Despús-ahir al vespre, des d’aquest mateix diari, un redactor em va fer sabedor de la desgràcia i em demanà una primera declaració. Durant uns segons vaig restar mut. Carles Barranco havia mort i les paraules no m’eixien. Només una profunda pena barrejada de perplexitat i d’incredulitat. No podia ser. La gent de 47 anys no es mor. Ha estat un accident?, preguntí. No. Estava malalt. Un càncer de pulmó se l’ha endut. I jo no en sabia res.

L’última vegada que el vaig veura fou fa un any, a la SGAE, on Bustamente presentava un disc. Xarràrem amicalment. El vaig veure prim, com sempre, però amb el somriure i la bonhomia habituals. Sabia que era feliç, que tenia dos fillets,  que les coses li anaven bé professionalment. Les coses de publicitat en què treballava ja quan el vaig conéixer. Quan amb una guitarra, com tants altres, arribà a  “De dalt a baix” i gravà unes quantes cançons. Era un jove de cabellera ondulada i bigotet i trets fins, tal com apareix en la contraportada del seu primer i únic LP, “Miralls”, aparegut el 1978, amb disseny d’Artur Heras. Un grapat de cançons joves, rebels i sinceres, “jocs hàbilment matitsats de lirisme i d’ironia”, com escriu Joan Fuster en la presentació, que el feren molt popular en aquells dies de recitals improvisats i i glops de democràcia. “I direm qui som, i qui no som, direm on som i on no volem ésser…” feia la tornada d’una. Una altra, “La historieta” té una lletra meua i forma part de l’espectacle “Cançons de la Cançó” que ara corre per ahí. Quan la cantava als barris populars o als pobles aquella classe obrera que sorgia del fosc s’engrescava força.

Carles Barranco hauria pogut fer carrera si aquella Transició no haguera estat també “traïció”al País Valencià. Prompte es va veure que no hi havia espai per a cantants com ell, Josep Ll. Valldecabres, Remigi Palmero, Pep Laguarda… S’imposava la gresca o el castellà. I al remat s’imposà el silenci. Carles seguí en el seu ofici de publicitari. Va dibuixar un cartell per al grup de danses “Alimara” que finalment no s’edità. En guarde l’original. Va fer algunes portades de discs (“Nadal valencià”, “Contes valencians per a xiquets”… I un altre dia em va dissenyar un “ex-libris”. Aquest encuny, que pose en tots els meus llibres i papers, me l’ha fet pròxim durant els últims anys, quan ja no ens véiem tant sovint. Però per a molta gent Carles Barranco serà sempre el cantant de cara fina i de sensibilitat extrema que apareix en la portada i les cançons del seu disc “Miralls”. Una bona manera de recordar-lo i d’homenatjar-lo seria editar aquelles cançons en CD. No us sembla?

Toni Mestre. 2.07.02

Deixe açí un video amb una de les seues cancóns.