Valle-Inclán, un perifèric, amb els seus “esperpentos” va fer el millor retrat de la societat “castellano-española” durant la dictadura de Primo de Rivera. El poder ferotxe de sempre, l’”españolismo” castellanista i centralista, vestit  d’imperilisme tronat, sintetitzat en polítics grotescos, militars borratxos i bisbes llepaculs, que ja havia blasmat en “El ruedo ibérico”, retrat implacable de la cort d’Isabell II,  tornava a ser objecte de les burles i del subratllat implacable de l’escriptor gallec. En el fons dues seqüències més d’una vella la pel.lícula, la mare de totes les “españolades” mai imaginades, que ja comença amb Velázquez,  recordem els seus retrats del comte-duc d’Olivares, i va seguir amb Goya i la impagable “Familia de Carlos IV” entre altres. Alguns pensaven que amb els carrinclons personatges del franquisme, tan ben copsats en molts quadres de l’Equip Crònica i alguna història de Garcia Berlanga, s’havia posat el punt i final a tan ridícula, i a l’ensems terrible, història.

                                      Doncs, no! Encara dura la vida dura, que diria l’Ovidi. Encara segueix viu l’esperpent del poder “español” de sempre, encarnat ara i ací en la cúpula, seguidors i amics d’un partit al si del qual viuen els fantotxes de Velázquez, els ninots de Goya, els fantasmes podrits de Valle-Inclan, les caricatures de Berlanga i els espantalls de l’Equip Crònica. Fa uns dies els hem pogut veure, “todos juntos en unión”, vestits i mudats en una cerimònia desmesurada i coenta celebrada en un àmbit que, en tots els sentits, els venia gran. Quina desfilada de carnestoltes! Quanta trista màscara i quanta carasseta! Quina manera de no saber estar, especialment els protagonistes! Entre els convidats a la fira vaig poder veure el Vargas Llosa. Si no ha perdut encara la capacitat demostrada en tants dels seus llibres no dubte que aprofitarà l’ocassió i prompte tindrem a les llibreries, amb permís de Cervantes, “Las bodas de la Infanta Micomicona y el señor de Treparás”.  Vinga, Mario, que amb aquest material tan sucós,  superaràs, de segur, l’èxit de “La fiesta del chivo”. A banda de la jactància dels  protagonistes directes, que ja donen per a un “culebron-botellón”, comptes amb el “super-trilero” italià (Josep Vicent Marqués dixit); Mr. Smile, l’anglés que és casat amb una del Popus; el canari destructor d’Altea; el rossinyol que ara juga al Doctor Jekyll i Mr. Hyde, aquell que abans del 75 declarava en una entrevista “adoro con pasión al generalísimo Franco”, etc, etc… I els reis al fons fent de don Tancredo! No ens defraudes, Mario!

               Toni Mestre. Setembre de 2002