Enguany fa cent anys del naixement de Miguel Mihura. Un home de teatre nascut a Madrid a començaments del segle XX que formà part de l’esclat de la gran generació de la II República, aquella que tantes esperances va despertar i que al remat va patir, a conseqüència de la Guerra Civil i el triomf del feixisme, el mal de l’exili: uns l’exterior, però d’altres, més nombrosos, l’interior, amb tot el que va suposar de sospita, estretor d’horitzonts, incomunicació amb el món, censura i autocensura. El cas de Miguel Mihura és d’allò més representatiu dels que, perquè eren de dretes, s’hi quedaren i pogueren seguir escrivint sota el franquisme. Però la seua obra, començada brillantment durant els trentes, s’hi va ressentir i mai no va ser, com la resta, el que en circumstàncies democràtiques normals, hauria estat.

              Els anys cinquantes, els dels meus vint anys, un grup de joves fundàrem a la nostra ciutat el grup “Teatro Club” que, al petit local del Club Universitari del carrer de la Universitat, oferí a un públic minoritari local muntatges renovadors de clàssics i alguna mostra de teatre contemporani. La professionalització ens espentà a alguns, casos de Lola Cardona, Pedro del Rio i el meu, a emigrar cap a Madrid on teníem contactes amb gent del medi que havíem conegut a València o a diferents encontres de teatre universitari on participaven també actors i directors que ja eren professionals. L’any 1958, any de la meua arribada a Madrid, el teatre començava a experimentar una evolució, que no una transformació, perquè es tractava d’ajornar-lo, d’acostar-lo am les joves genaracions, sense allunyar de les taquilles un públic tradicional acostumat al repertori més inocu i tòpic d’abans de la guerra.

               Miguel Mihura, que va ser director de “La Codorniz” entre 1941 i 1944, va estrenar la seua comèdia “Tres sombreros de copa”, escrita abans de la guerra, l’any 1952. Malgrat que es va representar només una sola nit a càrrec del TEU de Madrid, dirigida per Gustavo Pérez Puig i amb un joveníssim Juanjo Menéndez en el paper de Dionisio, l’obra va ser una canonada. Alguns l’han considerada després com un precedent del teatre de Ionesco.  Aquesta estrena quasi d’amagatotis obeïa a dues causes: la censura, que prohibia també allò que no entenia, i la por a la reacció del públic convencional. Però en els ambients universitaris i professionals va ser, com he dit, una canonada que demostrava que més enllà d’un teatre estantís i vell hi havia vida, molta vida.

                A partir d’aquell moment no hi hagué TEU o grup universitari que a col.legis majors o altres locals alternatius no intentara amb millor o pijor fortuna fer una lectura, no una representació, de l’obra per tal de donar-la a conéixer a gent jove o interessada pel que semblava nou i resulta que estava escrit feia quasibé vint anys. “Tres sombreros de copa”, doncs, va ser una fita en la carrera de Mihura que a partir d’aleshores començà una etapa d’estrenes comercials de gran éxit popular, però que, com va dir el malaguanyat Haro Tecglen, no feren oblidar el perfum de llibertat i novetat de la primera. El franquisme va matar, antre altres moltes coses i durant molts anys, la creativitat. Ni l’exitosa “Maribel i la extraña familia”, que va estar mesos i mesos al “Teatro Beatriz” de Madrid i després va recòrrer tots els teatres de l’estat, va fer oblidar la insuperable història de Paula i Dionisio, el odioso señor, don Sacramento, don Rosario i l’extraordinària galeria de personatges que els acompanyen. El perfum persisitia, però esvaït.

                  El mal caràcter de Miguel Mihura era molt conegut entre l’ambient teatral, en part perquè era autèntic i en part perquè el cultivava com una posa. Es contaven milers d’anècdotes. Una d’elles és que va fer examinar centenars d’actors per a buscar un personatge que figurava en el repartiment de “Maribel” com “la visita” només perquè l’autor no els trobava “cara de visita”. Finalment va fer el paper Erasmo Pascual, que tenia una escena antològica amb les tres putes amigues de la protagonista interpretades per Irene Gutierrez Caba, Laly Soldevila i María Luisa Ponte.

                    Durant l’època de “Teatro Club” vaig patir una gran frustació perquè també nosaltres vulguérem representar “Tres sombreros de copa” a València, al Club Universitari. Jo feia “el odioso señor”. Havíem assajat a bastament, però al remat el projecte no quallà. Com tampoc quallà el muntatge d’una altra obra de Mihura, “El caso del señor vestido de violeta”, no estrenada comercialment encara a València. En amdós casos les exigències econòmiques de Miguel Mihura impediren les representacions. Ara, durant l’etapa meua com a professional a Madrid vaig poder-me traure l’espina. Vaig representar, soltes, dues escenes de “Tres sombreros…” en companyia de l’actriu catalana recieda a València Angelina Gatell que després abandonà l’escena i es dedicà al doblatge. Vaig fer el Dionisio i ella Paula i les representàvem per col.legis majors i centres culturals presentats per Alfonso Sastre que disertava sobre Mihura i el seu teatre. No era una lectura, era una representació totalment memoritzada i amb moviments escènics. Recorde amb gran emoció les últimes paraules que ens déiem. “¿Te casas, Dionísio?”. “Sí, me caso”. “¿Te casas, Dionisio?. “Sí, pero poco”.

                    Uns anys després em trobava treballant a Barcelona i em vaig acostar a un altre teatre on la valenciana María Fernanda d’Ocon assajava una altra obra de Mihura. L’autor era al pati de butaques i fidel a la seua fama, si bé respactava María Fernanda, protestava de tot i per tot. La D’Ocon em va presentar com un company i jo, sense por, li vaig parlar de les representacions de les dues escenes de “Tres sombreros de copa” amb la Gatell. No recordava la meua cara. “¡Ah!, ¿va ser vosté?”, em va dir obviant, com feia sempre, el tuteig habitual del teatre, “No va estar malament”, afegí. El vaig mirar incrèdul. ””Però vosté ens va veure?” “Vaig veure un dels últims assajos darrere d’una cortina. M’hi va portar Alfonso. Tinga per cert que si no m’haguera agradat no l’hagueren fet”. Allò, de boca de Mihura em va semblar un gran elogi.                                                                                                                       

Frederic Martí. 2005