“Sucursalia” és un neologisme encara no acceptat, no el trobareu a cap diccionari, però que tothom haveu comprés. Jo l’utilitze ací com a antònim d’”autonomia”, i vindria a ser “la qualitat de no autònom”. Si autònom és “qui es governa per les seues pòpies lleis, qui té el dret o la facultat de governar-se a si mateix”, la “sucursalia” son els membres d’una comunitat nacional que viuen en una situació de dependència d’organitzacions polítiques, socials, culturals, etc. respecte de centres de decisió exteriors. Per exemple: el País Valencià actual, a qui, des de fora, se li van imposar unes lleis, dites follament “Estatut d’Autonomia”, que li van negar des del nom fins les senyes d’identitat històriques, com la fotesa de la bandera entre d’altres.
Aquell primer text, celebrat l’any 1982 per la “sucursalia” amb trons i magnòlies era en realitat, com va dir un vell valencianista “una caguerà(da) amb pinyons” amassada i cuita per dos “lumbreras” de la política centralista espanyola del moment: l’Alfonso Guerra, “Ozú, de Seviya!”, i l’Abril Martorell, “segoviano carpetovetónico”. (El fet d’haver nascut a Picassent va ser un accident que esmenà amb la mort). Tots dos, doncs, “españoles hasta las cachas”. El trist i aigualit material auctòcton que els havia fornit el PSOE i la UCD “regionales”, l’alt grau de qualitat democràtica dels quals és ben sabut, encara els semblà excesiu als sòrdids manegadors de Madrid. I el tallaren , podaren, esporgaren, o siga tergiversaren, de tal manera que el resultat és el que va merèixer la definició abans esmentada. Un quart de segle després la història es repeteix. I una nova tifa legislativa ens és presentada pels de sempre amb la sensació de joia de qui, en complaure’s a si mateix, vol fer creure que complau també els altres. I no. Els “altres” tenim molt clar que el nou “Esta(fo)tut de Sucursalia” és de fet el pèrfid i genuflex del 82, tot ell submissió i impotència, amb un floc. Que se’l confiten!.
Toni Mestre
(Publicar diumenge 26.06.05)
Toni Mestre 