Pàgina d'inici » Arxius (Pàgina 3)
Category Archives: Arxius
La Bèrnia.
La Bèrnia, la majestuosa serra que tanca pel nord la Marina Baixa, és el teló de fons de la meua infantesa, de les vacances de Pasqüa i d’estiu que passàvem a cals avis, a la partida alteana de Cap Negret. D’ella ens venia, de la Font del Garroferet, l’aigua de cisterna que bevíem. I dels seus boscos baixava, en carros carregats a caramull, la llenya per a les cuines, forns i llars de la zona. Les nit clares d’estiu, des de casa, s’endevinava, més negra que el cel, l’alta silueta de la serra animada per alguns punts de llum. Són els focs dels pastors, ens deien els majors.
L’estiu que vaig fer quinze anys, el meu pare va proposar-nos, al meu germà i a mi, de pujar al Forat de Bèrnia, un túnel natural que en travessa la cresta. Ens acompanyà Pepet Rostoll, un veinet de dotze anys que ja hi havia pujat a fer llenya per al forn de la teuleria de son pare. A sol ixent passàrem per Altea la Vella i enfilàrem els primers tossals de la falda. La senda, pedregosa però ben conservada, devia de ser antiquíssima. A mitjan matí ens aturàrem a fer un mos. Seguírem amunt i a poc trobàrem una família que habitava durant el bon temps una de les poques casetes disperses que hi havia. Beguérem un got d’aigua fresca, ens indicaren el camí i seguírem penyes amunt.
El paisatge es feia més feréstec, el camí més empinat. Suàvem. De sobte ens va acollir el vell Pinar de Calces que, des de casa, era com una taca allargada sobre el gris de la serra. El travessàrem envoltats pel cant forestal dels pins Ja érem prop del cim. Una fonteta, amb un abeurador per als ramats, ens forní d’aigua. Un últim esforç i al davant nostre vàrem veure la boca triangular d’una cova. Era l’entrada del Forat, un estret passadís de roca viva que en alguns trams no tenía més de mig metre d’ample. Per això se’l coneix també com “el comptador de cabres”. La panoràmica sobre la comarca era sublim. A l’esquerra la mar, la bella badia d’Altea, i a la dreta el circ de les serres de l’Aixortà, el Ponoch, el Puig Campana, l’Aitana i la Serra Gelada. Travessàrem el túnel, amb un fort vent que ens eixia a l’encontre, i a l’altre costat albiràrem l’ombria de la serra, Benissa i gran part de la Marina Alta.
Hora de dinar. Retornàrem a la fonteta de l’abeurador i de sobre sentírem uns forts lladrucs i el dring de moltes esquelletes. A poc se’ns presentaren tres gossarros salvatges i al seu darrere un ramat de cabres blanques i de grans banyes, les mateixes dels quadres que representen l’expulsió dels moriscos el 1609. El xiulit del pastor, un xicot jovenàs que aparegué de seguida, va calmar l’exitació dels gossos i ens va retornar la calma. Era callosí i només baixava al poble cada quinze dies. Pasturava un ramat de cent animals que de nit tancava a alguna paridera a la porta de la qual encenia una foguera..
Es va acomiadar, el silenci tornà a ensenyorir-se dels cims i nosaltres, després d’un breu descans, començàrem la devallada. Si pujar ens havia costat vora quatre hores no convenia retardar el descens. La part més abrupta del camí calia fer-la amb bona llum. De fet a posta de sol ja érem a casa, cansats i satisfets. L’excursió ens havia posat en contacte amb un món gairebé natural i intacte. Ben diferent del d’ara, més de quaranta cinc anys després, quan els cotxes poden arribar ben amunt i la Bèrnia és víctima de parcelacions i urbanitzacions que estan posant en greu perill el seu ecosistema. La seua bellesa. La seua existència!
Toni Mestre. Febrer de 2004
“L’E-TAPA NEGRA” DE L’AMIC “HARCA”
Senyores i senyors, amigues i amics: ens hem reunit aquest nit oratjosa per tal de presentar “La e-tapa negra”, un llibre antològic d’acudits dibuixats per Juli Sanchis Aguado, valencià de Picassent, que signa els seus magnífics treballs, premiats arreu del món, amb el nom d’”Harca”. Si en primer lloc cal felicitar l’autor per l’altíssima qualitat de l’antologia, en segon lloc cal que ens felicitem per la sort de tindre’l com a conciutadà i amic i ja a títol personal em felicite perquè m’haja donat la possibilitat de presentar aquest llibre, que promou l’Associació “Cristòfor Aguado”, ací, al seu poble.
Semblarà una paradoxa però potser a Picassent molta gent el coneix com l’home, el veí, amb qui us creueu cada dia al carrer, a qui haveu conegut des de sempre. Però potser molts picassentins, molts valencians, no saben que dibuixa acudits, que els publica ací i allà, que en rep premis internacionals. La pèssima condició dels nostres mitjans de comunicació de masses, especialment dels públics, fa possible que molts talents valencians siguen ignorats pel poble al qual serveixen i pertanyen. Potser n’hi ha d’altres, n’estic segur, que l’han seguit i admirat des de sempre. Ara bé, en les pàgines d’aquest llibre magnífic que presentem, podran els uns i els altres descobrir qui és de veritat Harca en tota la seua dimensió humana i artística. I podran valorar com cal el seu gran talent, la seua dedicació, el seu quefer quotidià d’observador, de cronista de la realitat pròxima i llunyana a través d’uns dibuixos i uns textos, d’uns acudits, que són tot un testimoni agredolç a través dels quals retrata, com en un espill a penes deformant, la doble condició de l’home: l’animal capaç de les majors generositats i de les baixeses més abjectes.
