Aquest estiu he viatjat lluny del País Valencià i també  m’he mogut per les seus comarques. He assistit impotent a l’espectacle dels inevitables  incendis i he mirat, de passada, algunes proves dels Jocs Olímpics d’Atenes. Lluny i a casa he vist desfilar, fins i tot n’he format part, l’exèrcit immens dels turistes que van amunt i avall, amb guia o sense, tranquils o atabalats, els uns oberts a les novetats, els altres, la majoria, tancats a tot allò que no respon als seus prejudicis. Tot un espectacle,  de vegades trist, de vegades demencial, de vegades divertit, quasi sempre delirant.

   A primers d’agost vaig passar una setmana a la russa Sant Petersburg. Contràriament al que esperava els primers dies tinguérem màximes de 27º, una temperatura inapropiada per a visitar una ciutat que, segons els entesos, com més fred fa més bella es mostra. Ho suportarem, encara que els darrers dies ens posàrem a 13º i la cosa millorà bastant. Pocs dies per a copsar aquell país immens i aquella societat tan complexa, tan diferent de la nostra. Un diagnòstic apressat: preocupació. Viure al costat d’un gegant manifestament malalt és, si nés no, procupant. Una ciutat fòssil, que l’any 1917 perdé la capitalitat i el capitalisme i encara no s’ha recuperat. Bona gent, molt amable encara amb els turistes, molta burocràcia (perdérem una maleta i calgué fer set cues per a obtenir set encunys), molta pobresa en la majoria al costat de la riquesa insultant d’una minoria. De fet, salvant les distàncies, han tornat gairebé abans de la Revolució: una classe alta, ara mafiosa, que viu als palaus de la vella noblesa i al seu tren, i un proletariat de moment atònit, o catatònic, que subsisteix precàriament amb pensions sovint de cinquanta eurons al més. I ni ombra d’una classe mitjana. Molts bars i moltes farmàcies. Preocupant, sí.

   Quan torne a casa em trobe amb l’incendi de la serralada de Portaceli (és incleïble com prosperen al nostre país topònims ahistòrics i grotescos com això de “la Calderona”).  Diuen que ha estat provocat: Catarroja descoberta! El foc sempre és provocat: per la Natura o per l’home. Però els incendis de les nostres muntanyes els provoquen, en un 99%, l’abandonament del bosc, responsabilitat de les “nostres” administracions, i el desfici agressiu dels humans. Un desfici de distinta índole segons parlem de constructors , portadors del vell desfici-neguit especulador, o d’estiuejants, víctimes del desfici-desfici, o siga d’avorriment. Els primers voldrien, com diu la dita, que el món fóra un ou i beure-se’l. És a dir: tapar-lo tot d’adosats i camps de golf. Els segons, urbanites empedreïts, es traslladen en massa al món rural, en teoria a canviar d’aires, però de seguida es posen a transformar-lo en una trista caricatura de les ciutats que acaben d’abandonar. Malalts d’asfalt i de televisió borda no estimen la Natura, no la coneixen, i hi esdevenen folles bandes depredadores, que el primer que destrossen és el silenci. Colles de motoristes brètols, parisdakaristes fuls, excursionistes desficaciats i un grapat de llargues llistes que sovint boten foc al bosc només per odi a allò que no entenen. Però atenció, perquè sovint la culpa la té l’agricultor indígena que al fons del seu esperit primitiu amaga un piròman tan descomunal com el seu rural desfici.

    I què us diré dels Jocs Olímpics? Poca cosa. Que potser són jocs, però que d’olímpics, en el sentit antic, no tenen res. Són un descomunal encontre de nacionalismes desfermats a veure qui guanya més medalles i veu pujar la seua bandera i escolta el seu himne més vegades. Jocs bruts, ja veieu, on l’important és només guanyar, que guanyen els nostres. I com la meua bandera i el meu himne no hi són presents puc examinar-los fredament des de la butaca. I el resultat que en trac no és gens positiu. La publicitat comercial aclaparadora, la medallitis “nacionalera”, el dopping general, la professionalització brutal, avui atletes demà joguets trencats, que els ofega els lleva, des del meu punt de vista, qualsevol interés. Vull dir que no hi veig ni bellesa, ni esportivitat, ni esperit olímpic. Només un element d’interés històric i cultural: les corones d’olivera dels vencedors d’enguany, l´únic premi, amb la glòria més o menys efímera, dels espontanis atletes de l’antiguitat. Però aquell esperit pagà el va matar el cristianisme a partir del segle III. Jo, que m’en sent hereu llunyà, l’enyore i com quan vaig visitar les ruïnes del temple d’Apol.lo a Dídima, Turquia, només em ve al cap un pensament: “Oh déus olímpics, que hem fet de vosaltres?

 Toni Mestre. Agost 2004.