Escriu Octavio Paz al seu llibre “Posdata”, editat en 1970 per Siglo Veintiuno Editores SA de Mèxic, tot parlant de les relacions entre el seu país, i altres llatinoamericans, i el poderós veí del nord  que “l’oposició entre els Estats Units i Amèrica no és una oposició entre civilitzacions sinó que pertany al subgènere de contradiccions dins d’una mateixa civilització” tot i que reconeix que es tracta diferències radicals. I afig a continuació: “esta relació d’oposició podria ser fecunda si la força d’un dels interlocutors i l’angoixa dels altres no entelaren i viciaren el diàleg”.

                                  No crec que es puguen definir millor ni de manera més clara les relacions que arreu del món enfronten estats i països que aquesta oposició força-angoixa. Una definició que retrata ben clarament la situació dels valencians, catalans en general, bascos i gallecs respecte a l’”España con eñe”, l’estricta, l’autèntica, l’entesa només com els Països Castellans (PPCC). Així cada dia veiem ben a les clares que el diàleg entre els PPCC i la seua perifèria no castellana, no “española”, és no ja difícil, sinó de fet pràcticament impossible. Seguim llegint Octavio Paz i fem mentalment l’adaptació al nostre cas: “la conversació entre nordamericans i llatinoamericans esdevé un arriscat viatge entre equívocs i miratges. La veritat és que no són diàlegs, sinó monòlegs: mai no sentim el que diu l’altre o, si ho sentim, pensem sempre que diu una altra cosa. Ni tan sols la literatura i la poesia escapen a aquest embolic de confusions. La majoria dels poetes i escriptors nordamericans ignoren o menystenen la cultura o l’home llatinoamericà”.  Paral.lelament, segueix escrivint: “les visions que tenim els llatinoamericans dels Estats Units són descomunals i quimèriques”. I recorda que si per al poeta Rubén Darío el president Theodore Roosevelt era un nou Nabucodonosor el primer que va fer Jorge Luís Borges quan va visitar Texas va ser escriure un poema en honor dels defensors del Àlamo. I acaba dient: “Exageracions de la còlera, l’enveja o la llagoteria”.

                            Què fàcil és fer la translació al cas nostre, al valencià estricte concretament! Ací com allà la dominació forastera ha estat possible per la dimissió, la submissió, de la classe dominant nacional. La classe dominant de tots els països dominats es corromp, es transforma en cap de sucursal repressora al servei del nou amo a canvi d’arreplegar les molles de la seua taula. Seguim amb Octavio Paz: “Asseguts sobre Mèxic, els nous senyors i els seus cortesans i paràsits es llepen els llavis davant gegantins plats de fem florit. Quan una societat es corromp, el primer que es cangrena és el llenguatge”. Últimament sovintegen a València. com una oratòria de flors de plàstic, declaracions gangrenades que, malgrat la misèria moral i nacional en que vivim, gosen parlar d”esplendor”. De fet confonen, i volen que confonem, els seus bruts negocis particulars amb el progrés del país i de la majoria de les seus gents. I què fa aquesta majoria? Se’n defensa? Seguint, i adaptant Paz a la realitat del País Valencià, els immigrants encara formen un conjunt amorf, una força adormida que cal no menysprear, mentre els obrers han estat mediatitzats i burlats per les corrompudes burocràcies que sovint dirigeixen els sindicats. “El trànsit de la democràcia sindical a la política serà insensible”, escriu el mexicà. I té raó. Però els nostres obrers han renunciat al poder, s’han conformat amb el joc que l’amo reparteix, i com segueix dient Paz: “a aquell que refusa el poder, per un procés fatal de reversió, el poder el destrueix”.

                              També els valencians com a poble han renunciat al poder, a l’autogovern, a la sobirania, a la independència. Ens estem conformant amb un desenrotllament, seguim Octavio Paz de nou, que ha estat, fins ara, el contrari del que significa aquesta paraula: deobrir el que estava enrotllat, desplegar-se, créixer lliurement i armònica. El nostredesenrotllament ha estat una autèntica camisa de força. Un fals alliberament: perquè “si ha abolit moltes de les antigues i absurdes prohibicions, en canvi ens escanya amb exigències no menys terribles i oneroses”. Un desenrotllament, un progrés, que s’ens  imposa amb l’ajut descarat de la majoria dels mitjans de comunicació. I ens recorda encara Paz: “el monopolio político implica no només el control de les organitzacions populars sinó el de l’opinió pública”.  I continua: “sense crítica, i sobretot sense autocrítica, no hi ha possibilitat de canvi”. Després de la fi de la Dictadura, amb la Transició i les esperances que va despertar “el canvi”, la debilitat moral dels diversos governs democràtics que hem tingut a Madrid i al País Valencià els ha conduit a la violència, a l’agressió. El cas dels atacs i la marginació de la Universitat és un dels més significatius d’aquesta actitud, però en podríem trobar a dotzenes.

                          I acabe aquest article, pensat i escrit perquè es publique avui, dia 9 d’octubre, Dia Nacional Valencià (de quina nació?) amb aquestes preguntes que es fa Octavio Paz pensant en els mexicans i que jo trasllade al nostre poble: “Serem finalment capaços de pensar pel nostre compte? Podrem concebre un model de desenrotllament que siga la nostra versió de la modernitat? Projectar una societat que no estiga fonamentada en la dominació dels altres i que no acabe…en les explosions de fàstic i odi que irrompen el festí occidental?”. Ens caldrà recuperar el magnetisme que entre nosaltres ha perdut quasi completament la paraula Democràcia, aprendre a pensar amb autèntica llibertat. Perquè tota dictadura, siga d’un home, d’un partit, d’un pensament únic desemboca, de bell nou és Paz qui parla, “en les dues formes predilectes de l’esquizofrènia: el monòleg i el mausoleu”. És això el que volem?  O ens decidirem d’una vegada a exigir un diàleg net i honest entre dos interlocutors que hagen deixat de banda l’un, els PPCC, la força i l’altre, la perifèria, l’angoixa per tal d’arribar a solucions fecundes per a tots?                      

                                                       Toni Mestre. Octubre de 2003.