I ho fa des de l’únic punt de vista possible per al nostre poble: des d’una perspectiva valenciana. Sembla absurd, però no és fàcil ser valencià, tenir una perspectiva, una visió nacional, pròpia del món. La nostra condició de poble subaltern, secularment vençut o venut, al capdavall privat d’autèntic autogovern, mancat d’una escola a la què li puguem dir nostra, sense mitjans de comunicació no sucursalistes que formen, que orienten i guien el nostre poble, amb la llengua perseguida o marginada… la nostra condició, dic, de país sense política pròpia, ho fa molt difícil, sovint quasi impossible. Només ens ha quedat sovint l’arma de l’humor per tal de canviar les coses. No tenint la força, la força sempre és bruta, hem hagut d’utilitzar una arma molt més subtil: la ironia, més negra o més lluminosa, però quant més fina més destructora.
Una ironia que en primer lloc cal utilitzar contra el tòpic. Perquè allò que tradicionalment s’ens ven, o imposa, com a “caràcter o personalitat valenciana” no és sinó una caricatura creada pels qui ens dominen i ens volen sempre subjectes i submissos als seus interessos, sempre aliens als del país. L’autèntica “personalitat valenciana” s‘ens amaga sistemàticament i cal que cadascú la busque amb tenacitat més enllà del tòpic, de la falsificació. Com la mona de la faula els valencians que volem ser-ho amb tots els ets i els uts, cal que mosseguem i llancem lluny la corfa amarga, coenta, de la nou verda que ens ofereixen des de certes instàncies sotmeses a interessos forasters per tal d’arribar, amb esforç i treball, sovint amb grans dificultats, a l’interior del fruit, on ens espera el premi dolç de l’autenticitat nacional: una veritat que ens permet saber qui som, d’on venim i poder decidir lluirement cap a on volem anar.
Els valencians tenim arreu del món, si més no allà on ens coneixen, fama d’alegres, de festers, d’amables i vividors. D’humoristes. I en certa mesura és una fama justa que compartim amb altres territoris de la nostra nació. Des dels temps dels classics fins ara, al costat d’altres, hi ha un fort corrent satíric, constant en la nostra literatura, que proclama el nostre vitalisme d’arrel catalana i mediterrània, ben allunyat del “sentimiento tràgico de la vida” dels castellans, per exemple. Menjar, beure, donar gust als sentits i no creure són lels quatre petges de la nostra filosofia vital. I burlar-nos del cel i de l’infern, inclosos nosaltres mateixos i de les nostres humanes febleses sense acritud, amb condescendència, però amb mordacitat.
Les nostres festes actuals més populars són les Falles. Unes festes de carrer muntades al voltant del monument que els dona nom. La falla creix en un món analfabet i ésdevé ràpidament un codi on un sector del poble urbà, la menestralia, posa en evidència la seua visió del món a través de la crítica mordaç dels vicis de la societat al sí de la qual naix. No cal dir que els criticats, les classes dominants i la seua moral hipòcrita, reaccionen amb virulènia i durant algun temps les falles són perseguides i fins i tot prohibides. Quan vàren veure que no podien amb elles les atacaren des de dins. Així “premis” i “categoria artística” van ser els cavalls de Troia que la classe dominant va introduir en les Falles i que, sembrant una competivitat errada i una coentor general, quasi han matat aquesta manifestació festiva tan valenciana, tan nostra i tan sana, fins transformar alguns fallers en autèntics inquisidors.
La Inquisició va ser un instrument d’opressió que va intentar matar la dissidència, la llibertat de consciència i d’expressió així com la llibertat sexual. En la seua segona etapa, quan va estar governada pels castellans, va ser a més a més una arma per tal de matar l’esperit del nostre poble. Els valencians, malgrat tot, malgrat els turments i les fogueres en la plaça pública, vàrem saber resistir i així com salvàrem la llengua de la feroç persecusió a què va estar sotmesa, vàrem poder conservar el nostre esperit, la nostra manera pròpia de viure i veure la vida. El nostre sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que, donades les circumstàncies històriques per les què hem passat, s’ha fet una mica més negre, més sarcàstic, més carregat d’ironia i de mordacitat, com el l’amic “Harca”, qui ha triat un pseudònim d’allò més bel.ligerant.
L’humor, segons el diccionari Fabra és “la facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes”. No cal dir que només en temps de llibertats, més o menys vigilades, vàrem poder fer manifestació pública d’aquest tarannà franc i obert les manifestacions escrites del qual poden ser revisades i consultades a les hemeroteques i biblioteques de tot arreu. Els col.loquis populars de l’últim terç del segle XVIII i pimeries dell XIX, les col.leccions de revistes com les que va animar Josep Bernat i Baldoví mitjançat el segle XIX, les publicacions de Blai Bellver a Xàtiva, setmanaris més recents com “La Traca” o “La Xala” entre altres durant la primera part del segle XX i la gran plèiade d’humoristes valencians que es donà a conéixer a partir de la fi del franquisme en són una bona mostra.
