Fa unes setmanes vaig tenit el plaer de retrobar un amic que no veia des dels anys del millor “De dalt a baix”, i de retrobar-lo amb un llibre a les mans que és una petita, o no tan petita, joia cultural. Vicent Marqués porta més d’un quart de segle dedicat a investigar, vol dir recopilar i estudiar materials, sobre la cuina occitano-catalana, que és la que ha nascut i crescut en aquest racó del Mediterrani, l’euroregió aquella que fa venir mal de panxa a la nostra dreta i als seua amos de ponent.

                  Al plaer del retrobament s’afegia el de la lectura del primer lliurament d’una obra gegantina que potser done per a desenes de volums: el “Thesaurus de la cuina catalana i occitana” del que forma part “Els millors arrossos valencians”. No és un llibre més sobre l’arròs i les maneres valencienses de cuinar-lo. O no només. Es tracta del primer llibre de gastronomia valenciana, en aquest cas sobre el nostre producte més internacional, que té en compte l’origen i el context sociocultural dels diversos plats que el tenen com a ingredient principal; la història individualitzada de cada manera de preparar-los; si són, eren, de diari o de festa; i totes les notícies literàries que n’ha pogut arreplegar per tal d’omplir el gran forat negre que, des de fa segles, quan perdérem la independència, s’ha engolit la nostra manera valenciana de “fer agradable una necessitat fisofògica tan peremptòria” com la de menjar. Tan important des de qualsevol punt de vista que, segons els antropòlegs, sense cuina no hi hauria civilització.  

                 El llibre, de 173 pàgines, porta seixanta sis receptes, des de l’arròs a banda al rossejat, passant pel de bacallà, bledes, fessols i naps, al forn, calder, cassola, paella, etc. i les seues amples variants, incloses les de les comarques de majoria aragonesa. No hi ha il.lustracions gràfiques, sovint la pantalla on s’amaga le inèpcia de molts llibres de cuina, però hi trobareu els refranys, les dites, els versos , els acudits i les pàgines cultes que els nostres plats han segregat al llarg de la història. Una delícia que l’autor s’ha hagut d’autoeditar perquè cap editor del país, quina fauna!, ha tingut el coratge de fer-ho. Un llibre, com ha dit Isabel-Clara Simó, que “és nacionalisme químicament pur”, que no ignora que “francesos i espanyols ens van colonitzar i ens trepigen cada dia”. Un llibre que demostra, com recorda l’escriptora d’Alcoi, que “la nostra cuina és, encara, la nostra independència”. Imprescindible!

Toni Mestre.