Toni Mestre

L’any 1980 se celebrà la I Edició del Concurs Literari “Ciutat de Silla” i em vaig presentar al premi de poesia “Artur Simó”. Jo escrivia versos des de l’adolescència. De primer en castellà., l’única llengua que m’havien ensenyat a escriure al col.legi. Però molt prompte, cap a 1962-63, em vaig llançar a escriure en valencià, en el nostre català vull dir, que vaig aprendre amb la gramàtica de Carles Salvador, la que es donava als cursos de “Lo Rat Penat” d’aleshores. Em trobava ja a la Universitat, a la Facultat de Flosofia i Lletres, on la nostra llengua començava la lenta però inexorable remuntada que la trauria de la via de l’extinció i la portaria a la de la recuperació esperançada. Aquells poemes, pures temptatives, romanen inèdits.

Alguns anys després, durant la segona meitat dels setantes, vaig reprendre el conreu de la poesia. De primer vàren ser lletres de cançons, com “Què vos passa, valencians?” o “La torxa”. Amb més lectures i més maduresa vaig anar confegint versos i més versos. Els vaig ensenyar a alguns amics poetes i tots em vàren animar a seguir escrivint-ne i a presentar-me a algun concurs. S’acabava de convocar el de Silla i vaig decidir de presentar-me. Entre el material que tenia vaig fer una tria i vaig confegir un recull que vaig titular “Pleniluni d’estiu”. Està format per dues parts: la que dona nom al recull i una altra, “Tots vosaltres i jo”. Trenta-un poemes que, d’alguna manera arrepleguen alguns aspectes de la meua vida amorosa d’aleshores. Tenia trenta.vuit anys i vivia el meu “pleniluni” estival, vital. El jurat, format per Fina Cardona, Jaume Pérez Montaner i el gran Vicent Andrés Estellés tingué l’amabilitat de premiar-me per unanimitat.

Era el dia 9 d’agost de 1980, una data que no oblidaré mai. Jo era un home molt conegut pel meu treball radiofònic al front del programa “De dalt a baix”, però era un deconegut en literatura. El premi “Artur Simó” de Silla em va esperonar a seguir escrivint. L’any següent vaig guanyar el premi de poesia de Catarroja amb el llibre “Retaule” i el “Jordi de Sant Jordi”de l’ajuntament de València amb “Fletxes de vent. Amb les armes del sonet” que va publicar l’Editorial Prometeo. Des d’aleshores no he deixat de fer versos i els vaig publicant ací i allà. Gràcies a Silla. I gràcies a Vicent Martínez, el ciutadà sillà que va dotar amb quinze mil pessetes, una quantitat aleshores respectable, aquella primera edició d’un premi posat davall del nom d’Artur Simó, un altre sillà il.lustre. Els llaços d’amistat i d’afecte entre Silla, els sillans i jo no han fet sinó fer-se més i més forts des d’aleshores. Ara s’amplien a la gent que fa i crema cada 19 de març la Falla del Port. Per molts anys, amics!

Toni Mestre.

Ja haureu endevinat que aquestes ratlles no van dels contructors aquells de “golf y adosados”, entre altres raons perquè aquests depredadors de paisatges i societats no es podrien mai de la vida assimilar al terme “País Valencià”. Aquests, com ja sabeu, són acèrrims de la collonada de “la Comunidad” i punt. A tot estirar es es deixaran dir “constructores comunitarios”, perquè això de valencians, més enllà de les fronteres de la província central, els fa urticària. Aquestes ratlles van, doncs, sobre els que “han fet un país”, no dels que estan desfent-lo.

Tracte del llibret, perquè només té 63 pàgines, “Testimonis que han fet un país” que Antoni Gómez ha editat en la col.lecció Literatura de la UNED Alzira-València. Un llibret, dic, de modesta apariència però d’un interés d’allò més viu que arreplega vint-i-dos semblances biogràfiques sucintes, però intenses, que l’autor ha publicat a la revista “Saó” durant els anys 2002 1 2003 sobre vint lletraferits i dos artistes plàstics d’aquells que han deixat petja en la història recent del nostre país.

Molts han mort ja, d’altres segueixen vius i actius. Però, com diu al pròleg Emili Marín, “Antoni Gómez ha confegit una mena de planisferi en què llueixen, malgrat la distància i el temps, alguns dels estels més lluminosos del nostre firmament cultural i literari”. Patriòtic, afegiria jo. Perquè en aquest país al que sistemàticament se li neguen el nom i les senyes d’identiat històriques, només aquestes llums ens han ajudat a trobar en la nit el camí correcte perquè sabien, i saben, que “allò que val és la consciència / de no ser res si no s´és poble”, com digué l’Estellés qui, per cert, no es troba entre aquests testimonis. Potser en un pròxim lluirament, perquè la nòmina no s’ha acabat.