I és entre aquesta última generació on destaca el nostre amic Juli Sanchis Aguado “Harca”. Com el de tants i tants humoristes gràfics, el seu treball de cada dia té, com sol passar en moltes manifestacions humorístiques, un caràcter efímer. Va unit a la curta vida del diari o revista on es publica l’acudit i a l’actualitat que retrata. Allò que ens ha colpit per la seua agudesa, punteria o enfocament desapareix amb el suport que l’aguanta. Després s’oblida. Per això és tan important l’edició de llibres com el que avui presentem. Perquè ens retorna del fons del poal del fem un autèntic tresor de gràcia, observació i reflexió que haviem llançat imprudentment.
La gràcia és un do que no tothom té. És privilegi d’uns pocs, un talent. En un humorista és allò que ens plau i ens atrau per l’originalitat, pel caràcter amb què mira i plasma allò que ens envolta. Això ens porta a parlar de l’observació, un altre do de l’humorista que el col.loca en un punt de mira personal, diferent del de la resta de la societat, que fa que el seu retrat traspasse les aparences i d’endinse en les essències. I així, del seu treball, fill directe de la gràcia i de l’observació es deriva sempre, indefectiblement, una reflexió intel.ligent, que serà més dolça o més amarga, però que per això, perquè és intel.ligent, sempre ens serà agradable per enriquidora i ens farà venir un somriure, una rialleta per la barra catxa o una riallada franca i oberta. De la mà de l’humorista entrem a formar part d’un joc. No oblidem que homorístic és sinònim de jocós.
I això és el que ens proposa l’amic “Harca”com a humorista: que juguem, que ens divertim. Però alerta! Es tracta d’un joc de risc en el què podem eixir ferits o escaldats. Tothom riu amb la gepa d’altri, però molts pocs son capaços d’admetre bromes amb la pròpia. Molts no admetem ni que en tenen. D’ací el caràcter higiènic del’humor. I de l’humor de Juli Sanchis Aguado especialment. En les pàgines del llibre que avui presentem “La e-tapa negra”, un títol de doble sentit que ens anuncia què ens hi espera, trobarem un ventall complet del seu talent prodigiós. I una mostra antològica de la seua bonhomia. Perquè Juli és un home bo. Un ciutadà que coneix els seus defectes i els retrata, que mira el seu poble, el seu país, el món… i no li agraden. Que vol millorar i millorar-nos. Vol que siguem més justos, més lliures, més honestos, més tolerants . I no té més armes que les del seus dibuixos, els seus acudits, el seu humorisme. Un humorisme d’arrel valenciana que, com és autèntic, com no és coent, té un valor universal i arreu del món ha estat reconegut i premiat.
Els sis apartats en què es divideix l’obra (la família, el sexe dels àngels, l’eròtica del poder, som europeus, ser o no ser i colonitzadors) fan un repàs bastant complet de l’home i de les seues glòries, misèries i contradiccions. Hi trobarem doncs innocència i filldeputisme; dominats i dominants; pobres i rics ; famolencs i farts; dones i homes; pares i fills; colonitzats i colonitzadors; víctimes i botxins… En poques paraules: ens trobarem. I una vegada trobats, retrobats, acceptem la visió, la lliçò de l’autor. Acceptem-nos. I riguem. Ens trobarem millor. Serem més feliços. Tal com digué Joan Fuster parlant de l’obra de Cesc, un altre gran humorista nostre, tant com “fer-nos riure”, els dibuixos en qüestió, els d’Harca,per exemple, solen “fer-nos veure”. Gràcies a ells podem veure més i més clar. Enhorabona doncs a l’autor, als editors, l’Associació Cristòfor Aguado, pel llibre que tenim a les mans. I a tots vostés gràcies per la seua amable assistència.
Toni Mestre
15 de novembre de 2001.
El premi de Silla.
L’any 1980 se celebrà la I Edició del Concurs Literari “Ciutat de Silla” i em vaig presentar al premi de poesia “Artur Simó”. Jo escrivia versos des de l’adolescència. De primer en castellà., l’única llengua que m’havien ensenyat a escriure al col.legi. Però molt prompte, cap a 1962-63, em vaig llançar a escriure en valencià, en el nostre català vull dir, que vaig aprendre amb la gramàtica de Carles Salvador, la que es donava als cursos de “Lo Rat Penat” d’aleshores. Em trobava ja a la Universitat, a la Facultat de Flosofia i Lletres, on la nostra llengua començava la lenta però inexorable remuntada que la trauria de la via de l’extinció i la portaria a la de la recuperació esperançada. Aquells poemes, pures temptatives, romanen inèdits.
Alguns anys després, durant la segona meitat dels setantes, vaig reprendre el conreu de la poesia. De primer vàren ser lletres de cançons, com “Què vos passa, valencians?” o “La torxa”. Amb més lectures i més maduresa vaig anar confegint versos i més versos. Els vaig ensenyar a alguns amics poetes i tots em vàren animar a seguir escrivint-ne i a presentar-me a algun concurs. S’acabava de convocar el de Silla i vaig decidir de presentar-me. Entre el material que tenia vaig fer una tria i vaig confegir un recull que vaig titular “Pleniluni d’estiu”. Està format per dues parts: la que dona nom al recull i una altra, “Tots vosaltres i jo”. Trenta-un poemes que, d’alguna manera arrepleguen alguns aspectes de la meua vida amorosa d’aleshores. Tenia trenta.vuit anys i vivia el meu “pleniluni” estival, vital. El jurat, format per Fina Cardona, Jaume Pérez Montaner i el gran Vicent Andrés Estellés tingué l’amabilitat de premiar-me per unanimitat.
