Durant els quaranta anys de dictadura els mitjans públics eren propietat d’una colla de delinqüents que els usava al seu antull. Després, durant un temps, ai,massa curt, la llibertat d’expressió i el dret a la informació foren alguna cosa més que belles paraules. Però prompte la UCD, el PSOE, i després el PP,  van veure  de nou els mitjans públics com un “coto privado” i censura, vetos, repressió, etc. foren i són moneda corrent. El cas de Canal 9 és sangonós.

                           L’últim episodi d’aquesta tragèdia és l’acte de concesió dels “Goya” on molts dels protagonistes, amb tot el dret, s’han manifestat en contra de la guerra. El poder parla de “politització de l’acte”. Quina barra. Politització? I tant! L’home és un animal polític. Les bèsties, no. Però això els poderosos de torn, ara de dreta, adés d’esquerra, ho obliden sovint. I no toleren que pels “seus” mitjans algú discrepe del discurs oficial.

                           Poc abans de prejubilar-me vaig cobrir l’acte  de presentació d’una campanya de difusió del Museu de les Ciències. El Toharia, acompanyat d’una “cort d’honor”,  perorava. Em vaig adonar que als uniformes dels agents divulgadors hi havia faltes d’ortografia, com ”Ciéncies”, per exemple. I ho vaig indicar. Amb cara agra em van dir que això no tenia importància. Vaig insisitir: per a mi sí que en tenia. Ja a la redacció va sonar el telèfon. Una dona preguntava pel director. “No hi és”.  “¿Y el jefe de informativos?”. “Tampoc. Estan  fora. En què puc ajudar-la?”. “És que habeis enviado un impresentable a la rueda de prensa de hoy”. “I això?, vaig fer. “Uno que solo ha hablado para sacar defectos. Y eso es intolerable en RNE”. “Mira, xiqueta,” vaig rematar, “l’impresentable era jo. No he fet sinó fer us de la llibertat d’expressió i preocupar-me per la meua llengua.  I això que estàs fent, denunciar-me, és una feixistada. Salut”. No vaig tenir-ne més notícies. Ai, el poder!

                                                               Toni Mestre    Diumenge 9.02.03