonts no en queda cap. O han desaparegut, esborrades per urbanitzacions salvatges o han perdut la deu que les alimentava i mostren unes boques seques, desdentades, mudes. Han perdut l´encant que tenien i si en conserven cap ha estat substituit per la música estrident, el crit histèric, la bruticia general, un meló d´Alger esventrat, etc…Evoque que aquelles fonts de fa cinquanta anys i no les trobe sinó memòria endins. Ara no es busca l´aigua de tal qualitat perquè la portem ja embotellada. Ni es busca el silenci boscatà. Ara volem gresca, ritmes d´actualitat. No sé perquè anem doncs a les poques fonts que ens queden. Potser encatra tenim l´oportunitat de recuperar aquell món perdut. Només cal esperar que se´n vaja la gent. Que torne el silenci. La remor de l´aigua. Les veus de la Natura. La cara amable de la Lluna, Només aleshores, tancant els ulls i evocant el passat, ens retrobem amb aquelles fonts idíl.liques que animaren els anys de la nostra infantesa. Qui no ha biscut “abans de la revolució”, com digués Tayllerand “no sap ni sabrà què es la dolçor de viure”.

Toni Mestre.29/07/2006

Article pòstum. “Levante-EMV”