Era el dia 9 d’agost de 1980, una data que no oblidaré mai. Jo era un home molt conegut pel meu treball radiofònic al front del programa “De dalt a baix”, però era un deconegut en literatura. El premi “Artur Simó” de Silla em va esperonar a seguir escrivint. L’any següent vaig guanyar el premi de poesia de Catarroja amb el llibre “Retaule” i el “Jordi de Sant Jordi”de l’ajuntament de València amb “Fletxes de vent. Amb les armes del sonet” que va publicar l’Editorial Prometeo. Des d’aleshores no he deixat de fer versos i els vaig publicant ací i allà. Gràcies a Silla. I gràcies a Vicent Martínez, el ciutadà sillà que va dotar amb quinze mil pessetes, una quantitat aleshores respectable, aquella primera edició d’un premi posat davall del nom d’Artur Simó, un altre sillà il.lustre. Els llaços d’amistat i d’afecte entre Silla, els sillans i jo no han fet sinó fer-se més i més forts des d’aleshores. Ara s’amplien a la gent que fa i crema cada 19 de març la Falla del Port. Per molts anys, amics!
Toni Mestre.
Constructors del País Valencià.
Ja haureu endevinat que aquestes ratlles no van dels contructors aquells de “golf y adosados”, entre altres raons perquè aquests depredadors de paisatges i societats no es podrien mai de la vida assimilar al terme “País Valencià”. Aquests, com ja sabeu, són acèrrims de la collonada de “la Comunidad” i punt. A tot estirar es es deixaran dir “constructores comunitarios”, perquè això de valencians, més enllà de les fronteres de la província central, els fa urticària. Aquestes ratlles van, doncs, sobre els que “han fet un país”, no dels que estan desfent-lo.
Tracte del llibret, perquè només té 63 pàgines, “Testimonis que han fet un país” que Antoni Gómez ha editat en la col.lecció Literatura de la UNED Alzira-València. Un llibret, dic, de modesta apariència però d’un interés d’allò més viu que arreplega vint-i-dos semblances biogràfiques sucintes, però intenses, que l’autor ha publicat a la revista “Saó” durant els anys 2002 1 2003 sobre vint lletraferits i dos artistes plàstics d’aquells que han deixat petja en la història recent del nostre país.
Molts han mort ja, d’altres segueixen vius i actius. Però, com diu al pròleg Emili Marín, “Antoni Gómez ha confegit una mena de planisferi en què llueixen, malgrat la distància i el temps, alguns dels estels més lluminosos del nostre firmament cultural i literari”. Patriòtic, afegiria jo. Perquè en aquest país al que sistemàticament se li neguen el nom i les senyes d’identiat històriques, només aquestes llums ens han ajudat a trobar en la nit el camí correcte perquè sabien, i saben, que “allò que val és la consciència / de no ser res si no s´és poble”, com digué l’Estellés qui, per cert, no es troba entre aquests testimonis. Potser en un pròxim lluirament, perquè la nòmina no s’ha acabat.
Ací trobarem dones, com Beatriu Civera, Matilde Llòria, Carmelina Sánchez-Cutilles, Maria Ibars i Maria Beneyto. Homes, com Joan Valls, Alfred Giner Sorolla, Martí Domínguez, Bru i Vidal, Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu, Joan Senent Anaya, Aguilera Cerni, F. de Paula Burguera, Miquel Peris, Soler i Godes, Germà Colom i Xavier Casp; i els pintors Artur Heras i Michavila. Des de la lieratura feminista al compromís humanista passant per la singularitat poètica, la discreta elegància, la saviesa, l’honestedat, el sentit de l’humor, la generositat intel.lectual, el somni il.lustrat, la tenacitat del mecenes, la fidelitat valencianista, la inquietud cultural, la passió per la llengua i un llarg etcètera de qualitats que han adornat, i adornen, sovint en ramell aquests personalitats. Aquests pares i mares de la pàtria al quals devem, si més no des del punt de vista nacional, la vida. La venturosa possibilitat der ser i seguir sent valencians.
Un llibre, doncs, per a qualsevol lector despert i obert que vulga saber d’on ve i com ha arribat ací. Els qui coneguérem alguns dels seus protagonistes morts els retrobem vius de bell nou. Amics amables i generosos com fóren sempre. Però les generacions més joves es trobaran de sobte, i en poques pàgines, amb els seus nobles avantpassats directes que potser desconeixien o només coneixen de nom. Ara en sabram com i quan es posaren els fonaments de l’edifici que, més o menys precari, ens aixopluga i ens permet acarar el futur amb certa confiança. Busqueu el llibre perque no sols no us defraudarà sinó que us enfortirà nacionalment.
Toni Mestre.
29.06.05.
Vicent
A Isabel
VICENT
Vicent Andrés Estellés que corries
terres i gents d’arreu amb ulls oberts
sempre captant, retratant geografies
i humanitats en els teus versos certs.
Sovint a peu, o a cavall de tramvies,
de trens obscurs amb destins sempre incerts,
vares cantar les penes i alegries
del món en rams de poemes experts.