Ací trobarem dones, com Beatriu Civera, Matilde Llòria, Carmelina Sánchez-Cutilles, Maria Ibars i Maria Beneyto. Homes, com Joan Valls, Alfred Giner Sorolla, Martí Domínguez, Bru i Vidal, Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu, Joan Senent Anaya, Aguilera Cerni, F. de Paula Burguera, Miquel Peris, Soler i Godes, Germà Colom i Xavier Casp; i els pintors Artur Heras i Michavila. Des de la lieratura feminista al compromís humanista passant per la singularitat poètica, la discreta elegància, la saviesa, l’honestedat, el sentit de l’humor, la generositat intel.lectual, el somni il.lustrat, la tenacitat del mecenes, la fidelitat valencianista, la inquietud cultural, la passió per la llengua i un llarg etcètera de qualitats que han adornat, i adornen, sovint en ramell aquests personalitats. Aquests pares i mares de la pàtria al quals devem, si més no des del punt de vista nacional, la vida. La venturosa possibilitat der ser i seguir sent valencians.

Un llibre, doncs, per a qualsevol lector despert i obert que vulga saber d’on ve i com ha arribat ací. Els qui coneguérem alguns dels seus protagonistes morts els retrobem vius de bell nou. Amics amables i generosos com fóren sempre. Però les generacions més joves es trobaran de sobte, i en poques pàgines, amb els seus nobles avantpassats directes que potser desconeixien o només coneixen de nom. Ara en sabram com i quan es posaren els fonaments de l’edifici que, més o menys precari, ens aixopluga i ens permet acarar el futur amb certa confiança. Busqueu el llibre perque no sols no us defraudarà sinó que us enfortirà nacionalment.

Toni Mestre.

29.06.05.

A Isabel

VICENT

Vicent Andrés Estellés que corries

terres i gents d’arreu amb ulls oberts

sempre captant, retratant geografies

i humanitats en els teus versos certs.

Sovint a peu, o a cavall de tramvies,

de trens obscurs amb destins sempre incerts,

vares cantar les penes i alegries

del món en rams de poemes experts.

Vares patir els esculls de la ruta

i el got del dol begueres fins al fons,

fins a saber “que la vida és molt puta”.

Però també tingures els collons

de fer-li front i ningú ja et disputa

qui en vas fruir a doll i a borbollons.

Mestre i amic!, maldestre, a rebolcons,

enyore avui la teua bonhomia

i aquest sonet té el deix de l’elegia.

Toni Mestre. 5 de febrer de 2002.

Estic content. Estic content perquè un amic de molts anys, Miquel Navarro, valencià de Mislata, ha aconseguit veure instal.lada a la ciutat de València, a la nostra capital, una altra de les seues estupendes escultures. La primera va ser la font de la plaça de Manuel Sanchis Guarner que la gent coneix com “la Pantera Rosa”. La segona, acabada d’instalar a la Plaça d’Europa, font a la Ciutat de les Arts i les Ciències d’un altre gran valencià de poble, de Benimàmet, Santiago Calatrava, és la que ja d’entrada es coneix amb el nom d”El parotet”.

És una escultura monumental, pensada i concebuda per a l’espai que ocupa, que dialoga de tu a tu amb la bona arquitectura que l’envolta pel sud i denuncia la vulgaritat de la lletja que asfixia l’aire de l’altre costat. Que recupera la vellíssima i fecunda relació entre l’arquitectura i l’escultura. És l’obra, doncs, d’un artista madur, que ha arribat al cim dels seus plantejaments jovenívols. Que sap què vol i com aconseguir-ho. Una obra que conjuga el més antic (la màscara africana) amb el més nou (la màquina, el robot). I vertical. Erecta. Un tòtem valencià que Miquel Navarro ha volgut pintat de blavet, el vell i humil color que, a més d’ajudar a blanquejar la roba obrera, alegrava les parets de les nostres cases llauradores i proletàries.

