Ja en tenim una altra, de sentència. Una vegada més un alt tribunal, el Suprem, ha sentenciat sobre la unitat de la llengua que parlem els catalans, del nord i del sud, els valencians, els illencs i els algueresos. La llengua catalana, com la castellana, és una, dividida en diversos dialectes, amb distins nivells d’ús i un estàndard (tipus, nivell, forma) que ens unifica, ens cohesiona i ens permet d’entendre’ns, sobretot en l’escrit, però també en l’oral a través de l’escola i els mitjans, a tots els parlants de la llengua. Clar com un got d’aigua clara, que digué José María Peman i han sostingut sempre les universitats, especialistes, filòlegs, lingüístes, pedagogs, escriptors i gent assenyada en general. Tots excepte una colla de polítics execrables i ignorants orgànics valencians que s’han entestat a enterbolir la claredat de l’aigua neta i pura del got de la llengua al País Valencià.
I tot això perquè? Per interessos bruts, per politiqueria borda, per autoodi, per mediocritat. Naturalment disfressat d’un amor hipòcrita a un idioma que ni parlen, ni lligen, ni escriuen, ni estimen. Un idioma que, viu i potent, consideren un perill per al que de debò respecten i consideren propi: el castellà. Un idioma que, si foren sincers en la seua preocupació per ell, farien tot el possible per a unir-lo, engrandir-lo, internacionalitzar-lo i fer d’ell un instrument d’ús normal i oficial a l’estat i a Europa. Però no és així. Ben al contrari. Cal desfer-lo, dividir-lo, enfrontar-lo i al capdavall desacreditar-lo i matar-lo tot esborrant-lo de la boca dels joves, del futur. O no? No us sembla criminal dedicar esforços, i molts diners, a subratllar-ne les diferències, normals per altra banda entre els diferents dialectes de qualsevol llengua, i no fer res per a evitar que el barceloní córrega lliure al marge del valencià tot creant unes noves variacions que cada dia els fan més estranys i allunyats? Qui mata una persona és un assassí, qui mata una llengua és un genocida!
Toni Mestre
Diumenge 9.04.06
Toni Mestre 