Vares patir els esculls de la ruta
i el got del dol begueres fins al fons,
fins a saber “que la vida és molt puta”.
Però també tingures els collons
de fer-li front i ningú ja et disputa
qui en vas fruir a doll i a borbollons.
Mestre i amic!, maldestre, a rebolcons,
enyore avui la teua bonhomia
i aquest sonet té el deix de l’elegia.
Toni Mestre. 5 de febrer de 2002.
El Parotet.
Estic content. Estic content perquè un amic de molts anys, Miquel Navarro, valencià de Mislata, ha aconseguit veure instal.lada a la ciutat de València, a la nostra capital, una altra de les seues estupendes escultures. La primera va ser la font de la plaça de Manuel Sanchis Guarner que la gent coneix com “la Pantera Rosa”. La segona, acabada d’instalar a la Plaça d’Europa, font a la Ciutat de les Arts i les Ciències d’un altre gran valencià de poble, de Benimàmet, Santiago Calatrava, és la que ja d’entrada es coneix amb el nom d”El parotet”.
És una escultura monumental, pensada i concebuda per a l’espai que ocupa, que dialoga de tu a tu amb la bona arquitectura que l’envolta pel sud i denuncia la vulgaritat de la lletja que asfixia l’aire de l’altre costat. Que recupera la vellíssima i fecunda relació entre l’arquitectura i l’escultura. És l’obra, doncs, d’un artista madur, que ha arribat al cim dels seus plantejaments jovenívols. Que sap què vol i com aconseguir-ho. Una obra que conjuga el més antic (la màscara africana) amb el més nou (la màquina, el robot). I vertical. Erecta. Un tòtem valencià que Miquel Navarro ha volgut pintat de blavet, el vell i humil color que, a més d’ajudar a blanquejar la roba obrera, alegrava les parets de les nostres cases llauradores i proletàries.
L’autor, home fidel al seu poble i per això universal, observador i caçador d’insectes, ha volgut que es diguera “El parotet”. Els castellans ho han traduït per “libélula”. Crec que no és totalment encertat. Perquè “parot”, nom d’insectes diversos i origen de les denominacions “parot de bassa” i “parotet” (“Parotet parotet, que t’agarre del culet. Maroteta, maroteta, que t’agarre de l’aleta” cantàvem d’infants), és també “cresoler”, aquella andròmina que els fusters urbans de la ciutat València construïen amb fustes soltes i llistons per tal de penjar-hi els cresols que els il.luminaven durant els mesos foscos de l’hivern. Parot o cresoler que, en arribar la Primavera, cremaven davant dels tallers menestrals presisament la nit de sant Josep, patró del gremi, donant així origen a la festa de les Falles. Per tant “El Parotet” de Miquel Navarro és també, mireu-lo bé, un evident homenatge al “Parot” primigeni dels orígens de la festa. Esperant que ens il.lumine i guie fins que arribe la llum de la Primavera definitiva al nostre país, ja m’enteneu, tots tenim motius per a estar-ne contents. Jo, com he dit al principi, ho estic. I molt. Enhorabona, doncs, a l’autor, a Bancaixa, a la ciutat de València i a tots els valencians.
Toni Mestre. 22 d’octubre de 2003.
Camins.
Totes les vides són camins. Tots els camins són la vida. Camins , vida, on, com diu la dita popular: “anem anant, un darrere i altres davant”. Camins, llocs per anar i venir, per a trobar i descobrir i estimar el món, els altres; per a, si tenim sort, trobar-nos i descobrir-nos i perdonar-nos íntimament. Camins ignots, quanta aventura!, al nostre davant. Camins que hem calcigat lliures de càrrega o carregats. Camins que tenen tantes revoltes com dies l’any. Camins que ens oculten malvestats o joies. Camins fàcils que avancen amples sobre la plana o que s’endinsen serpentejant entre les serres. Camins arbrats o desolats. Camins on queda, quan els passem, el nostre pas fet ja passat. Camins, vides, que caminem sempre amb aquell vertigen fet a l’ensems d’impuls i por, d’inconsciència i velocitat.
I aquesta caminada no podem fer-la sols. Éssers socials, busquem sempre companyia. És a dir, compartir, participar, contrastar, dialogar, intercanviar: complementar-nos. Al capdavall busquem qualsevol cosa que ens faça més suportable la idea, la consciència, de saber que el camí, un dia o altre, s’acabarà. I nosaltres amb ell! I és a partir d’ací, i per això, que l’home crea les arts. Primitivament una invenció, escut o defensa, que l’alleugeria de la gran por de veure’s feble, limitat. De saber-se mortal. Primerament va ser la pintura. I després les altres arts. L’última la literatura. I amb aquest pa i aquest vi la humanitat ha fet, fa i farà el vell camí que li marca la Natura. Amb les arts, tan belles sempre, per amigues i companyes el viatge se li ha fet més suportable. Tant, que de vegades fins i tot esdevé amable.
Rosa Torres, pintora, i Marc Granell, poeta, han reflexionat sobre el tema i han arribat a la conclusió que teniu entre les mans. O a les conclusions, perquè en són sis i sis. Acarades, enfrontades, es complementen, dialoguen, raonen, intercanvien experiències i ens les ofereixen cordialment, talment un ramell perfumat de vida fet amb les flors que han anat collint cadascú d’ells a la vora dels seus respectius camins. Tot un regal al que només podem correspondre amb la vella, i ací ben lleial i sincera, fòrmula de sempre… Moltes gràcies, amics!