L’autor, home fidel al seu poble i per això universal, observador i caçador d’insectes, ha volgut que es diguera “El parotet”. Els castellans ho han traduït per “libélula”. Crec que no és totalment encertat. Perquè “parot”, nom d’insectes diversos i origen de les denominacions  “parot de bassa” i “parotet” (“Parotet parotet, que t’agarre del culet. Maroteta, maroteta, que t’agarre de l’aleta” cantàvem d’infants), és també “cresoler”, aquella andròmina que els fusters urbans de la ciutat València construïen amb fustes soltes i llistons per tal de penjar-hi els cresols que els il.luminaven durant els mesos foscos de l’hivern. Parot o cresoler que, en arribar la Primavera, cremaven davant dels tallers menestrals presisament la nit de sant Josep, patró del gremi, donant així origen a la festa de les Falles. Per tant “El Parotet” de Miquel Navarro és també, mireu-lo bé, un evident homenatge al “Parot” primigeni dels orígens de la festa. Esperant que ens il.lumine i guie fins que arribe la llum de la Primavera definitiva al nostre país, ja m’enteneu, tots tenim motius per a estar-ne contents. Jo, com he dit al principi, ho estic. I molt. Enhorabona, doncs, a l’autor, a Bancaixa, a la ciutat de València i a tots els valencians.

Toni Mestre. 22 d’octubre de 2003.

“Deixe ací una sèrie de tres articles que va escriure sobre Sicília i la seua història. Dona ganes de visitar.la desprès de llegir les seues paraules”

No és pas tan difícil anar a Sicília. Per poc més de cinquanta sis mil pessetes Alitàlia us porta (anada i tornada) des de València a Palerm, això sí, via Milà. Son poques hores de vol i algunes més d’espera a la capital de la Lombardia i us trobeu a l’illa més mítica, i per això més fascinant, de tota la Mediterrània. I la més gran. Necessitareu al menys dues setmanes per ha fer-hi un “giro” quasi complet. Sicília té deu mil kilòmetres quadrats menys que la Catalunya administrativa, però, alerta, li dobla amb escreix l’edat amb tot el que això suposa de riquesa, misèria, esplendor i desídia. En poques paraules de sol i d’ombres.

L’arribada a Palerm de nit és espectacular. La “Conca d’oro” es dibuixa amb les llumetes que retallen la costa: platges i muntanyes distribuïdes amb un desordre bellament ordenat. Se m’ha agradat les ciutats planes que tenen ben a prop muntanyoles d’entre dos cents i tres cents metres. Trieu un bon hotel; la ciutat és gran (més de 800.000 h.) i força calorosa en temps d’estiu. I al carrer! La calor no fa sinó avivar els colors i els habitants d’aquesta ciutat que va ser capital del món durant mig segle XIII, precisament quan els valencians naixíem. Perdeu-vos per la part antiga, descobriu el sincretisme normand (una quarta de francès, una quarta musulmà fatimita, una quarta bizantí i la resta autòcton, mig grec mig romà); admireu les mostres del gòtic català, tan familiar, que s’escampa per tot arreu, esglésies i palaus, fent-vos creure que us trobeu en un carrer o una plaça de Girona, Tortosa, Barcelona, Morella, Xàtiva o València. Per exemple: el finestral gòtic del palau arquebisbal que dona a la plaça de la Seu, del més fi gòtic quatrecentista, és cosí germà dels de les llotges de Palma o de València.

Però allò que dona to general a Palerm, i a la resta de Sicília, és el Barroc. Com ací, als altres regnes de la corona catalano-aragonesa, el Renaixement és allà com un polsim ple de gràcia que no arriba a apagar les lluentors del gòtic i deixa pas esporuguit a un barroc abassegador que domina el panorama quasi dos cents cinquanta anys. La plaça Pretorio i els Quatri Canti (Quatre Cantons), a més d’una trentena d’esglésies i oratoris (visiteu el de santa Zita) i dos centenars llargs de palaus fan de Palerm una ciutat cent per cent barroca. Com ho són quasi totes les altres ciutats sicilianes, especialment Noto i Catània, reconstruïdes de nova planta a primeries del segle XVIII després del terrible terratrèmol de 1693 i concebudes com una escenografia gegant on la gent són pures comparses. Siracusa és un altra cançó: la primera colònia grega de l’illa manté encara l’esperit clàssic intacte. Només us diré que la catedral és l’antic temple grec d’Atenea amb les columnes unides per un mur i la cel·la perforada per arcades on en lloc de l’antiga dea, però amb la mateixa magnificència i el mateix misteri, es venera avui santa Llúcia, la de la vista, que era siracusana. La façana, això sí, és un extraordinari afegitó barroc que domina una de les places més belles del mediterrani. El mateix esperit ens corprèn des de les grades del teatre grec de Taormina, el luxe de Sicília, on la temporada alta és l’hivern, quan l’Etna nevat contrasta amb la temperatura càlida, la vegetació luxuriant i les vil·les aristocràtiques que des de finals del segle XVIII es feren construir pels seus vessants i penya-segats les famílies més notables d’Europa. Érica, en la costa occidental, a set-cents cinquanta metres d’altura i a cinc kilòmetres de la mar és un altre dels punts màgics de l’univers sicilià.