Toni Mestre. Nadal 2002
FESTES D´ESTIU
El temps d’estiu és temps de festes arreu del País Valencià. Els valencians, que tenim justa fama de festers, en celebrem tot l’any, però és ara, en el temps de les collites tradicionals ben arreplegades, que la festa sembla que envaeix tots el racons del nostre país i de les nostres vides. Festa, com cantà Ausiàs March, va unida a alegria, a goig de viure, a joiosa celebració col.lectiva. Les nostres festes populars estan dedicades a sants o misteris de la religió cristiana, però la majoria d’aquestes celebracions són molt anteriors al cristianisme. Aquesta religió semita vinguda dels deserts de Llevant no va fer sinó adaptar-se a un calendari festiu més antic, el de la vella religió greco-romana, el paganisme, que havia nascut seguint el pas de l’any i de les estacions, dels treballs agrícoles típics de la gran regió mediterrània. Un cicle festiu que responia a les necessitats d’una societat agrícola nascuda al llarg del Neolític i desapareguda durant la segona meitat del segle XX.
Així, la majoria de les nostres festes, han quedat reduïdes a una closca buida de sucs i de sentit. Conservem el continent, però hem perdut el contingut. Ja no ens venen de la terra, de la història, i, ignorants, ens dediquem a repetir mecànicament rites i cerimònies que no entenem. Una ignorància que ens porta a la mistificació, a la falsificació de la festa. Així, n’exagerem uns trets i en negligim uns altres. Mesclem el que no s’adiu i separem el que anava junt. Oblidem el fonament i ens perdem en adorns totalment innecessaris. Pensem, folls, que amb més diners i més ajuda oficial seran millors. I ens equivoquem completament. Festa popular, entre altres coses, vol dir imaginació, espontaneitat, llibertat. I això difícilment ho trobarem al redòs del poder. El poder només promociona allò que li convé. Allò que no li agrada o ho prohibeix o ho tergiversa i manipula.
Per això massa festes han aconseguit, com ha escrit Joan Corbella, “que molts no ens hi sentim còmodes i que ens n’alluyem; no per un suposat eleitisme, tan sols per la incapacitat de compartir actes amb els quals resulta impossible sentir-se mínimament identificat”. No caldrà donar exemples ara i ací, però a les grans capitals tenim proves evidents de l’horror que pot arribar a ser una festa popular en mans de juntes o col.lectius antipopulars. També tenim exemples positius de festes tradicionals ben portades. Fetes i viscudes pel poble amb la mínima intervenció institucional. Celebracions que han aconseguit salvar el temps i la història que s’ofereixen avui amb la mateixa virginitat de fa segles. La Nit de Sant Joan a València, el Misteri d’Elx, les Danses de Guadassuar, les de Bocairent, les festes d’Algemesí... Busqueu i en trobareu. Encara hi ha suc i memòria en moltes manifestacions festives del nostre poble. Encara hi ha valencians que celebrem “amb alegria festes”.
Toni Mestre. 2003
SICÍLIA: EL SOL I LES OMBRES (III)
El centre de Sicília, a més d’Enna i la seua veïna Caltacibetta, edificada pels àrabs durant el setge de la primera, i de l’esmenta’t llac de Pergusa, el Prosèrpina i Plutó, malauradament inaccessible darrere una tanca de filferro, amaga, si baixem cap al sud, una joia de l’art tard-romà: les ruïnes de la vil·la del Casale, amb més de tres mil cinc-cents metres quadrats de paviment de mosaic perfectament restaurats i magníficament presentats als visitants. Sembla que es tracta de la vil·la d’estiu de la família de l’emperador Maximià, amo d’Itàlia després de la divisió de l’Imperi feta per Dioclecià. Les escenes de caça d’animals africans, amb rinoceronts i tot, les cambres dels infants, el peristil i el famós mosaic de les esportistes en biquini aconsellen una visita reposada. Piaza Armerina, la ciutat actual i veïna de les ruïnes és una deliciosa població barroca on podem dinar en l’acollidora “Tavernetta dil Duomo”. Oliveres, ametlers, garroferes, així com murteres, llorers, codonyers i altra flora mediterrània alternen amb els camps de blat segat i amb valls fèrtils de regadiu durant tota la ruta que, a través dels “Monti Iblei” us portarà a la costa oriental de Sicília, a Noto, la ciutat destruïda pel terratrèmol de 1693 i reconstruïda alguns quilòmetres més enllà. Ara estan restaurant la Noto Vella, però la interessant és la nova, la barroca, situada sobre l’esperó rocós que domina la plana i la mar de lluny. A Noto Marina, la zona turística, hi ha hotels còmodes on fruir de la netedat de les aigües de la Mar Jònica.
I pel camí de la costa arribem a la perla de Sicília, a Siracusa. Entre l’illa d’Ortígia, seu de la fundació grega, i la plana i pujols litorals s’estén aquesta ciutat ideal, de menys de vint-i-cinc mil habitants, que mereix al menys dos dies de sojorn. Al nord de la ciutat, en un paratge deliciós, voltada de jardins, una antiga vil·la ha estat restaurada i transformada en un confortable hotel de noranta habitacions: el Vil·la Politi. L’afegit d’una piscina al seu darrere, entre xiprers, fa d’aquest lloc el punt ideal per a descobrir Siracusa. Si les ruïnes greco-romanes de la zona de les “latomie” (pedreres) amb la meravella de “l’orella de Dionís” són impressionants jo us recomane perdre-vos per Ortígia, pels seus carrers que fan olor a mar, per la plaça de la Catedral, el temple d’Atenea reutilitzat pels bizantins amb una fastuosa façana barroca, el “lungomare” enjardinat sobre el port gran des d’on els capvespres no tenen rival al món. Menjareu molt bé, com per tota l’illa, però no us atureu en la pasta, exploreu els menús i decidiu-vos sense risc pel peix. Us enamorarà. El museu arqueològic és una meravella d’instal·lació moderna, però el de Belles Arts, que amaga el “Soterrar de santa Llúcia” del Caravaggio entre altres meravelles, està tancat a causa de l’últim terratrèmol.
Sicília és un país on els déus antics encara estan vius, igual que els gegants, soterrats per aquell sota l’immensitat de les serralades i que encara respiren pels volcans. Ens acostem a l’Etna. Catània va ser també una de les víctimes de 1693 i com Noto va ser reconstruïda de nova planta a començaments del segle XVIII. Encara conserva aquell caràcter. La Via Etnea és un magnífic decorat on la catedral, dotzenes de palaus i convents i el famosíssim teatre Bellini, que era d’allí, fan d’aquest carrer el més suntuós, i de trànsit més caòtic, de tota l’illa. És una ciutat ideal per a visitar-la i passejar-la en diumenge. Però seguim autopista, que hem retrobat, amunt perquè ens espera Taormina. El verger al peu del volcà, estació turística d’hivern, de luxe, amb seues vil·les i hotels sobre els penyasegats i allà a dalt de tot les ruïnes perfectament conservades del teatre grec. La platja d’Isola Bella, als seus peus és un altre lloc ideal per fer un bell bany. Una passejada pel Parc Natural Regional de l’Etna, en erupció sempre, és imprescindible encara que durant l’estiu les calitges impedeixen gaudir plenament dels paisatges.
Messina és la segona ciutat de Sicília. Domina el seu estret i és des de sempre la porta de l’illa. Destruïda pels terratrèmols molt sovint, el de començaments de segle, l’ha privada de gran part del seu patrimoni antic, però paga la pena una visita al seu Museu de pintura i escultura per a contemplar dos quadres magistrals del Caravaggio: l’adoració dels pastors i la resurrecció de Llàtzer instal·lats de manera magistral. Però Messina té, a pocs quilòmetres, a l’altra part de l’estret Reggio di Calabria, i seria un pecat no travessar les seues inquietes aigües per a fer una visita al Museu Arqueològic local i saludar els portentosos guerrers de Riace, dos bronzes grecs d’època clàssica rescatats de la mar.
Els sicilians són un poble noble i honrat. El tòpic ens el presenta com a sanguinaris, venjatius i traïdorencs. No sé si mai foren així. Jo els he trobat oberts i amables. Afectuosos amb el foraster. Mai han intentat enganyar-nos ni timar-nos. Quan hem perdut alguna cosa, fins i tot una cartera amb diners, sempre ho hem recuperat. “Som pobres però honorables” em va dir en tornar-me una bossa de viatge que havíem oblidat en un quiosc de Palerm la dona, humil, que l’atenia. Ell vell pescador que ens passejà en la seua barca per les illes Eòlines durant unes hores és una de les persones més dignes, amables i discretes que he conegut. Li encantà la nostra llengua que trobava pròxima i molt alegre. Aquesta excursió per les illes de Lípari, Vulcano, que encara fumeja, i Strómboli, en plena erupció, no us la deveu perdre per res del món. Des de Milazzo, en la costa nord, hi ha viatges i serveis a qualsevol hora.
I ens resta Cafalú, sota la seua gran penya coronada per un castell i amb la seua catedral normanda amb l’absis monumental decorat amb mosaics bizantins germans dels de Palerm i Monreale. La ciutat entra ja dins el radi d’influència de Palerm i és lloc d’estiueig dels seus habitants. Sol i ombres. Tarantel·la i serenata. Sicília!
Toni Mestre. 1992
SICÍLIA: EL SOL I LES OMBRES (II)
Palerm és una gran ciutat. Com tantes altres ciutats italianes ha anat creixent lateralment, deixant darrere els barris antics medievals i barrocs pràcticament intactes, abandonats simplement a la pesantor dels anys i dels canvis socials. Esglésies, convents, palaus i monuments mostren sovint les empremtes de l’oblit o de la incúria. Els nous habitants de les velles mansions són menestrals, gent d’ofici, immigrants. No saben, ni poden, mantenir-les. Caldria una autèntica croada per tal de salvar aquests barris encara dempeus, però greument malalts, de la desaparició per enderrocament natural o a mans dels especuladors. Una especulació que s’ha menjat ja pràcticament tota l’antiga “Conca d’oro”, dita així pel color dels fruits dels seus tarongers.