Però un país son, per damunt de tot, les seues gents. Us sorprendran els sicilians. Ens assemblem molt. Però ells tenen mil cinc-cents anys d’història més que els valencians. A més a més no han travessat un segle dinou tan dinàmic, renovador i devastador, com nosaltres. Ja he dit que viuen a ciutats que nosaltres ja no tenim, que hem destruït o transformat sense pietat. Això ens ha alliberat del pes del passat, però també ens ha deixat sense arrels. El País Valencià està al cap de moltes coses dins l’Estat Espanyol mentre Sicília es troba a la cua. La unitat italiana de 1860, acollida en principi com una gran passa endavant, prompte es va revelar una colonització del nord pura i dura sobre el sud feudal i no industrialitzat. Lampedusa ho va escriure molt bé en la seua novel·la “El guepard”. El fenòmen de la Màfia, sempre d’actualitat, cal entendre’l  des d’aquesta perspectiva històrica: la resposta a una agressió. Coppola ho conta ben clarament en la seua saga “El padrino”. L’enverinament posterior no és sinó paral·lel a la corrupció generalitzada de la política italiana. Sota el sol sicilià les ombres, interiors sobre tot, són negríssimes. I un vel de tristesa llarga i antiga sura per damunt les ciutats i les gents que, encara, viuen immersos en el món d’or i vellut, de vida arran de la mort, dels segles del barroc. A les portes del segle XXI.

Toni Mestre. 1992.

“artícle escrit al 1995. Han canviat molt les coses a aquest país i esperem que continúen canviant. S´ha obert la magrana i hem de començar a construir el nostre futur”

Fa poques setmanes Joan Francesc Mira escrivia, amb saviesa i encert al seu espai “El temps que corre”, sobre “cultura popular” al País Valencià. I davant l’allau d’andalusisme tronat, humorisme carpetovetònic i espanyolisme descarat que conformen el programa de la immensa majoria de les nostres festes “populars” no podia estar-se d’assenyalar: “No és normal una invasió tan perfecta. No és normal un ofegament tan complet, una substitució i una anihilació tan absoluta de la pròpia etnicitat. Nosaltres no som normals”. Te raó, no és normal. No som normals. Els valencians vivim al marge de la normalitat des de fa segles. I allò que és normal a qualsevol indret “normal” del món, no ho es pas al nostre país i entre el nostre poble “anormals”.

O pot ser caldria dir-los “subnormals”? Es evident que n’estem per davall del que es considera normal arreu del món. Pocs pobles hi hauran tan envilits i miserables culturalment parlant. Tan alienats nacionalment. I que ho siguen tan agust. No sempre hem estat així, però el procés invasor ve de lluny. Som un poble relativament jove si es comparem amb el veïnat mediterrani. Només tenim 750 anys. Set segles i mig és un instant. Vinguérem del Nord, però l’evolució política del Regne de València va fer que molt prompte, massa prompte, perdérem l’orientació correcta. La que ens arrelava amb Catalunya, la nostra vella Mare Pàtria juntament amb Aragó. La que ens feia hereus d’un passat mil·lenari que es perdia en la nit de la Història. I començàrem a desorientar-nos a causa de l’agressió, de primer militar, després política i cultural del poble de ponent. Fins a perdre, definitivament potser, el Nord. I així ens hem anat maleducant. Estudiant a l’escola el “nostre” naixement nacional a Covadonga, celebrant un “Descubrimiento” del que fórem exclosos i lamentant-nos per la “pèrdua” de Gibraltar a mans estrangeres.

Cal tenir en compte que més de la meitat de la nostra història l’hem viscuda sota governs al servei d’una nacionalitat que no era la nostra. Que allò que va inventar Jaume I, un Regne on els nobles depenien totalment del rei, ens va resultar funest quan el rei va ser un no-nacional i es comportà com a tal. Que allò d’”una llengua, un imperio, una espada” ens va ser aplicat amb mà de ferro. Que encara se’ns està aplicant des de les instàncies del poder, de qualsevol poder. Que ens té igual que hi haja monarquia, república o dictadura. Que manen esquerres o dretes. L’odi a tot allò que ens identifica i ens fa diferents a “ells” és tan gran que no “són” sinó contra nosaltres. N’han esmerçat tants cabals, en anorrear-nos, que ens han amerat d’autoodi. Ens odiem perquè, encara que ens esforcem, mai serem com ells. Cosa que, a més a més de ser impossible, ells no ens tolerarien mai. Som patètics. “Indesinenter”, llepem la mà dels qui ens volen subjectes. Sucursalitzats. Explotables.