A pocs quilòmetres del centre de Palerm, a un extrem de la “Conca d’oro”, sobre un pujol, ben encimbellada, l’abadia de Monreale ens mostra, entre altres escenes de la Bíblia que decoren en mosaics d’or les parets de la seua església, el menú de la Cena de Jesucrist: l’anyell pasqual, sí, però també peix, una de les glòries gastronòmiques de Sicília; i de postres, taronges. El claustre extraordinari d’aquesta abadia, panteó de reis normands i d’emperadors de la casa de Suabia, és possiblement el claustre del Cel imaginat per un mediterrani. Les vistes des de Monreale sobre la comarca, com les del santuari de Monte-pellegrino sobre la capital de Sicília són inoblidables. Podeu repetir l’experiència colossal dels mosaics bizantins recobrint l’arquitectura gòtica sota un enteixinat del més pur estil àrab, entreu a la Capella Palatina, també del segle XII, però més íntima, més humana, més refinada encara. Edificada pel rei Roger, és el joiell normand de Palerm.
Però si voleu fer el “giro” de l’illa no podeu aturar-vos només a la capital. És millor fer-lo en sentit contrari a les sagetes del rellotge. Deixeu de banda Modello, la platja de Palerm, i per autopista arribareu en poc menys d’una hora a Segesta, amb el seu temple grec intacte enmig d’una natura que cobreix clement i verdejant les restes de l’antiga ciutat. Ara estan desenterrant el teatre des de les grades del qual la vista s’allarga fins la mar i el golf que presideix Castellamare. L’autopista us duu ràpidament a Tràpani, ciutat des de la qual podreu fer un viatge molt agradable a les Illes Egades, visibles des de la costa, on us espera un món encara més “illenc” que el de l’illa gran. I Érice, a pic sobre Tràpani, a més de set-cents metres d’altura, és un mirador sobre la costa, les illes i l’interior. Pugeu a la posta del sol (no oblideu que ens trobem sobre la costa occidental i el ponent cau sobre la mar). Us trobareu per damunt dels núvols. El poblet és una meravella. Allà dalt fa frescor i l’ambient i el decorat recorden poblets francesos de la Bretanya. Tot està net, endreçat, polit. Les senyalitzacions són abundants i correctes i ha papereres per tot arreu. Hi ha també molt de comerç especialitzat, bons restaurants i un teatret deliciós que fa espectacles tot l’estiu. El cap “di San Vito”, que recorda el nostre penyal d’Ifach tanca la vista des del nord. Nit. A l’endemà les salines de Tràpani us acompanyen una estona en el vostre viatge cap al sud, cap a Marsala, l’antic “Port de Déu” dels àrabs, sobre el cap Lilibeu, bressol d’uns vins que, com en els casos de Porto, Madeira i Xerès, són fruit del sol meridional i l’enginy britànic. La ciutat té un centre bonic i un mercat ple de colors i dels crits dels venedors, homes la majoria. Ací s’acaba l’autopista, però per bones carreteres generals, tot passant per Mazzara del Vallo, arribem a Salinunte a mitjan matí i ens aturem a visitar una de les estrelles del viatge: les ruïnes de Selinunte. Amb els seus temples, acròpolis i platges verges d’aigües transparents, amb els seus restaurants arran de mar, sota les pedres nobilíssimes d’època grega i romana és un lloc ideal per a fer un bany i menjar-nos, per exemple, un bon plat “d’espaghetti alle vongole”. Sempre entre la mar i la muntanya arribem a Sciacca, penjada sobre el seu port, tota d’escales i terrasses, plena de tendes de ceràmica. Sopar en una pizzeria-terrassa, plena de plantes, a setanta metres sobre la mar i amb la lluna plena de front no necessita comentari. A pocs quilòmetres cap a l’est de Sciacca hi ha un hotel-club, amb platja “attrezzata” molt recomanable.
A l’endemà, seguint el nostre viatge, ja cap a orient, podem fer un bany en la platja d’arenes blanques de l’antiga Eraclea Minou, una cosa com el Saler abans del franquisme, i seguir fins Agrigento, on visitarem la Vall dels Temples, amb el conjunt de temples grecs més impressionant del món entre els que destaca el de la Concòrdia, quasi intacte. Des de les ruïnes, perfectament conservades, contemplarem els estralls que una especulació ferotge pot fer en una ciutat que degué ser bellíssima. Ara, com diria Josep Piera, és només “un cadàver barroc” amb cucs de cases barates i altes per tot arreu. Us sona? Al País Valencià sabem molt bé quin origen té aquest mal. Ací abandonem la costa per endinsar-nos en la Sicília interior, les terres de blat que donaren a l’illa el nom de graner de Roma i temps a venir també de València. Enna, a gairebé mil metres d’altura és el nostre destí. Aquesta ciutat, mig Conca, mig Morella, és el punt de guaita de tota la Sicília central, el món cereal per excel·lència. No debades, fins els segles alt-medievals els seus camperols adoraven Ceres, la Deméter grega, i encara es conserva la roca, “la roca de la Dea”, on s’alçava la seua estàtua gegantina, al costat mateix del castell català.
Parlant de Deméter, la germana de Zeus, dea de l’agricultura i de la Terra, cal dir que a pocs quilòmetres d’Enna trobareu el llac a la vora del qual collia narcisos Prosèrpina, la seua filla, quan d’una cova encara existent va eixir Plutó, déu de l’Infern i la va raptar per tal de fer-la la seua muller. Avui, una pista de curses de bòlids, voreja el llac on, naturalment, ja no creixen els narcisos.
Toni Mestre.
Toni Mestre 