Ataquen per tots els flancs. L’ensenyament, que no només es fa a l’escola, és un arma de les més mortíferes. Els mitjans de comunicació en són un altra. Especialment aquells que utilitzen l’idioma del país, però amb voluntat antinacional. Aquests serien la típica punyalada per l’esquena. L’església ha estat fonamental en aquesta guerra. Fa segles que no tenim arquebisbes valencians a la seu de València i els nostres rectors són, en general, excel·lents agents al servei de l’invasor. I les festes. Si en algun moment foren populars la pressió dels altres estaments de la societat valenciana les ha transformades en bombes d’efectes destructius. I la majoria dels partits polítics que ens demanen de tant en tant el vot. No cal anar-se’n molt arrere en el temps. Els anys de la transició en són un bon exemple.

Durant aquells anys, il·lusos, vam creure que arribava el moment de tenir de bell nou veu pròpia. En la política i en la cultura. Què enganyats estàvem!. La democràcia ens desmuntà en quatre dies el feble engraellat bastit contra la dictadura. La majoria dels valencians votà partits espanyolistes i antinacionals. La Cançó va ser substituïda pel allò de la “movida madrileña” (Victor i Ana inclosos). Els grups de teatre independent no pogueren amb la competència de les companyies castellanes. Els espectacles fets sobre la recuperada cultura folklòrica valenciana van ser deixats de banda en benefici de les folklorades pseudoandaluses de pandereta. Ja no manaven el franquistes; manaven, i ordenaven, els socialistes espanyols. Tanto monta. I el poble valencià, que majoritàriament se sent més “español” que cap altra cosa, encantat de la vida. Ha estat un episodi més de la bonica història titulada “Vivan las caenas”, però en versió regional, que els últims anys ha comptat amb la decidida col·laboració de RTVV (?), que, si l’altre dia per Canal 9 emetia un “Especial Rocío Jurado” que va escandalitzar, justificadament, Joan Francesc Mira, home de gust elegant, la setmana següent tenia la barra de repetir la insídia amb un “Especial Manolo Escobar” que començava amb una falsa andalusa arrancant-se amb allò que fa: “De Espanya vengo, soy española…” i arremata dient que “a mí lo madrileño me vuelve loca”, un gran èxit.

Però que no s’enganye l’amic Joan Francesc. Aquestes festes “populars” en directe o per televisió no les veurà mai ni a Burgos ni a Jaen. Allà son castellans o andalusos. Saben qui son i no necessiten falsificacions. “España” és açò. El País Valencià, vull dir. Només ací les places de toros tenen pintada a les contrabarreres la bandera espanyola, no a Andalusia, ni a Castella. Es ací on triomfa, des de sempre, la “canción española” que a Andalusia abominen perquè tenen la veritat del flamenc. El nostre país és l’únic lloc de l’Estat on els castellanitzats diuen “ajoaceite” en lloc del natural i admès “alioli”. Sempre més “españoles” que l’original. I només ací, entre totes les autonomies, tenim un himne, creat per la burgesia aterroritzada de 1909 que necessitava l’ajut de l’exèrcit espanyol contra el seu poble; fet “regional” després pel dictador Primo de Rivera; i “oficialitzat” pels socialistes del PSOE fa quatre dies, que parla d’”ofrenar noves glòries a Espanya” en el seu primer vers. Clar que aquest vers, que tant agrada als capitans generals que passen per València, com tanta “españolada” que li fan engolir al nostre poble dia rere dia, porta al seu si la prova evident de la nostra no-espanyolitat. Només qui “no és” Espanya, meravelles de inconscient, pot plantejar-se el fet d’oferir-li glòries. O, des d’un altre punt de vista, exigir-li la independència. Pur verí el d’un himne que volent dir una cosa, falsa, en diu un altra ben vertadera. Potser per això encara hi ha qui, ara i ací, pensa en la autodeterminació, en la independència, la cosa més natural del món, i se la conrea i se la va treballant. Seran una minoria, però ben activa. La invasió, pel que es veu, no ha estat tan perfecta com sembla a primera vista. Potser fa segles molt valencians perderen el Nord, però alguns encara tenen una brúixola a la butxaca que els assenyala l’únic camí que porta al futur.

Toni Mestre. Setembre 1995